Oriol Lladó. Regidor de l'Ajuntament de Badalona

Hi ha evidents raons estructurals darrera l’incendi mortal de la nau industrial del Gorg, a Badalona, que converteixen aquest desgraciat incident en molt més que un succès local. Veiem aquí moltes pobreses sumades (habitacional, energètica, econòmica) i la fatal política d’immigració estatal que condemna molts dels nostres veïns i veïnes --molts d’ells treballadors i treballadores-- a la marginalitat.   

Entre les flames, veiem també l’encarcarament de l’administració a l’hora de donar resposta a situacions cada vegada més complexes; i la caducitat d’eines d’intervenció urbanística, la falta de fluïdesa en la coordinació entre municipis i administracions. 

Són causes d’un fracàs col·lectiu, que veiem aquests dies a Badalona; però que regularment des de fa anys es fa evident a Barcelona i que en les properes setmanes podem veure també en alguna altra gran ciutat del nostre país.

El Gorg, el barri on es va produir el foc, mostra com pocs el contrast i la desigualtat creixent a la nostra societat. Al costat de l’infrahabitatge, els anuncis de noves promocions immobiliàries ‘venent’ al preu més car una vida de somni amb vistes al mar. 

Raos de pes que rellisquen a la pell de l’alcalde del PP. Badalona és diferent, sí; però no perquè el que hi passi sigui diferent del que pot produir-se en un altre municipi; sinó perquè Badalona és l’únic municipi del país dirigit per un partit que té en la seva agenda l’explotació política de la pobresa. Les imatges d’Albiol i Pablo Casado aquest divendres davant de la nau calcinada són exemple d’aquesta sòlida i planificada estratègia estigmatitzadora. 

Sostenir --com fa Albiol-- que el desafiament que aquesta mena d’assentaments de persones --al capdavall, autèntiques ciutats paral·leles-- es pot arreglar 'per la força' és ingenu... i principalment, cínic. 

Quin contrast, aquí, l’enfocament del PP amb el que va donar a aquest cas el govern de Guanyem, ERC i ICV-EUiA en els tres anys que va governar i en què es va impulsar un pla d’atenció social de la mà de Creu Roja i altres entitats i que van portar al moment de més estabilitat i seguretat de l’assentament. La mà dura funciona? Aquí no ha ajudat a arreglar les coses, més aviat el contrari. 

Sí, la prioritat ara és atendre les persones afectades (tota la solidaritat, tot el suport a les víctimes en aquest moment de dol), però també és l'hora de conjurar-nos tots plegats per trobar les millors solucions immediates (i estructurals!). Hem de passar de la trista anècdota a la inexcusable categoria.

Cal dotar de més recursos i eines d'intervenció social i laboral l'atenció de l'emergència social que cada vegada afecta més dels nostres veïns i veïnes... en la línia de la inversió reforçada en les darreres setmanes des del govern del país. I en aquest sentit és també una bona notícia el nou sistema de serveis socials que el Departament comença a posar damunt la taula.

S’ha d’entendre la perspectiva metropolitana del #sensellarisme i els assentaments: cal més coordinació entre municipis i polítiques socials, urbanístiques i d’inserció laboral més alineades... i potser nous instruments de gestió pública consorciada. 

Hem de poder garantir el dret d’empadronament a tots els municipis, de fet com marca la llei... malgrat són moltes les traves que es produeixen, també, per cert, a la ciutat de Badalona. Precisament a la nostra ciutat hi ha una campanya en marxa per reclamar aquesta millor atenció.

I finalment, cal avançar en la regularització per evitar marginalització. La llei d'estrangeria condemna moltes persones a aquest model de vida que, ho hem vist, mata amb crueltat. Cal el compromís de l'administració de l'estat per regular d'una vegada per totes la ciutadania des d'un punt de vista de drets (i aquesta és una carpeta que el govern de l’Estat ha d’atrevir-se a posar damunt la taula). 

La recepta Albiol és l’atac al pobre, la magnificació dels problemes i l’exhibició de la ‘promesa de’ la mà dura. Receptes vistoses que tenen el seu espai en els mitjans en un moment de tantes incerteses i de desigualtat creixent... però fracassen en la realitat. La dura i trista realitat que és mirall de moltes debilitats estructurals, però que mostra igualment com el populisme xenòfob del PP no és solució, sinó problema.

És possible i necessari donar una resposta que vagi més enllà del curt termini... i és important fer-ho no només en clau de Badalona, sinó en clau de país. I fer-ho des de la persepectiva de la convivència, els drets, les oportunitats i la justícia.