30/06/2011

Havia canviat ja fa anys la composició social del país. Fa també molts anys que la feina ja no és el que era. Hem acabat ja les fórmules per tractar de descriure la realitat cada cop més diversificada de les famílies d’aquest país. Les idees preconcebudes sobre les diferents etapes del cicle vital ja no sabem com fer-les servir, quan cada dia tenim evidències que ens parlen d’allargament de l’esperança de vida o quan cada dia ens costa més definir quan acaba i comença la joventut. En economia, ja no sabem gaire on som. I, en canvi, en política fins ara semblava que en teníem prou amb els paràmetres que havien marcat la vida política dels darrers cent anys a Catalunya. En poc temps estem veient una gran sacsejada de la vida política catalana i espanyola. Només els partits conservadors mantenen, aparentment, una certa solidesa i fidelitat dels seus electors.
Tots els qui pensen que democràcia és canvi, i que ens cal més canvi per aconseguir més democràcia (és a dir, més justícia social i equitat), no acaben de sentir-se còmodes en un marc polític i electoral que permet tan poc protagonisme i que ho redueix tot a quin intermediari acabes escollint perquè et representi durant quatre anys, sense cap mecanisme de control que permeti retre comptes.
I la manca de canalització d’aquestes preocupacions, el cul-de-sac a què se’ns ha anat portant en els temes de reforma de l’Estatut o l’exigència del dret a decidir, lligat amb la sensació que ens aixequen la camisa en les formes de pagar i sortir de la crisi, han acabat per generar una crisi política que és la més greu des del 1979. Més profunda i difícil que la provocada per l’intent de cop d’Estat de l’any 1981 o pels atemptats de l’11-M, ja que en aquests casos l’efecte produït va ser la unió dels demòcrates sense matisos i ara les tensions es produeixen entre aquells a qui ja els sembla bé com funciona el sistema i els que volen posar al dia la forma de fer política.

De tot plegat n’està sortint un mapa polític nou. I a poc a poc en tindrem confirmació. Per sota dels resultats electorals al País Valencià i a les Illes Balears, han sorgit noves agrupacions polítiques i, sobretot, noves formes de fer política.
En aquest sentit, la coalició Compromís n’és un magnífic exemple, i la seva campanya electoral ha tingut expressions molt més en la línia del que cada dia més haurien de ser els canals de comunicació política. A Espanya també es mouen les coses. L’aparició de la formació ecologista i d’esquerres Equo en pot ser un exemple. Un exemple en la forma de crear-se i d’anar creixent aprofitant la xarxa. I a altres llocs com ara Euskadi no cal recordar el que ha significat i pot significar Bildu, si aconsegueix consolidar la seva aposta per la dissidència política no violenta. A Catalunya, és obvi que les CUP són avui expressió de formes diferents de fer política. I tot plegat està tenint impactes en les altres forces polítiques progressistes (com ara ICV-EUiA i ERC) que semblaven ja plenament instal·lades en les institucions.
Crec que hauríem d’anar acostumant-nos a estructures de representació i acció política més lleugeres, més capaces de retre comptes, de recollir adhesions sense alienar voluntats i, per tant, mantenint portes obertes, consultant en temes importants. Això només és possible si la lògica és local i global al mateix temps. I, per tant, si es vol mantenir el lligam local i la força que dóna la dimensió supralocal i global, caldrà treballar de forma més descentralitzada i més articulada, aprofitant les potencialitats que dóna la xarxa. No cal esforçar-se gaire per entendre que l’exemple més proper que tenim és el 15-M i les seves incomptables derivades.
Els reptes, doncs, per a les forces polítiques que vulguin posar-se al dia, i fer coincidir canvi polític amb canvi social i canvi productiu, és saber treballar en aquests terrenys intermedis entre institucionalitzat i no institucionalitzat, entre local i global, entre control i rendició de comptes dels adherits i propers, i capacitat d’acció immediata. Tot plegat no és fàcil i segurament, posats a destacar dificultats i urgències, el més preocupant és el poc que s’ha avançat en l’articulació transfronterera de les dinàmiques de mobilització política i social. Mentre aquest tema no sigui prioritari, no ens hem d’estranyar que la capacitat d’acció global dels que entenen que la democràcia és una nosa acabi imposant-se.