Un dels obstacles més difícils de salvar quan es busquen solucions per resoldre qualsevol conflicte polític o social és la confusió. Més enllà dels efectes de la propaganda, utilitzada des de sempre per les parts enfrontades en tot tipus de batalles, resulten particularment tòxics els silencis, la censura, la incomunicació i el desconeixement sobre la naturalesa dels desacords.

Vivim, suposadament, en la societat de la informació, en la qual les oportunitats per difondre i llegir; emetre, escoltar i visionar continguts de tot tipus han crescut de manera extraordinària, però malgrat això, paradoxalment, s'imposa amb freqüència la desinformació massiva, en sentit estricte.

Els mitjans de comunicació ofereixen oportunitats per tots aquells que pretenen aportar anàlisis, propostes de solució i informació sobre el conflicte realment existent entre Catalunya i l'Estat espanyol, però per motius molt diversos les cadenes de ràdio i televisió d'àmbit estatal, i el que queda dels periòdics tradicionals, no només canalitzen relats rotundament tergiversats sobre el que ocorre a Catalunya, sinó que intenten amagar els millors resultats del bon periodisme.

Així es van comportar amb els documentals que es van elaborar amb enregistraments del que va passar durant l'1 d'octubre, i mantenen la mateixa actitud restrictiva amb el que s'acaba d'estrenar sobre el ’20-S’, un treball extraordinari sobre les concentracions que van tenir lloc deu dies abans del referèndum enfront del departament d'Economia de la Generalitat i davant la seu de la CUP.

’20-S’ és un document editat amb desenes de fonts audiovisuals sobre uns fets que el jutge Pablo Llarena va considerar probatoris de l'existència d'una rebel·lió, organitzada pel president de la Generalitat, Carles Puigdemont, per membres del seu Govern i pels dirigents d'Òmnium Cultural i la Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Un exercici d'autèntic periodisme audiovisual, sobre el que va passar realment al carrer, durant una jornada de mobilització d'un sector significatiu de la població catalana, que presagiava la determinació social per anar a votar l'1 d'octubre, per sobre de les dificultats que interposava l'aparell d'Estat.

Una àmplia peça informativa basada en l'observació de la vida real als carrers de Barcelona, en "un moment d'excepcionalitat", tal com ho qualifica Jaume Asens en el propi documental. Un relat d'una hora de durada, construït a través de la mirada i la paraula de coneixedors de primera mà del que va passar, en contraposició a la realitat construïda als platós de televisió, reiteradament inventada per tertulians, presentats com a "experts" o "analistes", que intercanvien les seves impressions i vociferen al costat de "periodistes" que potser en un altre temps van conrear l'ofici d'informar.

Cap cadena generalista d'àmbit estatal, ni pública ni privada, ha volgut de moment difondre aquest documental, malgrat l'èxit d'audiència que va obtenir a Televisió de Catalunya, amb més d'un milió d'espectadors i un 34,8 per cent de quota de pantalla. Van rebutjar la possibilitat d'emetre-ho perquè els va semblar un relat "de part", segons va explicar el director i productor de ’20-S’, Jaume Roures, que va emplaçar els responsables d'aquestes cadenes a mostrar el que va passar des de qualsevol altra "part", perquè la realitat, quan les càmeres s'hi acosten des de diferents angles, acostuma a ser prou tossuda.

Afortunadament, no obstant això, existeixen mitjans alternatius per escapar a la capacitat de control dels qui exerceixen la censura a RTVE, A3Media  i Mediaset. Avui, de la mateixa manera que es va fer amb Las cloacas de Interior, el documental ’20-S’ es difon i es difondrà a sales, auditoris i pavellons esportius de diferents poblacions, i tot aquell que ho desitgi el pot visionar des de qualsevol casa connectada a internet.

Les xifres d'espectadors tornaran a ser espectaculars i això contribuirà en certa mesura a combatre la confusió existent sobre el que el nacionalisme espanyol denomina "problema català". Però més enllà d'accions informatives puntuals de major o menor impacte, persisteix la ignorància.

De vegades sembla mentida que la convivència secular entre cultures no hagi servit per facilitar la comprensió dels anhels d'uns i d'uns altres.

A cap persona mitjanament equànime se li escapa que la dreta nacionalista espanyola tergiversa deliberadament i sense complexos qualsevol informació sobre els esdeveniments massius i els processos electorals que han tingut lloc a Catalunya durant tota aquesta dècada i part de l'anterior, però l'esquerra tradicional, les forces que a Espanya es reconeixen a si mateixes com a progressistes, haurien d'observar tal mobilització social com una oportunitat per entendre i explicar la realitat social. Indueixen a l'error quan la presenten com una conseqüència de l'agitació apassionada per part d'uns pocs.

La reivindicació constant de sobirania per part d'un ampli sector de la societat catalana no hauria de representar un obstacle per al diàleg amb els defensors de l'espanyolitat, sinó com la manifestació d'una realitat social i cultural i com una oportunitat per posar solució al dèficit democràtic.

Amb massa freqüència, periodistes intel·lectualment respectables, que se solen acostar a la realitat amb rigor i honestedat, interpreten la mobilització de centenars de milers de persones durant anys com el resultat d'una "mescla de bravates, paraules solemnes i brindis al sol".

Així va quedar escrit, per exemple, en un significatiu editorial dedicat a la defensa de l'"alliberament dels líders catalans" d'una publicació gens sospitosa de visceralitat espanyolista. En aquest mateix text es tornava a insistir sobre una idea, formulada i reiterada per veus civilitzades, segons la qual "el Govern de Mariano Rajoy va utilitzar una violència policial desproporcionada i il·lògica amb motiu de la consulta de l'1-O", com si el convenient hagués estat reprimir aquella crida a les urnes amb algun tipus de violència proporcionada i lògica.

Resulten encomiables les reclamacions de canvis d'actitud i de criteri per part del Govern espanyol i de la Fiscalia General, però per resultar eficaces cal que deixin d'explicar les manifestacions i els desitjos de gran part de la societat catalana com el resultat d'un entabanament per part de dirigents mentiders, que van generar "expectatives que eren irrealitzables".

És necessari que qui comparteixi la pretensió d'explicar rigorosament el que passa assumeixi que aquesta revolta massiva només es pot entendre com el resultat d'una pressió social creixent davant la injustícia, com a resposta a insatisfaccions, frustracions i necessitats desateses, que històricament i en l'actualitat l'Estat ha intentat i intenta reduir de manera maldestra i a força de mà dura.

Qui escriu sobre Catalunya amb la intenció de suggerir solucions hauria de tenir sempre en compte que l'exigència massiva de sobirania ha passat per sobre dels aparells partidaris, de les institucions i dels seus dirigents, molts dels quals s'han vist, d'una banda, exclosos dels cercles estatals de decisió, i  d'una altra, obligats a pujar-se al carro de la protesta ciutadana.

El "processisme", segons l'esmentat editorial, hauria d'haver buscat abans de enlairar-se, un "aterratge" a "un espai pla i acollidor". Caldria, això sí, que el Govern excarcerés els polítics independentistes.

La consideració com a "presos polítics" o "polítics presos" dels empresonats pel seu paper en jornades com el 20-S i l'1-O forma part d'un "debat més aviat bizantí", segons l'editorial que prenem com a exemple, que reconeix no obstant això "la naturalesa política dels fets jutjats". Per quin motiu regateja doncs l'ús de l'expressió "presos polítics" per referir-se a qui pateix el càstig per aquests fets de naturalesa política? El seguiment per part d'abanderats del progressisme de les directrius de l'actual Govern, de l'anterior i dels dirigents de Cs, l'adaptació al seu llenguatge, no serveixen per res més que per negar la realitat i alimentar la confrontació.

La consideració de Carme Forcadell, Oriol Junqueras i de la resta de dirigents empresonats com a "polítics presos" equival a l'homologació del seu cas amb el de simples delinqüents o amb el d'altres polítics privats de llibertat per la seva implicació en organitzacions dedicades al frau.

L'exercici d'un dret elemental, com és el d'autodeterminació, no pot considerar-se mai un delicte. Col·lisiona certament amb "la raó d'Estat" i el xoc no obre immediatament "espais plans i acollidors", però la història de la humanitat està plena de reconeixements de drets individuals i col·lectius prèviament negats per personatges i governs que se sentien amb suficient poder per qualificar com a delictes els actes de desobediència dels seus adversaris. Què poden fer els sobiranistes catalans perquè es reconegui el dret de Catalunya a decidir sobre el seu futur si no mostren disposició a actuar com a subjecte polític sobirà?

"Asserenar-se" sempre està bé. És bona cosa, però fa falta alguna cosa  més.

Per fer front a uns governants i magistrats que no es prenen ni la molèstia de fer veure que existeix divisió de poders cal que els demòcrates protestin enèrgicament, sense preocupar-se molt sobre la qualificació dels "delictes" que els puguin fabricar per aquest fet. Per a això estan els advocats, que ja han reclamat conjuntament la llibertat de tots els presos acusats de rebel·lió, després d'haver aconseguit que la justícia alemanya ratifiqués la inexistència d'aquest delicte.

El que pertoca és exigir la llibertat immediata dels sobiranistes empresonats per permetre debats parlamentaris, facilitar locals per votar, demanar respostes pacífiques a detencions i registres en seus d'institucions de la Generalitat o aprovar declaracions polítiques independentistes.

"Sense perdre'ns en laberints jurídics", els defensors de les llibertats de qualsevol lloc haurien d'adonar-se del molt que han de perdre si els poders de l'Estat espanyol aconseguissin la derrota i capitulació dels participants a "sardanes vestides de groc, misses vestides de groc...", de les desenes de milers de persones que, tal com mostra el documental, van acudir a protestar pacíficament el 20-S enfront del Departamentd'Economia i davant la seu de la CUP, dels activistes dels CDR, dels 120.000 socis d'Òmnium Cultural, els 50.000 de l’Assemblea Nacional Catalana, els milions de ciutadans que van participar en la Via Catalana, en les manifestacions que han tingut lloc i les que hi hauran, la del passat 14 de juliol i la del pròxim 11 de setembre, dels votants del 9 de novembre del 2014, els defensors dels col·legis i participants en el referèndum de l'1 d'octubre passat, els prop de 800 alcaldes catalans encausats per delictes de desobediència...

Sorprèn la voluntat de persones civilitzades de ridiculitzar l'ús generalitzat del color groc, que el passat dia 14 van tornar a lluir milers de manifestants als carrers de Barcelona i que tantes complicitats ha creat entre els qui ho exhibeixen a qualsevol punt del territori català. Un símbol tan injuriat, d'altra banda, pels dirigents del PP, Cs i PSOE.

Sorprèn més encara el recel que manifesten persones tradicionalment solidàries, tenint en compte la violència que utilitzen alguns d'aquests partits, confosos sovint amb l'extrema dreta, per atacar als qui expressen la seva solidaritat amb els presos polítics.

Lluny de representar un senyal enutjós, l'exhibició del color groc es considera a dia d'avui a Catalunya un gest de solidaritat amb persones que pateixen presó o exili injustament, a les quals es vol en llibertat per pura humanitat i no per ajustar cap compte pendent per hipotètics enganys, imaginats sobretot pels qui no se senten identificats en absolut amb els anhels de llibertat de bona part de la població catalana.

La indiferència, quan no l'hostilitat o el menyspreu, davant tota aquesta mobilització, que sembla una revolta popular pacífica en condicions, és una de les malalties que pateix l'esquerra espanyola, que en conseqüència amb la seva pròpia naturalesa històrica, si vol retrobar el seu lloc, hauria de col·locar-se al capdavant i no enfront de qualsevol reivindicació democràtica.

Aquest article va ser publicat originalment en castellà al portal electrònic 'Sin Permiso' el passat 15 de juliol. 

La publicació posterior d'un comunicat per part d'una seixantena de personalitats del món de la cultura espanyola, poc després de la difusió d'un vídeo amb declaracions de figures de rellevància internacional, sobre les persones empresonades i/o encausades a l'Estat espanyol, mostra dues maneres diferents de manifestar preocupació pel respecte pels drets i llibertats de les persones a l'Estat espanyol.

En tots dos casos es reclama l'alliberament dels presos, però mentre en el primer comunicat deixen clar que no demanen "cap mena d'impunitat",  assenyalen que hi ha "formes menys penoses de limitar els moviments" dels encausats que la presó preventiva i manifesten esperança en que tinguin un "judici just", en el segon s'afirma sense lloc a dubtes que considerar les seves accions com a constitutives de delictes de sedició, rebel·lió o terrorisme és una forma de repressió política  i que hi ha cada cop més persones condemnades i empresonades per accions i opinions que formen part del lliure exercici  de la llibertat d'expressió  i del dret a dissentir.

Els primers no s'atreveixen a posar directament en qüestió les actuacions judicials realitzades fins ara i accepten la possibilitat d'una condemna, els segons reclamen a les autoritats espanyoles que posin fi a la repressió ideològica.

Uns expressen preocupació pel "dany" que l'empresonament pot tenir per la "democràcia i la justícia", altres afirmen que a Catalunya els drets civils i polítics es troben en joc i que ara el que cal és reclamar directament "justícia i llibertat".

Totes dues expressions de suport a les víctimes de la repressió són apreciables. La trajectòria i el perfil de moltes de les persones que subscriuen una i altra no deixen lloc a dubtes sobre el seu compromís amb tot tipus de causes solidàries. En el cas del comunicat, però, els que el signen admeten que els impulsors del referèndum d'autodeterminació de l'1 d'octubre poden ser mereixedors d'alguna mena de càstig pel fet d'haver volgut exercir un dret que alguns consideren que no existeix. Només la confusió, derivada del desconeixement i la desinformació sobre el que passa i ha passat a Catalunya, pot portar a persones tan honorables a deixar clar que no demanen cap mena d'impunitat per sobiranistes catalans i catalanes perseguides per la justícia espanyola.