Jeffrey Sachs, assessor econòmic de la gestora del PSOE, i el seu paper en el col·lapse de l’URSS

Vicenç Navarro

Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i Director de l’JHU-UPF Public Policy Center

En les últimes setmanes han tingut lloc dos esdeveniments que semblarien a primera vista desconnectats i que, en canvi, estaven relacionats: un és l’aniversari de la Revolució Bolxevic, que ha generat tot un seguit d’articles sobre la seva existència i el col·lapse del règim polític que va establir; i l’altre és la invitació de la gestora del PSOE, i molt especialment del que és el seu assessor econòmic principal, el Sr. José Carlos Díez, al Sr. Jeffrey Sachs, Professor de Macroeconomia de la Universitat de Columbia, a Nova York, perquè els assessori en temes econòmics. L’escàs coneixement que existeix a Espanya sobre les causes d’un dels majors col.lapses ocorreguts en un sistema econòmic -el soviètic a causa de mesures proposades per “experts” en macroeconomia, entre els quals figura en un lloc prominent tal personatge, explica que la seva visita a Espanya no fos ni notícia. Anem a pams, i permetin-me que presenti un debat molt intens que va tenir lloc als EUA ja fa anys sobre la Unió Soviètica i les propostes fetes per millorar el desenvolupament econòmic d’aquell país. I per poder fer-ho, hauré de personalitzar una mica el que va passar en aquell debat.

Ja fa temps, abans que la Unió Soviètica col.lapsés, vaig visitar, vaig analitzar i vaig escriure sobre ella, en particular sobre la política social d’aquell país, i molt específicament de la Seguretat Social i del seu sistema sanitari. El meu llibre Social Security and Medicine in the USSR, publicat el 1977, era una crítica des de l’esquerra a l’Estat el Benestar d’aquell país. El llibre va tenir força impacte als EUA, ja que fins aleshores l’anàlisi acadèmica més freqüent d’aquest tema estava dominada per una visió conservadora i liberal (liderada en aquell temps per acadèmics de la Universitat de Harvard, a Boston), la qual, sota un estil i narrativa suposadament acadèmics, presentava mera propaganda antisoviètica pròpia de la Guerra Freda. Tots aquests estudis concloïen que la Revolució Bolxevic havia estat un enorme desastre i que l’Estat del Benestar que havia generat era una calamitat. Si el lector considera que exagero, li aconsello que llegeixi la bibliografia “científica” sobre la Unió Soviètica publicada als EUA en aquells temps i ho veurà.

Les dades que presentava en el meu llibre, no obstant això, mostraven que la Revolució Bolxevic havia estat un fet de primera magnitud que va afectar positivament la qualitat de vida i el benestar de les poblacions d’aquell país, desenvolupant una força econòmica que va ser capaç en molt poc temps de derrotar una de les majors potències econòmiques a Europa, l’Alemanya nazi, durant la II Guerra Mundial. Ni més ni menys que Winston Churchill, el dirigent conservador del Regne Unit, va reconèixer que la URSS va ser la potència que en realitat va derrotar  l’Alemanya nazi a Europa. No cal dir que les forces aliades van jugar un paper important, però no determinant en la derrota de l’Alemanya nazi. La intervenció soviètica sí que va ser la determinant. Pel que fa a la seva política social, lluny de ser un desastre, va proveir seguretat i protecció social a la gran majoria de la població. I ho vaig poder veure en les meves visites. En realitat, el grau de protecció social i l’extensió de la cobertura dels seus beneficis en els serveis públics com sanitat, educació, escoles bressol, serveis socials, habitatge i altres, eren més grans que els existents als EUA.

Ara bé, el punt flac d’aquell sistema dictatorial era que el maridatge del Partit Comunista amb l’Estat era tal, que l’aparell del partit es va anar convertint en una nova classe que controlava la societat a través de l’Estat, i que utilitzava aquest control per optimitzar els seus interessos com a classe, la qual cosa apareixia també en el seu Estat del Benestar. A cadascun dels sectors, des de la sanitat fins a l’educació, així com en les pensions, hi havia dos nivells i tipus de serveis i transferències: uns per a la classe dirigent i els altres per a tots els altres. Aquesta dicotomia era clara i aparent, i va contribuir a la pèrdua de legitimitat del sistema, ja que la narrativa oficial de germanor i solidaritat contrastava amb la pràctica: una societat amb explotació de classe. Aquest era el motiu pel qual ja anunciava en el meu llibre, escrit en 1977, que el sistema polític era inestable i que es produirien canvis com a conseqüència de la pressió popular per a que es produïssin. I així va passar. El 1991 l’URSS va col·lapsar.

El que és interessant assenyalar és que la meva crítica de l’URSS des de l’esquerra va molestar i va enfadar el govern soviètic presidit pel Sr. Breznev molt més que la crítica dels autors conservadors i liberals de Harvard, que criticaven l’URSS des de la dreta. Vaig passar a ser persona “non grata” a la Unió Soviètica, i els meus llibres van ser prohibits, molt més prohibits, per cert, que els escrits per aquells autors conservadors i liberals -soldats de la Guerra Freda-, que sorprenentment estaven autoritzats en cercles acadèmics de l’URSS. Estava clar que el sistema soviètic tenia més por de les crítiques de les esquerres que de les crítiques de les dretes.

El col·lapse de l’URSS i els economistes neoliberals que van assessorar el govern de transició, com ara Jeffrey Sachs

Un grup d’economistes de Harvard, liderats per Larry Summers i Jeffrey Sachs, van jugar un paper molt important en com realitzar el canvi del que anomenaven “socialisme real” al capitalisme. La victòria de Ieltsin els va obrir les portes i es van convertir en els assessors del govern soviètic. I es van aplicar les seves polítiques de “Shock Therapy” (teràpia de xoc). La seva Bíblia va ser l’informe escrit de Jeffrey Sachs, que va agafar com a títol (en una clara provocació) el mateix títol que havia donat Lenin a un escrit publicat el 1902 sobre com establir el règim comunista. Es deia “Què és el que cal fer?” (“What is to be done?“, en anglès). Les seves receptes de “Shock Therapy” consistien a aconseguir la privatització massiva de totes les empreses econòmiques de la Unió Soviètica i desregular tots els preus (fins aleshores regulades per l’Estat). Com a conseqüència d’això es van privatitzar més de 200.000 empreses públiques en menys de 500 dies. Per fer-se una idea del que això significa, és important recordar que la Sra. Thatcher (una altra ultraliberal) va privatitzar 20 empreses públiques britàniques en 11 anys.

El desastre del programa liberal

El que va passar no pot definir-se de qualsevol altra manera que com un desastre humà. La desocupació (inexistent durant la URSS) va passar a ser de més d’un 30% com a mitjana. La pobresa va passar d’un 2% el 1987 a un 40% el 1995. Els ingressos per càpita van baixar un 30% en el període 1990-1996. I el benestar i la qualitat de vida van disminuir en un període de temps molt curt, en unes proporcions no conegudes abans (ni tan sols durant la Gran Depressió als EUA). L’esperança de vida dels homes va baixar, només en tres anys (1991-1994), dels 64 als 57 anys. En realitat, la població en edat de treballar, que s’havia previst que pujaria de 149 milions el 1985 a 164 milions el 1998, va baixar a 144 milions el 1998. El grup més afectat va ser el dels homes joves que es van trobar sense feina, incrementant d’una manera molt notable la mortalitat per alcoholisme tòxic, suïcidis, accidents mortals i domiciliaris, amb una ampliació massiva de malalties degudes a l’estrès, l’ansietat i la depressió. Tots aquests són indicadors del que s’ha anomenat un “genocidi econòmic” (veure “The Post-Communist Mortality Crisi” a The Body Economic, David Stuckler i Sanjay Basu).

És important assenyalar que Jefrey Sachs, Larry Summers i altres acadèmics de la Universitat de Harvard van reconèixer que les seves mesures de “Shock Therapy” causarien un estrès generalitzat, però van assumir que era un mal necessari que es transformaria aviat en una recuperació. Però les dades mostren que el dany va ser molt més gran del que preveien, i que la recuperació mai va aparèixer. En realitat, la que va ser potència econòmica en temps de la Unió Soviètica, que havia vençut l’Alemanya nazi, va esdevenir una potència econòmica menor, el PIB va passar a ser només el 40% del d’Alemanya i poc més del 50% del de França, amb una esperança de vida que es va situar en el 153è lloc del món, després d’Hondures i Kazakhstan.

I el país -Rússia- és ara un règim autoritari, gairebé dictatorial, amb una classe dominant que són els components de l’elit que dirigia el Partit Comunista, que va ser la gran beneficiària de les privatitzacions (elit dirigida per Putin, que va ser ni més ni menys que el cap del Servei Federal de Seguretat, els serveis secrets successors del KGB de l’URSS).

Què fa una persona com Jeffrey Sachs al PSOE?

L’economista Jeffrey Sachs no ha reconegut mai que la seva recepta va ser un desastre per a la Unió Soviètica. I tot i que ha anat variant alguna cosa, les seves receptes liberals a Amèrica Llatina van contribuir també al retard econòmic dels països als quals va assessorar. És sorprenent (o potser no hauria de ser-ho) que el Sr. José Carlos Díez hagi convidat al mateix Jeffrey Sachs -l’arquitecte del genocidi econòmic de la URSS, responsable d’un dels més grans desastres humans coneguts al segle XX, perquè assessori a nivell econòmic al PSOE. Encara que Jeffrey Sachs s’hagi camuflat des de llavors, els resultats de les seves polítiques liberals, no només a l’URSS sinó també a Llatinoamèrica, han estat -com totes les polítiques neoliberals- un desastre. Francament, crec que el PSOE es mereixeria algú molt millor.