Causes i conseqüències de la guerra d’Ucraïna

El president rus Vladímir Putin
El president rus Vladímir Putin.

Vicenç Navarro

EL PERILL DEL CREIXEMENT DE LES ULTRADRETES A NIVELL MUNDIAL

Durant els últims anys, s’ha anat formant una nova internacional de partits d’ultradreta que es caracteritza per un nacionalisme extrem, de tipus essencialista, enyoradissa d’un passat imperial -"el passat sempre era millor"-, defensora d’una civilització cristiana profundament classista, racista, masclista i homòfoba, que se sent amenaçada pels moviments progressistes com ara l’obrer (i les formacions polítiques que se’n deriven històricament, com, per exemple, el socialisme i el comunisme), el feminista, i el de defensa de les minories i de la diversitat ètnica i racial, (como ara els moviments ecologistes), que representen, tots plegats, una amenaça per a l’esmentada civilització cristiana essencialista  i per als estaments econòmics, polítics i mediàtics dominants que la promouen. Aquests partits d’ ultradreta, autoritaris i profundament antidemocràtics, afavoreixen un neoliberalisme econòmic molt extrem, aparentment llibertari, que a la pràctica és profundament estatista, ja que el model d’ estat que defensen juga un paper molt important en la defensa d’un sistema oligàrquic i promotor d’oligopolis, amb protecció social escassíssima, dotat d’un extens aparell de seguretat  repressiu i militar. Entre aquest partits o moviments, els més coneguts són els liderats per Trump als EUA, per Le Pen a França, per Matteo Salvini a Itàlia, per Santiago Abascal a España, per Orbán a Hungria, per Kaczyński a Polonia i per Bolsonaro a Brasil, entre molts d’altres.

PUTIN PERTANY A AQUESTA INTERNACIONAL

L’existència d’aquesta internacional és coneguda; però ho és menys la seva relació amb Putin, el president de Rússia. De fet, el govern rus, presidit per Putin, dona suport a partits i moviments, i fins i tot n’ha finançat molts. Va recolzar Trump a les eleccions americanes tot  intervenint activament en el procés electoral; i el president Trump, al seu torn, va definir la invasió d’ Ucraïna como a obra genial i intel·ligent ("genius, …and very savvy"). A Europa,  un dels seus fans més incondicionals a Itàlia ha estat Matteo Salvini, que ha estat retratat portant la cara de Putin estampada a la samarreta, tant a la Plaça Roja de Moscou com al Parlament Europeu. Un altra figura italiana que ha expressat la seva admiració vers Putin ha estat Silvio Berlusconi, a qui Putin havia  regalat un llit, i de qui en va aplaudir el lideratge a Rússia  tot afirmant  que "estava al servei de la pau  i de la defensa d’ Europa". La senyora Marine Le Pen, dirigent màxima del Partit Nacional de França (que té les seves arrels a la ultradreta  francesa col·laboracionista amb  l’ocupació Nazi), ha rebut diners de Putin. Un altre dirigent d’ ultradreta, el candidat a la Presidència de França –i més popular que la senyora Le Pen-, el senyor Eric Zemmour, ha dit que el seu somni era fer a França el que va fer Putin a Rússia, i l’ ha definit com  al "Restaurador de l’ Imperi Tsarista". A la Gran Bretanya, Nigel Farage que va liderar el moviment Brexit, va aplaudir Putin i es va presentar como a gran admirador seu. A Alemanya, el partit  Alternativa per Alemanya (AfD), ha aplaudit el tipus de nacionalisme que defensa i practica Putin. (Vegis "After long praising Putinrightwing populist leaders are squirming" The New York Times, febrer 2 de 2022). A Espanya, VOX, que ha proclamat que el govern dictatorial del General Franco va estar millor per a Espanya que el govern actual -i que té recolzaments  importants a la judicatura, l’exèrcit i els serveis de seguretat de l’ Estat Espanyol-, ha publicat declaracions i piulades, de sengles dirigents, lloant Putin i les seves intervencions a  Síria i Ucraïna. A Brasil, Jair Bolsonaro va reprimir el seu vicepresident per haver denunciat la invasió d’ Ucraïna per part de Putin; abans,  Putin havia lloat Bolsonaro per la seva "masculinitat".

COM VA APARÈIXER EL PUTINISME: EL COLAPSE DE LA UNIÓ SOVIÈTICA

La Unió Soviètica havia desenvolupat, durant els anys setanta, una protecció social avançada tot i l’escassetat de recursos del Estat a causa de l’enorme despesa militar originada per  la Guerra Freda. Era un estat confederal que preveia el dret d’ autodeterminació per a cadascun dels  estats que el componien; i així constava en la seva constitució. Aquest dret permetia una diversitat dins d’una unitat mantinguda, en gran part, per la universalitat dels drets socials, que facilitava el manteniment de la confederació. El seu estat del Benestar -que era clau per mantenir l’Estat- presentava, tanmateix, dos grans problemes:  un, l’escassedat creixent  de recursos per  finançar-se, com a conseqüència del gran creixement de la despesa militar resultant de l’ enduriment de la Guerra Freda; l’altre, la polarització creixent de les classes socials. La nomenclatura de l’aparell  d’ estat tenia privilegis molt grans dins del sistema públic, que contradeia clarament el discurs igualitari del sistema (com vaig documentar en el  meu llibre,  escrit en 1977, que porta per títol Social Security and Medicine in the USSR, publicat per Lexington Books, que fou prohibit a la Unió Soviètica, i que va ser la causa que em declaressin persona non grata en aquell país).

Brézhnev va estar succeït per Gorbachov, que era conscient de l’existència d’aquests problemes a l’estat soviètic. Va maldar per  democratitzar-lo, bo i augmentant a més a més l’atenció a l’aspecte social, i això va requerir un descens molt notable de la despesa militar. Aquesta va ser una de las raons, entre d’altres, per intentar disminuir las tensions de la Guerra Freda, que el van portar fins i tot a visitar els Estats Units. La intenció  era arribar a un acord, pel qual La Unió Soviètica es retiraria dels estats de l’est d’ Europa, amb la condició que l’ OTAN no omplís aquest buit i no s’ hi estengués. De fet, intentava recuperar els principis de l’acord que el president americà Kennedy i el rus Khrushchev havien tancat anys enrere, de retirar els míssils soviètics a Cuba - i del compromís dels americans de no envair-la -, i de retirar, també, els míssils americans a Turquia. Kennedy va complir aquest pacte. En el cas de Gorbachov, tanmateix,  el govern d’ Estats Units, no va respectar les prometences fetes. La Unió Soviètica es va retirar de l’est d’ Europa, però el govern nord-americà, mitjançant l’ OTAN, va continuar expandint-se cap a l’est d’Europa i acostant  el seu dispositiu militar a la Unió Soviètica. Aquesta agressivitat va ser constant per part de l’ OTAN, fins a aconseguir la dissolució de la Unió Soviètica. Si les propostes de Gorbachov haguessin estat acceptades,  s’hauria pogut iniciar una entesa que podria haver estat mot bona per a les dues bandes en conflicte; i a la Unió Soviètica no s’hauria malmès l’ intent d’ obrir i democratitzar el sistema (el seu famós glasnost) que havia  establert Gorbachov, i  que maldava per corregir i  controlar la nomenclatura soviètica, tot disminuint els seus privilegis.

L’alternativa a Gorbachov va ser Yeltsin, i després la seva  ma dreta Putin; tots dos van privatitzar massivament i ràpidament l’economia del país, assessorats  per economistes ultraliberals americans, que van sotmetre l’economia russa a una "shock therapy", bo i eliminant la majoria de programes de protecció social de caràcter universal (canvis que van ser responsables d’una de les crisis socials més grans de la segona part del segle XX a Europa, augmentant dramàticament la mortalitat d’aquell país  i reduint-ne espectacularment l’esperança de vida).  Mai s’havia vist, fins aleshores,  un augment tan agut de la mortalitat en un país europeu. L’ estat resultant, amb escassíssima protecció social, es va transformar en una dictadura ultraliberal  governada per oligopolis propietat d’ oligarques posseïdors  de fortunes enormes. Aquest estat nou, dirigit per Putin durant els últims vint-i-dos anys, no solament és profundament  anticomunista, sinó que també ha reprimit brutalment el Partit Comunista Rus durant la majoria del temps en què ha estat el poder. Putin es una persona d’ ultradreta, que té un nacionalisme característic de l’ època prebolxevic -que és la que vol recuperar  tot retornant a  una cultura cristiana ortodoxa, classista, sexista, racista, homòfoba, profundament antibolxevic i anticomunista-, i tot oposant-se a l’exercici del dret a l’ autodeterminació i, per tant, tot considerant Ucraïna com a  una part indivisible de Rússia, como ell mateix va dir, no fa pas gaire, en el seu discurs previ a la invasió per part de las tropes russes.

Definir Putin com a comunista, com ho fa la dreta espanyola, es una mostra clara de la seva enorme ignorància; presentar las declaracions de Putin en què es va doldre de la desaparició de la Unió Soviètica, com a prova del seu comunisme, es ignorar que la realitat és que va fer una gran repressió del Partit Comunista Rus i una crítica ferotge dels seus fundadors, incloent-hi Lenin; i és ignorar, també, que Putin va ser, juntament amb  Yeltsin, l’arquitecte de la radical privatització de la gran majoria de los mitjans de producció i distribució soviètics, que van passar, de fet, a formar una economia privatitzada i controlada per oligarques lleials al nou règim. Si Putin es va plànyer de la desaparició de la Unió Soviètica, no va ser perquè n’enyorés el règim polític,  sinó perquè aspirava a recuperar-ne l’ extensió territorial. Putin vol recuperar el territori que tenia la Unió Soviètica, però vol fer-ho amb un estat oposat al que van crear  els comunistes.

LA CREACIÓ DE L’ OTAN I DE LA GUERRA FREDA

La Segona Guerra Mundial va estar una guerra contra el feixisme i el nazisme, i la victòria va significar la possibilitat d’ iniciar una aliança entre els països vencedors per construir un món millor. La Unió Soviètica va jugar un paper determinant en aquesta victòria, que li va costar més de vint-i-sis milions  de morts. Com va dir Winston Churchill, "La Unió Soviètica va jugar un paper clau i determinant en aquesta victòria sobre el nazisme i el feixisme a Europa"; i es generava la possibilitat de poder continuar aquesta aliança, incloent-hi una col·laboració activa entre Estats Units (liderada primordialment pel Partit Demòcrata presidit per Roosevelt) i la Unió Soviètica ( liderada pel Partit Comunista). Va ser llavors que, als Estats Units, el Partit Comunista s’oposà a la proposta del Partit Socialista de formar un partit d’esquerres i de  promoure que aquestes actuessin a través del Partit Demòcrata. El Partit Comunista i el Socialista van jugar més tard un paper important en el desenvolupament del New Deal, que va ser l’ establiment de l’Estat del Benestar als Estat Units, i quan s’hi va fundar la Seguretat Social.

Va ser llavors que les dretes dels Estats Units es van  oposar frontalment al New Deal;  en especial, el gran món empresarial s’hi va oposar, de totes passades, preparant fins i tot una intervenció militar que hauria estat finançat pel gran banquer J.P. Morgan -que ja havia  finançat també el Partit Feixista italià i havia lloat, en la seva època, Mussolini- i la direcció de la General Motors, entre d’altres; i un cop acabada la Guerra Mundial, el Partit Republicà, juntament amb els membres del Partit Demòcrata del sud dels Estats Units, van aprovar una llei a  la qual el President Truman es va oposar:  la llei Taft Hartley Act, que va tenir un impacte devastador sobre el New Deal, i que va prohibir que s’establissin  nous drets universals com ara el d’accés als serveis sanitaris (dret que avui en dia encara és  inexistent als Estats Units), debilitant el sindicats i  impedint-los que actuessin com a instruments de classe (prohibint, por exemple, les vagues generals), tot empenyent-los a competir entre ells mateixos i responent solament a demandes locals i sectorials de la població laboral. Aquesta llei també va prohibir que els militants del Partit Comunista  fossin líders sindicals, i, en conseqüència, van ser expulsats de les institucions corresponents. El macartisme, dominant ja en la vida política, mediàtica i laboral nord-americana tenia com a objectiu reduir el poder de la classe treballadora. Així va ser l’ inici de la Guerra Freda. Un anticomunisme ferotge, la màxima internacional del qual va ser l’ animositat  i hostilitat vers la Unió Soviètica. El resultat de tot plegat va ser l’establiment de l’ OTAN. Va ser en aquest moment quan es va crear el sector definit pel General Eisenhower, després President d’Estats Units, com al "complex industrial militar", i al qual es referí, en el seu discurs de comiat de la presidència, tot alertant la societat estatunidenca de las conseqüències negatives del poder que tenia aquest estament,  al qual, tanmateix,  havia servit ell mateix. Estats Units, durant la presidència del General Eisenhower,  va estar el primer estat i el més gran que, juntament amb el Vaticà, va reconèixer i legitimar la dictadura feixista espanyola, tot lloant el seu "anticomunisme" i preparant els passos que més tard portarien a la integració d’ Espanya a la OTAN.

L’ OTAN era una aliança no solament militar, sinó també política, i va maldar sempre, a tot els països on va estar present, per neutralitzar i eradicar les forces progressistes que pressionaven per realitzar canvis que afavorissin les classes populars i que el govern federal veia com a  contraris  als interessos dels Estats Units (es a dir, als interessos de les  seves corporacions i empreses que exercien una gran influència sobre cada estat). Les víctimes majoritàries de l’estament militar esmentat van ser les classes populars dels Estats Units en general, i la classe treballadora en particular, atès que la prioritat militar i la despesa enorme que significava es va fer a costa de les inversions socials y de l’escassíssim desenvolupament dels drets laborals, amb el resultat que la classe treballadora els Estats Units és ara  la que  té menys drets i recursos de les de totes dues bandes  del Atlàntic Nord: l’evidència n’és aclaparadora.

El poder de l’ estament militar va créixer enormement a partir del president Reagan, el qual va iniciar la revolució neoliberal, que va tenir efectes molt negatius sobre la qualitat de vida i el benestar de la classe treballadora dels Estats Units. Pel que fa a la Unió  Soviètica, l’increment de la despesa militar, que es produí al seu torn com a conseqüència del creixement de la que s’havia fet als Estats Units, va significar, també, un descens notable de la despesa social. La militarització de la societat va originar, a la majoria dels països desenvolupats, un empobriment de l’Estat Social. L’ evidencia, en aquest cas, es també aclaparadora. L’ OTAN, liderada pel Govern Federal d’Estats Units, se ha gastat 1’3 trilions de dòlars pel cap baix; vint vegades més que Rússia, una quantitat aclaparadora, i clarament innecessària, per atendre les necessitats militares i de seguretat de l’esmentada aliança atlàntica, que només pot ser explicada per l’excessiva i antidemocràtica influència que el complex industrial militar té sobre els estats que la composen, tal com el President Eisenhower ja havia alertat.

L’ IMPACTE DE LA OTAN, PRIMER A LA UNIÓ SOVIÈTICA Y DESPRÉS A  RÚSSIA

L’ OTAN defensava els interessos dels Estats Units, i primordialment els interessos de les empreses econòmiques i financeres que hi tenen influència; el seu objectiu principal, tot i que no pas l’ únic, era la destrucció del comunisme i de la Unió Soviètica. Es definia com a una aliança defensiva, però, de fet, el seu objectiu era l’ eliminació de l’ adversari. Gorbachov va retirar les tropes russes  de l’est d’ Europa, en compliment del seu acord amb el president Bush, però aquest -que havia promès, al seu torn, que l’ OTAN no s’ expandiria cap al est quan Alemanya de l’Est s’unís amb l’ Alemanya de l’ Oest, establint l’ Alemanya actual amb Berlín com a capital-, no va complir el pacte. Ben al contrari de respectar l’acord, l’ OTAN va continuar expandint-se, incorporant consecutivament Polònia, la República Txeca, Eslovàquia, Romania i alguns països que havien format part de  l’ URSS com ara Letònia i Lituània. L’OTAN també va jugar un paper clau en la descomposició de l’antiga Iugoslàvia; i més tard, després de l’onze de setembre, l’OTAN fins i tot va sortir d’Europa i va envair Afganistan i després també Líbia i Irak. No és gens estrany, per tant, que el govern rus -que al principi de haver estat format un cop acabada la Unió Soviètica havia explorat la possibilitat d’ aliar-se amb l’ OTAN per aconseguir objectius comuns, ja que la pèrdua del seu caràcter comunista semblava fer possible l’ampliació d’àrees de col·laboració-,  se sentís amenaçat en descobrir que l’ OTAN anava força més enllà de l’anticomunisme. El seu objectiu principal era augmentar la influència  comercial i el poder militar de l’Estat Federal d’ Estats Units i dels seus aliats; no va respectar els acords i va  continuar expandint-se fins i tot en contra del parer de diplomàtics nord-americans en actiu, com ara George Kennan, i de l’ estament militar, com ara l’exsecretari de Defensa William Perry, que preveien que tot plegat provocaria una resposta per part de Rússia, com efectivament ha passat. L’exambaixador d’Estats Units a Rússia, i membre del cos diplomàtic, Jack Matlock va dir, no gaires dies abans de la invasió d’Ucraïna per part de Putin: "Atès que l’exigència principal de Putin és la garantia que l’OTAN no accepti més integrants, i, en concret, que no accepti Ucraïna ni Geòrgia, òbviament  no hauria existit cap motivació per a la crisi actual si no s’hagués  produït una expansió de la Aliança Atlàntica després  de la Guerra Freda, o si l’ expansió s’hagués fet de acord amb la construcció d’una estructura de seguretat a Europa que inclogués Rússia". No és gens estrany, per tant,  que un govern rus de qualsevol orientació política, se senti amenaçat per aquesta expansió de l’OTAN  que cada cop s’acosta més a Rússia, i de la qual Ucraïna n’és l’última i més important adició.

De tot plegat, se’n dedueix que el refús a establir un nou sistema de seguretat europeu que inclogués també la seguretat de Rússia -un cop ja estava dissolta  la Unió Soviètica- va ser el fet que va alarmar aquest país, va incrementar la seva inseguretat, va ofendre el seu orgull nacional i va facilitar  el creixement del nacionalisme essencialista que caracteritza l’ Estat Rus sota la presidència de Putin. És prou clar que denunciar la invasió d’ Ucraïna por part de Putin es una obligació moral, ja que es tracta d’ una violació dels drets humans d’ una nació-estat, realitzada, per acabar-ho d’adobar, amb una enorme crueltat, que hauria de despertar una protesta i una resistència mundial fins i tot dins de la mateixa Rússia. És però un error explicar-ho tot plegat atenent solament la figura de Putin i la seva salut mental, com ho fan molts comentaristes a Espanya, perquè aquesta pseudoexplicació deixa de banda l’anàlisi del context històric i actual de Rússia, de la resta d’ Europa i d’ Estats Units. Putin es un dictador d’ultradreta, nacionalista, essencialista, que té totes las característiques de què em parlat al principi d’aquest article, que són totes molt perilloses,  i que ha desacreditat  els arguments contraris i crítics a l’OTAN en fer-los sevir per promoure el seu nacionalisme essencialista,  característic de l’ ultradreta. De fet, Putin, ha estimulat, amb la invasió, el creixement de l’ OTAN en un moment en què aquesta era en descens, como havien indicat ja alguns dirigents de la Unió Europea, molt en  particular el president francès Macron, que no fa gaire temps l’ havia definida ja com a "brain-dead" (clínicament morta). Putin l’ha revifada i ha motivat que fins i tot alguns altres països europeus vulguin ser admesos a l’Organització.

QUÈ  ESTAVA PASSANT A UCRAÏNA ABANS DE LA INVASIÓ

Ucraïna és  un país multiètnic y plurilingüístic en què els dos idiomes més importants son el rus (a la part occidental propera a Rússia) i l’ucraïnès (a la part oriental). El govern ucraïnès de Viktor Yanukovych fins al 2014 havia estat elegit per una base electoral predominantment russoparlant i era procliu al Govern Rus. En aquell moment, les enquestes mostraven un interès més aviat escàs per la integració d’Ucraïna a l’ OTAN. El govern de Yanukovych va anar perdent popularitat amb el temps, atesa, en gran part, la corrupció en què va caure, que va ser percebuda per la població.

L’ any 2014,  tanmateix, va haver hi una revolta popular, coneguda com a Revolució Maidan,   que va significar un canvi substancial, la revocació del govern i la convocatòria d’ unes eleccions, que va guanyar el candidat nacionalista ucraïnoparlant  Peter Poroshenko, qui, entre d’altres decisions, va  prendre la d’anular el bilingüisme tot  decretant l’ucraïnès como a única llengua oficial. Va ser un govern de dretes nacionalistes  que es va recolzar en elements d’ ultradreta, concretament nazis -que fins i tot van erigir monuments als nazis ucraïnesos que havien lluitat contra la Unió Soviètica durant la segona Guerra Mundial-. Aquest grups van tenir també una intervenció directa a l’exercit ucraïnès, tot establint-hi unitats especials que van lluitar contra els separatistes russoparlants favorables a la independència de Donetsk y Luhansk a l’est d’ Ucraïna durant la guerra de Donbas. Segons l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, l’any 2019 aquesta guerra ja havia portat aproximadament tretze mil persones a la mort.  El govern de Poroshenko, d’escassa sensibilitat social,  es va enfrontar als sindicats i va prohibir la participació del Partit Comunista Ucraïnès a les eleccions del 2019; l’esmentat partit, per cert, era sobiranista i estava a favor de la independència d’ Ucraïna.

La  Revolució Maiden va generar tota una sèrie de conseqüències, incloent-hi el canvi de govern, la integració de Crimea  a Rússia, l’ increment de la transferència de material militar procedent del govern rus  als independentistes de Donetsk i Luhansk, i l’ elaboració del pacte de Minsk, signat per Alemanya, França, Rússia, Ucraïna i Bielorússia, en el qual s’aprovava l’estatus d’ estat neutral -altrament dit  finlandització  de l’estat ucraïnès-  condicionant l’esmentat estat a no enrolar-se a cap bloc militar inclosa l’ OTAN. El nou govern de Poroshenko, tanmateix, no va tenir en compte ni va desenvolupar les clàusules de l’acord; ben al contrari, va facilitar la creació d’un clima polític antirus que va propiciar un augment notable de la intenció d’integrar  Ucraïna a l’ OTAN. La popularitat del Govern Poroshenko, igual que el del seu predecessor, va anar minvant,  en part també, com ja havia passat amb el govern anterior, a la molt notable corrupció. Aquesta corrupció, que ha estat una constant al estat ucraïnès, va aconseguir la màxima expressió de rebuig popular a les eleccions de 2019,  quan un candidat que havia estat còmic a la televisió, en programes que ridiculitzaven la classe política, va guanyar per una gran majoria. Aquesta persona, Volodymyr Zelenskyy, jueu d’origen rusoparlant, va prometre, en la seva campanya presidencial, acabar la guerra de Donbas, va proclamar la necessitat d’ unió dels diferents grups poblacionals que viuen a Ucraïna, i va maldar per recuperar el rus com a llengua cooficial juntament amb l’ ucraïnès.  Els seus intents de diàleg amb els grups separatistes russos, i amb Rússia, no han aconseguit aprofundir en el camí de la pau, però, fins abans de la invasió havien aconseguit calmar una mica la intensitat del conflicte tot reduint els malentesos a menys del 50%. Ara bé: en el seu programa electoral, demanava el retorn de Crimea a Ucraïna i l’entrada a l’ OTAN, conscient de l’ oposició del govern rus a totes dues demandes.

LA  INVASIÓ D’ UCRAÏNA PER PART DE PUTIN

En aquest context es  produí la invasió, clarament preparada d’ençà feia més d’un any,  per Putin. Aquesta invasió té com a objectiu, segons va reconèixer el mateix Putin, tornar a l’època anterior bolxevic, quan Ucraïna era part de Rússia; això és conseqüència de l’exacerbació, durant els últims anys, del nacionalisme essencialista per las raons que ja hem  explicat. És una maniobra enormement negativa que,  a més a més,  li  fa perdre qualsevol element d’entesa i simpatia, en ser un cas clar d’ imperialisme. Aquesta invasió ha fet molt mal a las esquerres europees, ja que ha validat i legitimat la suposada  necessitat de l’OTAN, justament quan ja era qüestionada per molts països europeus. Hi  havia una consciència creixent, en molts sectors progressistes europeus, de la necessitat de crear un sistema de seguretat europeu, diferent de l’OTAN, que tingués en compte  també Rússia. Aquesta possibilitat va ser aturada, amb un cost  elevadíssim per a Europa, per a Rússia y també per als Estats Units. De fet, fins i tot la imatge de la Unió Europea s’ha anat malmetent com a resultat de l’oblit que ha tingut  de la dimensió social, a benefici de la militar. Mentre l’esmentada Revolució Maiden a Ucraïna abraçava la bandera de la Unió Europea (juntament amb la de l’OTAN), a  Grècia, les classes populars la cremaven a causa de les polítiques d’austeritat, que havien desmuntat el seu estat del benestar i que havien estat imposades per la Unió Europea, originant un gran sofriment al seu país.

LES CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES DE LA INVASIÓ D’ UCRAÏNA PER ALS ESTATS UNITS I EUROPA

El president Biden està recuperant la imatge victoriosa de l’ aliança amb Europa, imatge que s’ havia perdut després de la retirada d’Afganistán. Ara bé, las mesures de bloqueig a Rússia afectaran l’economia mitjançant un augment encara més gran de la inflació, que empeny l’ increment del preu de la gasolina a nivells molt alts, que, al seu torn,  contribuirà a la continuació i expansió de la inflació, que es, per cert, el taló d’Aquil·les de la política econòmica de Biden. Les classes populars d’Estats Units ja no creuen que  el seu govern estigui ajudant les causes de la llibertat i la democràcia al món, perquè han suportat despeses molt grans i conseqüències negatives de les intervencions militars que ha fet el seu país. Fins i tot és probable que el trumpisme guanyi las eleccions al Congrés dels Estats Units pel novembre d’enguany, y que Trump guanyi las eleccions de l’any 2024. La primera reacció de Trump davant la invasió de Ucraïna va estar la de felicitar  Putin,  tot afirmant que  sempre ha sentit un  gran respecte per ell; y pocs dies abans que s’iniciés la invasió, l’ideòleg  del trumpisme, Steve Bannon, va definir Putin, en un podcast, com a "un líder amb valors i principis semblants als nostres". Segons una enquesta recent, la majoria dels votants de Trump creu que la culpa de la guerra és de Biden, y no de Putin. No s’és prou conscient dels establishments politicomediàtics de la Unió Europea i d’Estats Units, de que l’amenaça més gran del sistema democràtic és el creixement de les ultradretes al món -circumstància de què hem fet esment al principi d’aquest article-, liderades pel binomi Trump-Putin. A estats Units la democràcia pot desaparèixer; i això mateix pot passar a alguns països d’Europa.

CONSEQÜÈNCIAS ECONÒMIQUES DE LA INVASIÓ PER ALS EEUU I EUROPA

No cal dir que hi ha interessos molt poderosos a  Estats Units que veuen amb molt bons ulls la invasió d’ Ucraïna. La indústria del armament i las companyies de gas y petroli nord-americanes consideren que les sancions dels països de l’OTAN a Rússia són molt  satisfactòries per als seus interessos econòmics. Hi haurà una reducció molt notable del comerç de petroli i del gas rus a Occident, molt en particular a Europa, ja que el vint-i-cinc per cent del petroli y el trenta-tres per cent del gas natural consumits pels països de la Unió Europea provenen de Rússia. Per a Alemanya i França, aquesta  dependència  encara és més gran. No hi ha cap dubte que la  guerra afectarà molt negativament el preu d’aquests productes; això mateix passarà als Estats Units,  tot i que en menor proporció perquè la dependència de Rússia es menor. Companyies nord-americanes com ara Chevron y Exxon Mobil augmentaran les exportacions a Europa i aconseguiran uns beneficis astronòmics como a conseqüència de la gran escassedat  del producte energètic esmentat. Aquest dèficit fins i tot augmentarà com a conseqüència de la decisió d’Estats Units de no comprar més petroli rus y de la resistència d’ alguns països productors a d’augmentar-ne la producció; i això mateix passarà amb les companyies de gas natural nord-americanes. La indústria militar, molt estesa a Estats Units, també obtindrà grans beneficis, atès l’increment de la despesa militar a la majoria de los països de l’ OTAN. Alemanya i Dinamarca ja han anunciat que augmentaran aquesta despesa fins a un dos por cent del PIB, que significa un increment molt substancial;  i ens diu l’experiència històrica que, en general, l’ increment de la despesa militar és fa a costa del augment del dèficit públic i/o de la despesa social, i això podria empobrir considerablement Europa, que ja té uns estats del benestar poc finançats. El cas d’ Espanya n’és un bon exemple.

LES CONSEQÜÈNCIES DE LA MILITARITZACIÓ DE LES SOCIETATS A TOTES DUES BANDES DEL CONFLICTE.

En el moment present,  estem veien la mobilització i militarització d’ Estats Units i de l’ OTAN per una banda, i del govern Putin a Rússia per l’altra. Aquest conflicte pot conduir-nos a una guerra mundial. De fet, aquesta guerra ja s’està esdevenint. L’única sortida possible és revertir aquesta dinàmica. Aquest canvi és essencial  i requereix una mobilització, sobre tot a Europa i als Estats Units, que denunciï  que l’OTAN té una gran responsabilitat per haver propiciat la situació perillosa a què hem arribat.  Cal admetre que han d’haver-hi canvis i que és necessari un nou sistema de seguretat europeu que inclogui també una seguretat per a Rússia. També cal aturar la russofòbia, que a més a més  d’ injusta, és del tot  errònia des d’un punt de vista estratègic. És fonamental ajudar els moviments i forces polítiques progressistes de Rússia que s’oposen a la invasió i que faciliten la desmilitarització del conflicte, enlloc de ofendre i menysprear tots els russos, que són actituds que faciliten la manipulació de la població per part del dictador, i el creixement del nacionalisme essencialista i reaccionari. No hem d’oblidar que la mobilització de sectors amplis  de les classes populars nord-americanes en contra de la Guerra del Vietnam va jugar un paper clau en l’acabament d’aquella guerra, com va reconèixer i agrair el govern vietnamita quan va pertocar. Es improbable que tant la guerra a Ucraïna, com les tensions provocades per la Guerra Freda, puguin resoldre’s sense la participació de moviments i formacions polítiques progressistes russes, que se senten ofeses pel comportament de l’OTAN -que afecta la seva seguretat-, però que no volen resoldre el conflicte militarment. És evident que la Rússia actual és escassament democràtica, i és molt difícil aconseguir mobilitzacions tan grans com les que es van fer a Amèrica contra la guerra de Vietnam; però és indubtable que la cronificació de la guerra -que és possible i fins i tot probable- crearia un descontentament general que Putin no podria ni ignorar ni controlar. El seu control abusiu dels mitjans d’ informació ens demostra que n’és ben conscient.

És fonamental que aquesta mobilització en contra de la militarització aparegui també als   països de l’OTAN; de fet, ja hi és, però s’està apagant, tot ocultant i dificultant la tasca d’enfrontar els grans problemes que té la humanitat (como ara la pandèmia, les grans desigualtats socials i les crisis que comporten, i la crisi climàtica tan angoixant); i és indubtable, d’altra banda,  que la cronificació de la guerra i el sacrifici de la població, molt en particular de les classes populars -com a resultat de las mesures suposadament "patriòtiques" que se’ls ha exigit-, crearan un revulsiu que podria desmuntar la democràcia a molts països. És en aquest context, que el creixement de la internacional d’ultradreta esmentat al principi del article representa l’amenaça més gran que té al davant el sistema democràtic. Clar i català.