Franco no ha mort

Vicenç  Navarro

Catedràtic  de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

A un editorial recent, titulat “Franco ha mort” (12.11.17), el rotatiu El País indicava que l’afirmació feta per Pablo Iglesias, Irene Montero i Pablo Echenique, del partit Podemos, que les persones empresonades per l’Audiència Nacional (els dirigents d’Òmnium Cultural i de l’Assembla Nacional Catalana –ANC-, així com el vicepresident i alguns dels consellers del govern català) eren presos polítics havia de ser considerada com “extemporània” i “absurda”, qualificacions també aplicables a les declaracions de dirigents polítics europeus com l’ex primer ministre socialista del govern belga, el Sr. Elio Di Rupo, que havien fet servir la mateixa expressió per a definir tals presos. En realitat, aquest últim havia fins i tot acusat el Sr. Rajoy, president del Govern, de “franquista autoritari”, quelcom que l’editorial d’El País considerava com una afirmació intolerable i digna del màxim menyspreu. L’editorial considerava ofensiu per a Espanya, i fora de lloc, el fer servir expressions que poguessin assimilar aquests empresonaments realitzats ara per l’Estat espanyol amb els que van ocórrer durant la dictadura que a Espanya es diu franquista i que va tenir lloc durant el període 1939-1978. Assumir similituds entre el que ha succeït ara i el que va succeir en aquell passat ignorava –segons aquell editorial- que la democràcia actual a Espanya no tenia res a veure amb la dictadura que la va precedir. D’aquí que, de nou, segons tal editorial, definir avui com a franquistes accions de l’Estat espanyol era tan absurd com que tals termes foren utilitzats en referència al govern alemany, que va tenir al seu passat una dictadura semblant. Escrivia El País que fer servir el terme franquista per a definir el comportament del govern espanyol presidit pel Sr. Rajoy era tan absurd com ho seria utilitzar el terme nazi per a definir comportaments del govern alemany presidit per la Sra. Merkel. Fins aquí el punt sostingut pel rotatiu de major tiratge del país i que reflecteix bé l’opinió de l’establishment politicomediàtic del país.

Comparar, però, la relació del govern Merkel a Alemanya amb el seu passat, i la del govern Rajoy amb el seu, arribant a la conclusió que ambdós passats són semblants, reflecteix una enorme ignorància de la història d’ambdós països. 

Alemanya va experimentar una desnazificació. Espanya, no 

El País sembla desconèixer com es va fer la transició de la dictadura a la democràcia a Alemanya, car hi ha una enorme diferència entre com Alemanya va passar de la dictadura nazi a la democràcia, i com Espanya va passar d’una dictadura feixista a la situació actual. El nazisme fou eradicat de les institucions alemanyes després de la II Guerra Mundial. En aquell país, l’arribada de la democràcia va significar una ruptura amb l’estat nazi anterior, havent realitzat l’Estat democràtic una campanya de desnazificació profunda i massiva. Això no va ocórrer a Espanya, ans el contrari. 

L’Estat democràtic espanyol no va suposar una ruptura amb l’anterior

L’Estat democràtic a Espanya no va significar una ruptura sinó una obertura d’un Estat dictatorial imbuït d’una ideologia totalitzant, la qual incloïa un nacionalisme extrem uninacional que no admetia la plurinacionalitat de l’Espanya real, reprimint brutalment tots els que tenien una visió d’Espanya diferent a aquesta visió uninacional, essent definits com l’anti Espanya. No ha estat reconegut –fins i tot avui- per part de l’Estat espanyol que la dictadura feixista va ser una de les més repressives que hagin existit a Europa al segle XX. Segons el professor Malefakis, de la Universitat de Columbia de Nova York, als EUA, expert en el feixisme europeu, per cada assassinat polític que va cometre el règim liderat per Mussolini, el dirigit pel general Franco en va cometre 10.000. A l’obertura que va significar l’establiment de la democràcia (que naturalment va significar un gran avenç per al país) es van mantenir, però, els aparells repressius de l’Estat, que van variar poc respecte als de l’Estat anterior. Es més, la cultura franquista, amb la seva visió uninacional extrema, va persistir en tals aparells, que van mantenir una continuïtat considerable respecte a la seva situació anterior. I com a conseqüència de la funció repressora de l’Estat, encara avui Espanya és un dels països de la UE que té més policies per cada 100.000 habitants i, en canvi, menys persones adultes que treballen als serveis públics de l’Estat del Benestar, tals com sanitat, educació i escoles bressol, entre d’altres (vegeu el meu llibre Bienestar insuficiente, democracia incompleta. De lo que no se habla en nuestro país. Premio Anagrama de Ensayo, 2002). 

El contrast de la transició del nazisme a la democràcia a Alemanya amb la transició (mal anomenada modèlica) a Espanya

Tal diferència entre la transició de la dictadura a Espanya, i la que va tenir lloc a Alemanya, és enorme. A Alemanya la desnazificació va tenir lloc immediatament després d’acabada la dictadura nazi: els Judicis de Nuremberg, de 1945 a 1946, que es van realitzar immediatament després de la caiguda del règim nazi, van jutjar els governants nazis que van haver de respondre davant un tribunal pels actes repressius que aquest règim havia realitzat contra els sectors de la població alemanya i dels països ocupats que es van oposar a ell. Les elits governants del règim nazi foren jutjades i sentenciades a tals judicis. Res semblant no va ocórrer a Espanya, on les elits governants van continuar ocupant posicions prominents al règim que va succeir la dictadura. En realitat, molts dels dirigents de l’aparell del règim dictatorial van continuar en posicions dirigents del sistema democràtic, essent la seva influència sobre el procés de transició enormement poderosa, deixant el seu imprimàtur en un gran nombre de resolucions adoptades per l’Estat, el qual es va establir no a base d’una ruptura amb l’Estat anterior, sinó com una adaptació i obertura de nous actors dins l’Estat, suficient perquè pogués presentar-se com un Estat democràtic que li permetés ser acceptat a la Unió Europea.

No cal dir que aquesta obertura fou enormement important i va permetre la canalització dels desitjos populars a través de partits polítics, amb alternança en el poder, establint-se, entre d’altres coses, l’Estat del Benestar. Però aquestes conquestes socials dutes a terme primordialment per les forces progressistes del país no neguen que l’Estat democràtic fóra construït sobre un d’anterior amb unes estructures i cultura (com la ideologia extrema uninacional) que foren mantingudes i van variar poc respecte de les que ja existien. I entre aquestes estructures estan els aparells repressius de l’Estat, que van des dels cossos de seguretat (incloent-hi la policia) fins al sistema judicial. La cultura existent en tals aparells encara conté i respon a comportaments heretats del règim anterior. És més, el principal partit de l’Estat, el PP, va ser fundat per personalitats pertanyents a les elits del règim dictatorial, i gran part del seu comportament (com l’elevada corrupció, els tics autoritaris, l’escassa cultura democràtica, el seu provincialisme i l’escàs desenvolupament cultural, el seu suposat “súper patriotisme”, el seu ús abusiu de la mobilització nacionalista espanyolista de la bandera borbònica per ocultar les seves polítiques impopulars, i el seu ús massiu de les branques de l’Estat com la policia i els aparells de seguretat com si fossin part del seu propi patrimoni, a fi de destruir els seus adversaris) és una expressió d’una cultura basada en la cultura franquista que la va precedir. 

No hi ha hagut una política semblant a la desnazificació alemanya a l’Estat espanyol

A Alemanya, per contra, hi va haver una gran campanya educativa per eradicar la cultura pròpia del nazisme, campanya que ha sofert daltabaixos però que ha estat massiva a tots els nivells. S’ha prohibit reconèixer o promoure qualsevol memòria política d’aquell règim, erigint-se monuments al llarg de tot el territori alemany per a recordar les seves víctimes, amb actes freqüents per homenatjar-les. I el que és també digne d’assenyalar és que ha estat predominantment la joventut, educada en valors democràtics, la que ha liderat la demanda que es denunciïn i es descobreixin les atrocitats del nazisme. En aquest aspecte, el moviment de rebel·lia dels estudiants al 1968 fou molt determinant a Alemanya perquè es vencessin les resistències a analitzar críticament el passat. I una de les persones més respectades i estimades a Alemanya fou el canceller Willy Brandt (que havia estat membre de la resistència antinazi) el qual, a finals de 1970, va demanar perdó, en nom de l’Estat alemany, per l’enorme dany realitzat per aquest Estat en contra de les seves víctimes a Alemanya i altres països.  I a les escoles l’ensenyament està orientat a una condemna contundent de tals autoritats i del règim nazi. 

Res d’això no ha ocorregut a Espanya. No hi ha hagut una campanya educativa encaminada a ensenyar al jovent el que va ser la dictadura i les seves conseqüències negatives per a la vida política, econòmica i cultural del país. I malgrat que, com vaig indicar abans, fou un dels règims més repressius del segle XX a Europa, no hi ha hagut denúncies ni empresonaments dels victimitzadors ni homenatge a les víctimes, de les quals 150.000 continuen desaparegudes. Espanya és el segon país, després de Cambodja, que té un major percentatge de persones desaparegudes per causes polítiques, sense que l’Estat hagi pres cap mesura per a trobar-les i homenatjar-les.

Els presos són polítics

No cal dir que la repressió política de l’Estat avui a Espanya adquireix una forma molt diferent a la que va adquirir durant la dictadura. Els que vam viure durant aquella època, i vam lluitar contra la dictadura, vam poder veure i experimentar l’enorme brutalitat de la repressió d’aquell règim. Tal brutalitat en la repressió de l’Estat franquista és diferent, però, a la que apareix ara a les branques de l’Estat encarregades de la funció repressora. És molt menys intensiva, la qual cosa s’ha d’emfatitzar, ja que no fer-ho és trivialitzar el que va ser el feixisme. Ara bé, dit això, també és necessari afegir que tals aparells són els hereus dels que van existir durant aquell règim i, per tant, algunes conductes i cultures d’aquell règim continuen persistint a Espanya, incloent-hi l’existència de presos polítics, tot i que en menor quantitat i intensitat que aleshores. Però no s’ha d’ignorar o oblidar que l’ús d’aquells aparells, com la policia o els tribunals, per a missions o objectius polítics és una característica de l’Estat espanyol. Exemples d’això n’hi ha per milers. L’ús de la policia política, en connivència amb periodistes escombraires que gaudeixen de gran prominència als mitjans per a destruir l’adversari, és una pràctica comuna en el partit fundat pels franquistes (el PP). No definir tals actes i tals presos com a polítics és ser excessivament complaent amb les dimensions franquistes que encara existeixen a l’Estat espanyol.

És coneguda la meva crítica i, fins i tot, denúncia del moviment independentista pel seu comportament antidemocràtic, intentant arribar a un objectiu per al qual, a més de no respectar els sentiments de la majoria del poble català que se sent espanyol i no és secessionista, es va saltar les regles del joc democràtic. Però s’ha d’insistir, per molt impopular que sigui per a l’establishment politicomediàtic espanyol i els seus mitjans, incloent-hi El País (fundat en gran part per les elits d’aquell règim i dirigit, entre d’altres, pel que havia estat cap del serveis informatius de la televisió en aquell règim), que la principal causa de les tensions entre nacionalismes a Espanya és la persistència del nacionalisme extrem excloent que està destruint Espanya al no reconèixer la plurinacionalitat que existeix al seu si. I aquesta persistència en grans sectors de la població espanyola és una herència del règim dictatorial anterior. La seva enorme hostilitat vers el que considera com “nacionalismes perifèrics” (ocultant el seu propi nacionalisme espanyolista excloent) i el seu intent de destruir les esquerres contestatàries del règim bipartidista actual (que arriba a dimensions malaltisses) són producte directe de la cultura franquista que encara persisteix a Espanya.

Una última observació. Una conseqüència de l’enorme domini que les elits dominants de la dictadura han continuat tenint a Espanya és la gran manca de diversitat ideològica en els principals mitjans d’informació espanyols, que és fins i tot més limitada en temes i àrees de gran rellevància per al país –com el tema nacional-. El nacionalisme espanyol extremista és la ideologia hegemònica a Espanya, de la qual es deriva l’hostilitat cap a l’altra visió diferent de l’“oficial”. Un exemple d’això és que un article com aquest és impensable que pogués ser publicat a El País o a qualsevol altre mitjà. Això és un indicador de la manca de diversitat ideològica dels mitjans, que permet a aquests dir autèntics disbarats sense que puguin ser contrastats amb els fets fàcilment accessibles, però no presents en aquests mitjans. El més clar exemple d’aquesta manipulació és presentar la denúncia de la persistència de la cultura franquista en aparells de l’Estat espanyol com a resultat de la manipulació cibernètica russa de les notícies en aquest país. Crec haver estat una de les veus més vetades en els mitjans de comunicació a Espanya que ha estat més crítica amb la Rússia actual i amb l’última etapa de la Unió Soviètica que la va precedir. Atribuir la crítica dels que lluitem contra el feixisme contra un Estat que no ha trencat amb l’anterior a la influència russa és assolir uns nivells de falsedat, tal i com està fent El País, dignes de la mesquinesa a la qual ha arribat el seu equip director, encapçalat pel Sr. Antonio Caño. Mentrestant, prego al lector amb sensibilitat democràtica que distribueixi aquest article.