La desmemòria històrica dels nacionalistes espanyolistes, d'una banda, i dels independentistes de l'altra

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Fa unes setmanes el vicepresident d’Òmnium Cultural, el Sr. Marcel Mauri, clausurava un acte d’aquesta entitat celebrat a la presó Model, coneguda institució penal a Catalunya (que va tenir un paper clau en l’empresonament de presos polítics detinguts en la lluita contra el feixisme), en què es va demanar la llibertat dels dos Jordis, el president d’Òmnium, el Sr. Jordi Cuixart, i el president de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana), el Sr. Jordi Sánchez, i dels membres del govern independentista de Junts pel Sí detinguts, als que va definir com a presos polítics. En el seu discurs, el Sr. Mauri presentava aquestes detencions i empresonaments com semblants a les que van passar durant el règim franquista, intentant homologar l’Estat espanyol actual amb l’Estat dictatorial que el va precedir. Aquest intent d’homologació ha originat una resposta per part de moltes veus que consideren que, com a conseqüència d’una Transició modèlica de la dictadura a la democràcia, l’Estat actual no té res a veure amb l’anterior. D’aquí que tals veus considerin que equiparar als empresonats actuals amb els empresonats en aquell moment per la dictadura és una absurditat que ha de ser denunciada.

Sí, els Jordis i els consellers són presos polítics

A aquesta crítica a la utilització del terme "presos polítics" per a definir als Jordis, així com als membres del govern català, es confonen, no obstant, diversos fets que han de ser diferenciats. Que els ingressats a presó puguin definir-se com a presoners polítics no depèn de la similitud del règim actual amb l’anterior. Que pugui fer-se servir aquest terme o no depèn única i exclusivament de si l’empresonament respon a causes polítiques o no i, en aquest cas, és difícil sostenir que tant la motivació de l’empresonament com la manera en què es fa ver no fossin polítiques. La rapidesa del judici, la clara manca de proporcionalitat en aplicar una sanció de presó preventiva, així com el propi comportament dels jutges i fiscals que van emetre les ordres d’empresonament són clarament polítics, realitzats per aparells de l’Estat profundament conservadors, hostils a la causa política dels empresonats.

Els aparells de l’Estat, el policial i el judicial, que han portat a terme aquest empresonament són instàncies polititzades en extrem a Espanya, aparells que a més són part d’un Estat que no es va construir sobre la ruptura amb l’anterior sinó sobre la continuïtat de molts dels seus aparells, els quals van continuar reproduint una cultura heretada del règim anterior. Dir això no vol dir que aquesta cultura sigui una simple reproducció de l’existent durant la dictadura. N’hi ha prou que l’actual tingui molts elements semblants amb l’anterior (com la seva visió uninacional i autoritària de l’Estat) per a justificar la seva definició com a heretera de la cultura franquista. En realitat, aquesta cultura franquista és el que també explica l’ús de la policia política per a destruir als adversaris dels partits sobiranistes. N’hi ha prou amb comparar l’enorme tolerància vers aquestes clares intervencions polítiques del sistema judicial, amb l’estranya velocitat i contundència cap als dirigents independentistes. Negar que aquestes últimes accions responguin a causes polítiques és absurd. Que els Jordis i els consellers empresonats són presos polítics és una obvietat, reconeguda fora d’Espanya però negada a aquest país per una espècie de "patriotisme" espanyolista mal entès que considera patriòtic cobrir les desvergonyies del país.

La selectiva desmemòria històrica del govern independentista

Ara bé, és igualment injust que Òmnium i l’establishment independentista tractin de presentar els Jordis i els consellers empresonats com a successors de les víctimes de la repressió franquista que va ocórrer a la presó Model, i és injust per dues raons. Una és que definir la repressió política realitzada per l’Estat actual com a idèntica a la repressió realitzada per l’Estat dictatorial és trivialitzar l’horror i brutalitat d’aquesta última repressió. Aquells que vam poder veure el que passava durant la dictadura a la Model, comparant-ho amb el que passa a les presons on estan allotjats els dos Jordis i els consellers empresonats és absurd en extrem. Pel que sembla, els que fan aquesta comparació no tenen ni idea del que va ser la repressió d’aquell règim. Però el que considero profundament injust és altra manipulació que el govern independentista de Junts pel Sí va fer a l’exposició sobre la repressió a la presó Model que aquest govern va impulsar, on el principal grup de víctimes d’aquella repressió no apareixia a la història que es mostrava a la Model.

La manipulació que es va produir a l’acte d’Òmnium per a homenatjar els presos polítics independentistes, silenciant a presos anteriors, es fa palesa quan hom és conscient de què, setmanes abans de l’homenatge, l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme –junt amb d’altres associacions que promouen la memòria històrica- van realitzar un acte de protesta a la mateixa presó Model contra el silenci que es produïa a l’exposició sobre els molts presoners comunistes (entre d’altres tradicions oblidades) que van ser empresonats allà. I tampoc l’exposició va incloure cap dona en el seu recordatori, quan la Model va ser també una presó de dones, incloent preses polítiques. Va ser un acte silenciat en els mitjans públics i privats a Catalunya. En protesta, els membres de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme van llegir un poema de Marcos Ana –un comunista que va ser el pres polític que va passar més temps, 23 anys, a les presons franquistes-.

La manipulació de la memòria històrica

L’exclusió de la llista d’empresonats de presoners polítics comunistes i d’altres sensibilitats polítiques era un acte polític de primera magnitud denunciable pel seu oportunisme polític i pel seu intent de tergiversar la història d’aquest país. El govern independentista de Junts pel Sí, liderat per la dreta catalana (el pujolisme) i recolzat alhora per ERC i, des de fora, per la CUP, ha manipulat constantment aquesta memòria. El seu Departament de Justícia, que va dissenyar l’exposició, hauria de corregir i demanar perdó a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme per aquesta tergiversació de la història de Catalunya. En realitat, van ser els comunistes –el PSUC- els que més van defensar la identitat catalana durant la resistència antifranquista, com va haver de reconèixer el propi president Jordi Pujol, mentre el Sr. Artur Mas (com havia fet també el Sr. Aznar, un altre "súper patriota" de signe contrari) estava preparant les seves oposicions. En realitat, els nacionalistes catalans gairebé no van participar a la lluita clandestina contra el règim dictatorial. És, doncs, d’una enorme gosadia (popularment es podria dir barroeria) que ara menteixin fent servir la memòria d’aquelles víctimes per a homenatjar els seus. Homenatgin els seus, senyors independentistes, però, si us plau, no tergiversin ni ignorin la història heroica d’altres que han fet més per a defensar la identitat de la nació catalana que vostès en períodes summament repressius!

Una última observació. El comissari de l’exposició, a càrrec de qui va estar el disseny del seu contingut tan esbiaixat, va ser Agustí Alcoberro, professor d’Història de Catalunya entre 2008 i 2014. És vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana, actuant de facto com el seu president després que en Jordi Sánchez, l’aleshores president d’aquesta associació, fos empresonat el dia 16 d’octubre. Espero que la distribució d’aquesta nota contribueixi a la correcció d’un disbarat monumental a l’exposició sobre la història de la presó Model, que va tancar les seves portes el passat 26 de novembre. Les víctimes del silenci en l’exposició dissenyada per l’actual vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana estan ara doblement agreujades per aquest veto injust i manipulador, el qual resta credibilitat a l’acte preparat per Òmnium Cultural en necessària denúncia per l’empresonament dels Jordis i dels consellers, que tota persona amb sensibilitat democràtica a Catalunya i a Espanya hauria d’exigir, com també hauria de demanar que els presoners polítics silenciats de la Model tinguin reconegut el seu nom.