Els independentistes són també responsables de l’enorme crisi a Catalunya

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

Qualsevol analista mínimament objectiu de la situació política d’aquest país ha d’admetre que una de les forces polítiques que han estat més crítiques amb el tractament del tema nacional per part del Govern Rajoy ha estat Unidos Podemos a nivell de tota Espanya i En Comú-Podem a Catalunya. L’evidència d’això és aclaparadora. L’últim exemple va ocórrer l’anterior diumenge a Barcelona, quan el Secretari General de Podemos, Pablo Iglesias, a la seva presentació del candidat de Catalunya en Comú-Podem, Xavier Domènech, es va referir al govern Rajoy com el màxim responsable de les crisis nacional (i social) d’Espanya.

La manipulada e injusta acusació dels independentistes a Unidos Podemos, i a Catalunya En Comú-Podem, de ser equidistants

Ara bé, Pablo Iglesias també va indicar que l’estratègia seguida pels partits independentistes governants a la Generalitat de Catalunya per a aconseguir la independència unilateral (el que se’n diu el “procés”), també havia fet moltes coses malament, criticant la seva estratègia, que ha dividit la població dins i fora de Catalunya, propiciant una polarització que ha facilitat a nivell d’Espanya el ressorgiment i reforçament de postures extremes del nacionalisme espanyolista uninacional, com el feixisme, sempre latent a la dreta espanyola.

Aquesta crítica al “procés” ha estat resposta, amb gran hostilitat, per portaveus dels partits independentistes que han acusat Pablo Iglesias d’”equidistant”, posant al mateix nivell de responsabilitat per la situació actual a Catalunya al govern Rajoy, d’una banda, i al govern independentista de Junts pel Sí i la CUP, de l’altra. Segons aquests portaveus, Pablo Iglesias estaria col·locant les víctimes (tal i com els partits independentistes s’autodefineixen) al mateix nivell de responsabilitat que el victimari, el govern Rajoy. Aquest argument es contínuament utilitzat pels independentistes davant qualsevol crítica que es faci al seu “procés”.

La resistència dels partits independentistes a acceptar la seva responsabilitat a l’enorme crisi catalana

Aquest argument implica, no obstant, un desconeixement del que vol dir equidistància o, el que és més probable, una escassa sensibilitat ètica a la manipulació d’arguments, mostrada freqüentment per aquests portaveus de l’independentisme.  Vegem les dades. Segons la Reial Acadèmia Espanyola, “equidistància és la igualtat de distància entre diversos punts i objectes”. Doncs bé, no hi ha cap evidència de què Unidos Podemos a Espanya, ni Catalunya en Comú-Podem a Catalunya, ni Pablo Iglesias, hagin dit mai que el govern de Rajoy i el govern de Junts pel Sí siguin igualment responsables del que està passant a Catalunya. És cert que els dos extrems es retroalimenten l’un a l’altre però també és cert que la principal responsabilitat del que està passant recau en el Govern Rajoy, com ho mostra que el major creixement de l’independentisme a Catalunya hagi estat precisament durant el període del Govern Rajoy. La causalitat està més esbiaixada d’un costat que de l’altre. Però que això sigui així no vol dir que els partits independentistes no hagi tingut també una gran responsabilitat en crear l’enorme crisi actual.

L’enorme dany causat a Catalunya

El que està ocultant aquest fals argument de l’equidistància és la gran resistència de Junts pel Sí, i el seu aliat la CUP, a reconèixer que el seu independentisme unilateral (DUI), i la seva manera d’intentar aconseguir-ho (“el procés”), ha creat una enorme crisi a Catalunya, amb una enorme polarització social i política que ha beneficiat predominantment el nacionalisme espanyolista uninacional a Espanya (incloent-hi Catalunya), que ha canalitzat el temor i indignació de grans sectors de la població (i molt especialment de la majoria de la classe treballadora catalana, que és de parla castellana) que se ha sentit amenaçada amb el discurs independentista clarament excloent doncs, en insistir que ells parlaven en nom del poble català (ignorant que la majoria de catalans no són independentistes), van ofendre als no independentistes, fent servir a més en la seva estratègia d’arribar a la independència unilateral pràctiques clarament antidemocràtiques com no fer cas de l’Estatut d’Autonomia aprovat, en referèndum, per la població a Catalunya. En realitat, era més que previsible (com alguns vam predir) que aquell enfrontament conduiria a aquesta situació a Catalunya. És impossible que els partits independentistes no fossin conscients de què l’Estat espanyol respondria com ha respost i que el resultat seria tan dolent com el que ha acabat passant. El nivell d’ingenuïtat o ignorància o falsedat dels supòsits que sostenien la seva estratègia (“el procés”) és sorprenent. Creure’s que l’Estat espanyol (que no s’havia establert sobre la base d’una ruptura amb l’Estat dictatorial anterior sinó sobre la base d’unes reformes continuistes que havien canviat molt poc en grans seccions del seus aparells de seguretat, policial i judicial) no respondria amb la duresa que ha respost, o assumir que la Unió Europea (governada per les dretes que han donat moltes mostres d’insensibilitat democràtica) els hi donaria el seu recolzament, o que la independència es podria aconseguir pacíficament, quan ni tan sols tenia el recolzament majoritari de les classes populars catalanes, o que la inestabilitat política creada no afectaria negativament l’economia catalana, és creure’s l’inversemblant.

La conseqüència de tal ingenuïtat, falsedat o irresponsabilitat ha estat la pèrdua de drets polítics i socials a Catalunya, drets que havien costat molt d’aconseguir gràcies a llargs períodes de lluites ciutadanes portades a terme per altres forces polítiques en èpoques anteriors. Que el màxim responsable d’aquest retrocés sigui l’Estat central espanyol en general i el govern Rajoy en particular no nega que fos el govern independentista de Junts pel Sí, amb el recolzament de la CUP, el que amb el seu comportament i estratègia de voler assolir la independència exprés, facilités i estimulés l’aplicació de les polítiques repressives i regressives que el nacionalisme espanyol extremista sempre va desitjar aplicar. I el fet condemnable de què alguns dels responsables estiguin encara a la presó o a l’exili no els excusa d’haver de donar explicacions al poble català per la seva increïble ingenuïtat, ignorància o insensibilitat democràtica (al voler aprovar la DUI sense tenir en compte el recolzament de la majoria de la població de Catalunya), que ha tingut uns costos enormes per a les classes populars catalanes.

El dany causat també a Espanya

Però l’enorme dany ha passat també a Espanya, a on l’estratègia desenvolupada pels independentistes per a realitzar el referèndum no es va fer en col·laboració amb les forces polítiques espanyoles que desitjaven canviar l’Estat espanyol quan, com a part de la seva estratègia de mobilització, es van fer servir eslògans com “Espanya ens roba”. La imatge opressora i antipàtica d’Espanya (insistint, a més, que Espanya era incanviable, presentant-la com la causa del deteriori social de Catalunya sense mai citar-ne la gran contribució que els governs de dretes catalans, avui independentistes, havien tingut en crear aquesta crisi social) va mobilitzar el nacionalisme espanyolista uninacional, i la seva forma més extrema, el feixisme. L’estratègia independentista necessitava per a mobilitzar a les seves bases a un adversari opressor, Espanya. Era, doncs, més que previsible que apareguessin les respostes extremes del nacionalisme espanyolista uninacional. En realitat, el “procés” va ser el millor que li podia haver passat al nacionalisme espanyolista uninacional, doncs en defensa de la “unitat d’Espanya” (el mateix argument utilitzat pel cop militar feixista de 1936), es va revifar i convertir en popular un nacionalisme espanyolista extrem uninacional que mai no havia aconseguit tant de recolzament com ara. La monarquia borbònica i l’himne reial es van convertir en símbols populars, inclús en barris obrers a Catalunya a on aquests símbols gairebé mai s’havien vist o sentit. I com a part d’aquest “fervor patriòtic”, veurem que a les pròximes eleccions catalanes grans sectors de la classe treballadora catalana votaran Ciutadans, la màxima expressió de l’espanyolisme uninacional, i al PP a la resta d’Espanya, partis que es presenten com a “súper patriotes”, imposant a la vegada polítiques econòmiques i socials neoliberals que faran un enorme mal a les mateixes classes populars que les votaran. Com sempre, les banderes s’estan fent servir per a defensar interessos de classe. A la llum d’aquests fets l’observació del Pablo Iglesias de què el “procés” ha revifat el nacionalisme extremista espanyolista uninacional i la seva expressió més accentuada, el feixisme, és més que encertada. Naturalment que no tot el nacionalisme espanyolista extrem uninacional és feixista però el feixisme i la seva expressió violenta floreix a la cultura creada per tal forma de nacionalisme. Y el que està passant a Catalunya, i a la resta d’Espanya, n’és un clar exemple.

Hi van haver sempre altres alternatives al “procés”   

Si enlloc de presentar el conflicte entre Catalunya i Espanya (que significava també el conflicte dins Catalunya entre els que se senten espanyols i els que se senten només catalans) s’hagués presentat el conflicte entre les classes populars de Catalunya (junt amb les classes populars dels diferents pobles di nacions d’Espanya), d’una banda, i els establishments polític-mediàtics espanyols i catalans, de l’altra, no estaria passant el que estem vivint. És a dir, si s’haguessin unit les classes populars d’ambdues parts de l’Ebre en un procés per a redefinir Espanya, lluitant per l’establiment d’una República polièdrica, en lloc d’un Estat borbònic radial centrat en la capital del Regne (que té poc a veure amb el Madrid popular), amb reconeixement de la seva plurinacionalitat i diversitat (que permetés la lliure expressió de referèndums pactats), compatible amb la solidaritat i fraternitat, el resultat hagués estat molt diferent. Però no es va voler i no es va fer. Es desitjava el “referèndum exprés” per a assolir la “independència exprés”. I estem veient ara els costos que han estat enormes per a les classes populars de Catalunya i d’Espanya. I el que és inclús més indignant és que el tema nacional ha ocultat completament el tema social. Les dretes neoliberals i conservadores espanyoles i catalanes (el PP i el PDeCAT), que batallen en camps oposats, estan fent servir les banderes per a ocultar tant la seva corrupció com l’impacte negatiu       que les serves polítiques econòmiques han tingut en l’Estat del Benestar de les classes populars.

 L’enorme ignorància d’alguns portaveus independentistes

Una última observació. És lamentable la falta d’autocrítica dels portaveus de l’independentisme que es consideren d’esquerres a Catalunya. Un dels seus portaveus, conegut per la seva hipèrbole, expressada amb escassa densitat argumentativa, ha acusat (com a part de l’argument d’equidistància) a Pablo Iglesias de què, en indicar aquest últim que l’estratègia seguida pels partits independentistes havia revifat el nacionalisme espanyolista extrem, era equivalent –segons el portaveu- a assumir que l’acte de desobediència de Rosa Parks havia incitat el racisme. Aquesta acusació, digna d’aquest personatge (similar a la seva afirmació que el vicepresident Junqueras no havia de donar explicacions a ningú del que havia fet), ignora un fet elemental: l’enorme diferència seguida a les estratègies elegides pels partits independentistes i pel moviment d’alliberament racial als EUA. La lluita contra el racisme, a la que l’acte de desobediència de Rosa Parks va contribuir als EUA, es va realitzar a base de convèncer les classes populars nord-americanes que els ciutadans blancs compartien amb els ciutadans negres un adversari comú. El racisme –segons Rosa Parks i el moviment en defensa dels drets civils- dividia i debilitava la classe treballadora. Rosa Parks, pròxima al Partit Comunista nord-americà, no va dir mai que els EUA era incanviable. Ans al contrari, era molt conscient de què sense el recolzament de les classes populars blanques, els negres tindrien molt difícil alliberar-se. Fou precisament Martin Luther King qui dues setmanes abans de ser assassinat va dir que la lluita de classes als EUA estava íntimament lligada i relacionada amb la lluita per la igualtat racial, ja que el racisme estava dividint la classe treballadora als EUA, debilitant-la.

Aquesta realitat hauria d’haver estat òbvia a aquells que parlen retòricament de l’alliberament nacional, doncs aquest hagués sigut més factible si hagués comptat amb l’ajut i el recolzament de les classes populars a Catalunya i a la resta d’Espanya. Avui, voler imposar aquest alliberament sense el recolzament de la majoria de la classe treballadora a Catalunya (dada que els independentistes constantment neguen i oculten), i en els diferents pobles i nacions d’Espanya, és una profunda errada. El que es necessita és una aliança de les classes dominades al llarg del territori espanyol per a canviar l’Estat espanyol i també la Generalitat de Catalunya, establint una Espanya plurinacional que permeti a la ciutadania triar el grau d’articulació que cada part ha de tenir amb el conjunt. Saltar-se tot això seguint la via exprés ha resultat ser (com era fàcil de preveure) una errada gravíssima, que ha creat una situació oposada a la desitjada. La ignorància sobre la història dels EUA i sobre la història de Catalunya que apareix a les manifestacions de l’hiperbòlic portaveu independentista porta a aquestes conseqüències. Haurien de conèixer millor la història d’aquest i altres països. Aquesta ignorància està tenint uns costos elevadíssims per a la població a la qual clamen servir.