Pensionistes egoistes i demagogs? Resposta a un demagog

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

La sortida dels pensionistes al carrer en protesta per la baixada de la capacitat adquisitiva de les seves pensions ha creat una resposta de l’establishment conservador-neoliberal, pròxim al capital financer, de clara hostilitat (expressada als mitjans d’informació que controlen i/o influencien) cap els pensionistes, acusant-los de tot. Un exemple d’això va ser un programa recent sobre les pensions a La Sexta Noche on l’economista del programa, el Sr. Gonzalo Bernardos (la principal “aportació” del qual havia estat negar el 2004 que hi havia una bombolla immobiliària de caràcter especulatiu, poc abans que aquesta explotés), va renyar els dirigents del moviment de protesta dels pensionistes (presents al programa) criticant-los per desitjar més diners públics quan ja tenien més que suficient, molt més –segons ell- que el que tenien els pensionistes del països de la Unió Europea. El que va caracteritzar aquell intercanvi va ser el to pedant que l’economista va fer servir per a ridiculitzar els pensionistes, dirigint-se cap a ells –gent normal i corrent- amb un to condescendent i ofensiu. Els acusava d’ignorants i d’escassa sensibilitat cap a la resta que estava en una situació pitjor.

A un article àmpliament documentat vaig mostrar que, en realitat, els pensionistes estaven molt millor informats sobre la situació de les pensions que el “suposat” expert. El coneixement que la vida quotidiana dóna als pensionistes, en moltes ocasions, és més gran que el que assoleixen professionals que obtenen les seves dades d’institucions pròximes als grups financers oposats a les transferències públiques de l’Estat –com ara les pensions- (veure el meu article “La falsedad de la supuesta ‘excesiva’ generosidad de las pensiones en España”, Público, 02.02.2018). Les dades objectives i creïbles mostren que eren els pensionistes –i no el suposat expert- els que duien raó. Com mostro a l’article esmentat, les pensions a Espanya són baixes en relació amb les existents a d’altres països de la UE-15.

Altre article ofensiu cap als pensionistes

Un altre exemple més recent és l’article, ni més ni menys, d’un catedràtic de Sociologia de la Universitat Complutense, Julio Carabaña, en què, amb el mateix to bel·ligerant, insulta els pensionistes, dient-los egoistes i demagogs (“Pensionistas, egoístas y demagogos”, publicat amb tota visibilitat en lloc preferent a El País, 09.04.2018). Presenta els pensionistes que han sortit al carrer per a protestar com “egoistes dirigits per demagogs” que menteixen, tergiversant la realitat, ocultant que en realitat “els pensionistes mai no han estat millor que ara”. Dir-los egoistes es justifica, segons l’autor, perquè aquest elevat benestar s’ha aconseguit a costa d’un major sacrifici de les persones que treballen (i que contribueixen a la Seguretat Social), el nivell de vida de les quals ha descendit.  

En general, aquest tipus d’articles (que pertanyerien més a l’òrbita de La Razón, ABC o El Mundo que al que abans era El País) no mereixen una resposta. Però al ser firmat per un catedràtic de Sociologia, Julio Carabaña, que fa servir tota una sèrie de dades en un intent d’afegir credibilitat al seu missatge, exigeix una resposta. Lamento no haver estat conscient de l’existència d’aquest article fins fa un parell de dies. Pel que sembla ha estat àmpliament difós per instruments pròxims a la banca, a les companyies d’assegurances i a la gran patronal (és a dir, per un extens número de mitjans del país).  

En general els arguments són semblants als que l’economista del programa de La Sexta Noche va fer servir en el seu intent de ridiculitzar els pensionistes, acusant-los també d’oportunistes i d’exagerats, ja que les pensions són súper generoses a Espanya, molt més que a d’altres països del nostre entorn.

Les fal·làcies i “fake news” sobre les pensions

Veiem, doncs, el que l’article de Carabaña diu. L’article s’inicia amb la contundent frase “mai els pensionistes no han estat millor que ara”. D’aquí que conclogui a l’article que no tenen raó en la seva queixa, la qual està omplint els carrers. Però la falsedat d’aquest dictamen és molt fàcil de demostrar. El poder adquisitiu de les pensions contributives ha baixat en els últims anys durant el mandat del govern Rajoy. Des del 1997 fins al 2010 la capacitat adquisitiva de les pensions (la diferència entre la revalorització acumulada de les pensions i la pujada acumulada de l’IPC) va augmentar. En d’altres paraules, les pensions van augmentar més que la inflació. En canvi, a partir del 2012, amb el govern Rajoy, aquesta capacitat adquisitiva va disminuir ja que les pensions van créixer menys que la inflació. En llenguatge planer vol dir que van viure pitjor, no millor, que els anys anteriors. D’on treu el Professor Carabaña que els pensionistes viuen millor? Les dades mostren clarament que estan carregats de raó per sortir al carrer.

Però no satisfet amb acusar els pensionistes de “queixosos sense raó” (ja que estan vivint molt millor, la qual cosa és fàcil de mostrar, com acabo de fer-ho, que no és certa), els acusa també d’egoistes ja que en realitat la pobresa entre pensionistes (població amb 65 anys o més) ha anat baixant i baixant mentre que la pobresa entre la població de 16 a 64 anys ha anat pujant. A més a més de queixosos, els pensionistes són, doncs, insensibles cap a la situació dels demés.

Però aquí, de nou, el professor Carabaña també confon les dades i la seva interpretació. La taxa de pobresa relativa d’Eurostat es calcula com el 60% de la mediana dels ingressos per unitat de consum de les persones. Per tant, això vol dir que augmenta i disminueix en funció del que passi amb la mediana dels ingressos. Quan disminueixen els ingressos generals de la població també disminueix la taxa de pobresa d’Eurostat. Els jubilats han mantingut ingressos estables durant la crisi, i per això surten més ben parats que la resta dels col·lectius, però això només és a causa que els altres s’han empobrit molt més. A més a més, segons l’informe “La crisis económica y la solidaridad familiar de los mayores”, publicat per la Unió Democràtica de Pensionistes (UDP) al març del 2014, sis de cada deu persones grans (59,5%) ajuden econòmicament familiars o amics en els pitjors anys de la crisi. Aquest percentatge ha experimentat un increment de 19,1 punts pel que fa a 2012 i de 44,4 pel que fa a 2010. Al seu torn, vuit de cada deu persones grans (81,5%) ajuden els fills i filles, i set de cada deu (69,6%) proporcionen una ajuda que és imprescindible perquè els beneficiaris que la reben puguin viure dignament. Així doncs, encara que han mantingut els seus ingressos, els utilitzen per ajudar tota la família, la qual cosa distorsiona el càlcul de la unitat de consum i dona una visió esbiaixada i poc realista de la situació real d’aquests ingressos.

I això porta a l’absurditat de l’acusació de ser egoistes perquè s’assumeix erròniament que les seves millores tenen lloc a costa de l’empitjorament de la situació dels altres. Encara que és cert que els pensionistes han resistit millor la pobresa respecte a la resta de la població, això no significa que siguin egoistes per protestar perquè hi hagi gent encara en una situació pitjor. Què passa si els comparem, en canvi, amb aquells a qui millor ha anat durant la crisi? L’últim informe d’Oxfam Intermón “¿Realidad o ficción? La recuperación económica, en manos de una minoría”, publicat a finals del 2017, indica que mentre el 10% més pobre ha vist disminuir un 17% la seva participació en la renda nacional durant la dècada de la Gran Recessió (anys 2007 a 2016), el 10% més ric l’ha vist incrementada en un 5%. I l’1% més ric, en un 9%. Al seu torn, el 10% més ric concentra més de la meitat de la riquesa total del país (un 53,8%), més que el 90% restant, i l’1% de rics entre els rics posseeix la quarta part de la riquesa, gairebé el mateix percentatge que el 70% de tota la població. Al mateix temps, en l’últim any comptabilitzat, del 2016 al 2017, l’1% més ric va capturar el 40% de tota la riquesa creada, mentre el 50% més pobre amb prou feines va aconseguir repartir-se un 7% d’aquest creixement. En canvi, a Espanya dos milions de pensionistes reben entre 600 i 646 euros al mes (que són unes xifres menors que el salari mínim interprofessional, fixat en 735,90 euros pel 2018), i 4,5 milions menys de 1.000 euros al mes (veure Lo que debes saber para que no te roben la pensión escrit per en Juan Torres i jo mateix, Espasa 2013). Són egoistes els pensionistes per protestar perquè es redistribueixi la riquesa, demanant noves formes de finançament de les pensions tal com estan exigint? 

España es gasta menys, no més que la UE 

En realitat, Espanya es gasta en pensions molt menys del que s’hauria de gastar per la seva estructura demogràfica (que és molt semblant a la de la mitjana de la UE-15) i pel seu nivell de riquesa. Així, segons Eurostat, la població amb 65 anys o més representa a Espanya un 18,5% del total (el mateix percentatge que a la mitjana de la UE-15). No obstant això, la despesa en pensions de jubilació ascendeix a Espanya a un 8% del PIB, la tercera despesa més baixa dels països de la UE-15, quan la mitjana de la UE-15 és del 9,5% del PIB. En el cas de països concrets, Àustria, amb el mateix percentatge de població amb 65 anys o més (18,5%), es gasta un 3% més del PIB en pensions de jubilació que Espanya (un 11% contra un 8%).

És més, la Comissió Europea, en el seu informe The 2015 Ageing Report, ha calculat que la taxa de reemplaçament de les pensions espanyoles podria caure al 48% el 2060, cosa que fa evident el procés de deteriorament en el qual està entrant el sistema espanyol de pensions a causa de les carències actuals del mercat laboral i de la reforma de les pensions del 2013. En resum, el que estem veient a Espanya és la pèrdua d’un dret col·lectiu constitucional. És una qüestió de drets i de model, no de quantia relativa pel que fa a la gent que ho està passant pitjor.