El perquè de la pobra imatge que l’Estat espanyol projecta a l’exterior

Vicenç Navarro

Tal com reconeixia el que avui és Ministre d’Afers Exteriors del govern espanyol actual, el Sr. Josep Borrell, l’Estat espanyol ha anat perdent la batalla de la imatge en la lluita ideològica amb els independentistes catalans. El comportament clarament repressiu del sistema judicial espanyol i la incapacitat dels partits polítics governants a Espanya de respondre al desafiament expressat a l’Estat espanyol per una minoria de l’electorat català (que assoleix gairebé la meitat d’aquest) per mitjà de la negociació política ha mostrat l’escassa cultura democràtica dels partits que governen del país, així com el biaix profundament conservador de l’Estat espanyol. El comportament excessivament repressiu del sistema judicial, per exemple, va quedar reflectit en una sèrie de decisions que no van ser ni replicades ni aprovades pels sistemes judicials d’altres països europeus, que van rebutjar seguir els desitjos dels seus col·legues espanyols, els quals sol·licitaven la devolució dels polítics independentistes que es van exiliar per escapar de les autoritats judicials que els havien acusat de “rebel·lió”, seguint un criteri per donar suport a aquesta acusació que no va ser compartit pels tribunals dels països europeus que havien d’ocupar-se d’aquesta devolució.

D’on prové la imatge de profund conservadorisme de l’Estat espanyol?

Com a persona que ha visitat molts centres acadèmics als dos costats de l’Atlàntic Nord durant els últims anys, coincideixo amb el Sr. Borrell quant a la percepció que en els principals ambients intel·lectuals europeus i nord-americans es té sobre l’Estat espanyol i la seva escassa sensibilitat democràtica. Aquesta percepció, no obstant això, antecedeix els fets recents que van originar l’exili voluntari dels polítics independentistes, encara que, sense cap mena de dubte, aquests esdeveniments van accentuar encara més aquesta percepció. En realitat, és fàcil de veure i documentar que existeix una limitació molt marcada de cultura democràtica entre les forces conservadores que han dominat l’Estat espanyol, com a conseqüència que aquest Estat no és un Estat basat en una ruptura amb l’Estat dictatorial anterior sinó en una transformació d’aquell Estat, amb una considerable obertura cap a les forces democràtiques sota un marc, tanmateix, a on les dretes hereves del franquisme van conservar un gran poder –el majoritari- sobre aquest Estat.

Avui aquest biaix profundament conservador ha deixat un imprimàtur fàcilment detectable tant a l’estructura com en el modus operandi dels diferents aparells de l’Estat. En realitat, aquest imprimàtur apareix clarament quan es compara el comportament de l’Estat espanyol amb el d’altres països democràtics als dos costats de l’Atlàntic Nord. El problema que existeix a Espanya és que no hi ha, no obstant això, plena consciència ni a l’establishment politicomediàtic espanyol ni a l’opinió majoritària del país del seu enorme dèficit democràtic, que ha causat la pervivència dels dos grans problemes que continuen existint a Espanya: el problema social i el problema anomenat territorial. El primer s’expressa en un gran endarreriment social, que queda reflectit en el fet que Espanya sigui un dels països amb menor quantitat de recursos en les diferents dimensions de l’Estat del Benestar, endarreriment que és precisament una conseqüència del gran dèficit democràtic del país (veure V. Navarro, El subdesarrollo social de España. Causas y consecuencias. Anagrama, 2006). Encara avui, gairebé quaranta anys després de la fi de la dictadura, Espanya té una de les despeses públiques socials per càpita més baixes de la UE-15, el grup de països de la UE de similar nivell de riquesa al d’Espanya.

L’altre gran problema és el conflicte entre diferents territoris a Espanya, conseqüència de l’enorme domini que el nacionalisme borbònic uninacional, hereu del que va dominar al règim dictatorial anterior, continua tenint a l’Estat espanyol. Com he indicat a d’altres escrits, els dos problemes responen a un fet comú: l’enorme domini de les forces conservadores (hereves de les forces que van governar el règim anterior) a l’Estat actual, l’eix del qual és la monarquia borbònica (veure V. Navarro, Bienestar insuficiente, democracia incompleta. Sobre lo que no se habla en nuestro país. Anagrama, 2002).

 El dèficit democràtic apareix clarament a les institucions representatives espanyoles

L’enorme biaix conservador de les institucions de l’Estat monàrquic afavoreix les forces conservadores a costa de les forces progressistes. La configuració de les institucions representatives és un clar exemple d’això. L’abusiu control per part de les dretes més ràncies del país (hereves de les forces polítiques que dominaven durant la dictadura) del Senat (que té gran poder i responsabilitat en la reproducció d’una visió molt uninacional i uniforme centralista del conservadorisme espanyol) és conseqüència d’una llei electoral especialment dissenyada perquè un partit hereu de la dictadura, amb una minoria de vots, també tingui el control complet d’aquesta càmera. Amb aquesta majoria (que no correspon a una majoria electoral) és impossible canviar la visió uninacional d’Espanya, hereva del règim anterior.

La constant crida al respecte a la llei caracteritza la visió conservadora del que és democràcia, i oculta que aquesta llei està esbiaixada a favor dels seus interessos i en contra dels interessos de la majoria de la població

Aquesta situació mostra l’escàs respecte cap a la cultura democràtica que un país autènticament democràtic hauria de tenir. Constantment es fa referència per part de les forces conservadores a la necessària obligatorietat de la Llei, les quals presenten esbiaixadament i errònia el compliment de la Llei (una Llei que sistemàticament els afavoreix, com a conseqüència del gran domini que les forces conservadores van tenir en el procés de transició de la dictadura a la democràcia) com un indicador de puresa democràtica. Aquest respecte a la Llei com a característica del sistema democràtic és un argument profundament conservador de limitada credibilitat com a indicador de vocació democràtica, ja que és aquesta mateixa vocació la que pot exigir precisament la desobediència civil. Són els poderosos els que sempre utilitzen l’obediència a la llei com un indicador de democràcia. Ara bé, el que freqüentment motiva les mobilitzacions populars de protesta, com el moviment dels pensionistes o el de les dones, és precisament el seu profund desacord amb les lleis (i/o els comportaments que les sustenten) vigents al país, que consideren injustes perquè violen l’esperit democràtic que hauria d’alimentar l’Estat.

Els dos grans problemes que persisteixen a Espanya –el social i el territorial- estan clarament relacionats entre si

He demostrat extensament com el gran domini de les dretes (repeteixo, hereves de les forces polítiques que controlaven l’Estat dictatorial) en el procés de transició de la dictadura a la democràcia ha estat la causa de les enormes insuficiències de la democràcia espanyola, i de la pervivència dels dos grans problemes pendents a Espanya: el social i el territorial. La definició d’aquell període com a modèlic (amb el suport de la majoria dels mitjans, dirigits per El País i els seus intel·lectuals com els Antonio Elorza, Santos Juliá, Javier Prada i uns altres) era part d’un procés de mitificació que ha dominat tot el període democràtic, el qual ha estat parcialment reeixit al país, com a resultat de la manca de diversitat dels mitjans (molt esbiaixats cap als poders conservadors).

En aquesta presentació de la Transició com a modèlica, es va intentar convèncer la població a Espanya que el producte final d’aquesta Transició havia estat també modèlic: la democràcia espanyola era homologable a qualsevol altra democràcia a la Unió Europea. Tanmateix, aquesta imatge no va ser suficientment acceptada a les institucions progressistes europees i nord-americanes. Existien milers d’indicadors de l’enorme dèficit democràtic i social del país. Entre els primers estava l’homenatge al dictador responsable d’un dels majors nombres d’assassinats per motivacions polítiques, dictador que no hagués triomfat sense el suport de Hitler i Mussolini. Seria impensable que un monument semblant al Valle de los Caídos existís a Alemanya, Itàlia o França, que van tenir règims semblants a l’espanyol durant els anys trenta i principis dels quaranta.

La història tergiversada d’Espanya que s’ensenya a les escoles espanyoles

Dins d’Espanya hi havia, de nou, milers d’indicadors de la pervivència d’una visió tergiversada del que havia estat el passat i el present d’aquest país. I un dels principals escàndols, que també ha estat subjecte de desaprovació internacional, ha estat la història ensenyada a les escoles, tant públiques com privades, en aquest país.

El professor Enrique Javier Díez Gutiérrez, de la Universitat de León, coordinador de l’estudi La mejoría democrática de la escuela, ha documentat el grau de tergiversació que existeix en l’ensenyament del que es diu Guerra Civil i la dictadura que el cop militar va imposar. El màxim canvi que s’ha donat en aquesta tergiversació ha estat canviar la versió promoguda pel dictador que definia els “nacionals” com els bons i els republicans com els dolents, a una altra en la qual no hi havia ni bons ni dolents ja que els dos bàndols van fer coses bones i dolentes. Aquesta equidistància moral va servir i continua servint com una crida a la reconciliació dels dos bàndols d’una lluita que es considera “fratricida”.

Un dels problemes amb aquesta suposada equidistància moral és que la història real d’Espanya és més coneguda fora que no dins d’Espanya. L’anomenada Guerra Civil va ser predominantment una lluita de classes (concepte pràcticament prohibit “en el llenguatge oficial del país”) en la qual les elits governants i dominants (els interessos de les quals derivaven de la propietat dels principals mitjans de producció), afectades per les reformes redistributives de les esquerres governants, van donar un cop militar amb el suport de les forces militars alemanyes i feixistes italianes, que van imposar una de les dictadures més sanguinàries que hagin existit a l’Europa occidental durant el segle XX. Segons el professor Malefakis, expert en el feixisme europeu, per cada assassinat polític que va cometre Mussolini, el règim liderat per Franco en va cometre 10.000 (!!). La dictadura va ser una dictadura de classe en la qual hi va haver un maridatge i complicitat del món empresarial amb l’Estat en contra del món del treball. L’origen del dèficit democràtic, del dèficit social i de l’estesa corrupció de l’Estat és precisament aquesta complicitat d’aquell Estat amb el món empresarial, que continua a l’Estat actual tot i que aquest maridatge i complicitat és menys visible, menys grollera i menys intensa que durant la dictadura, encara que encara persisteix d’una manera clara com alguns fets recents han demostrat.

Res d’això no s’explica a les escoles públiques, en un intent per ocultar la realitat d’un conflicte en el qual s’assumeix una equidistància moral de les dues parts. Això és conseqüència, en part, del fet que l’estructura de poder de l’Estat és ocupada pels descendents del costat colpista. I no cal dir que tot l’aparell mediàtic (cosa que inclou la majoria de l’acadèmic) s’ha mobilitzat per diluir la percepció del cop militar i la dictadura que va establir com a feixistes, fins al punt que s’ha arribat a dir que la Falange no era un partit d’inspiració feixista, i això malgrat les pròpies declaracions del seu fundador, José Antonio Primer de Rivera, el cadàver del qual és homenatjat al costat del Cabdill al Valle de los Caídos (veure V. Navarro, “Franquismo o fascismo”, Público, 09.07.13).

L’anomenada Guerra Civil va ser, a més a més d’una lluita de classes, una lluita entre dues visions de l’Estat espanyol, la borbònica i uninacional i la republicana plurinacional

L’Estat borbònic actual és continuador dels Estats anteriors borbònics, atès que la seva ideologia és intrínseca a l’Estat espanyol, un Estat uninacional que mai no ha permès la plurinacionalitat, pel fet de considerar aquesta altra versió com l’anti-Espanya. Aquesta mentalitat està imbuïda de la visió conservadora del que és Espanya, i constitueix l’eix del nacionalisme espanyolista. Enfront d’ella, la visió republicana va ser la que va obrir la possibilitat d’una altra versió d’Espanya que va sorgir més de la perifèria que no pas del centre d’Espanya. El President Companys de la Generalitat de Catalunya, per exemple, va ser i se sentia espanyol, però amb una concepció diferent del que era Espanya, una Espanya respectuosa amb la diversitat.

Lluny de ser l’independentista que els independentistes actuals a Catalunya presenten, el President Companys se sentia espanyol, va dirigir una revista anomenada la Nova Espanya, i era summament popular a la resta d’Espanya. La seva sortida de la presó a Cadis, i la tornada a Barcelona, el van forçar a aturar-se a diverses estacions al llarg del seu itinerari amb la finalitat de donar resposta a grans manifestacions d’estima. El President Companys sempre va acabar amb el crit de Visca Catalunya i visca la República!, sent la bandera republicana la que sempre va acompanyar la bandera catalana, la Senyera.

Aquesta visió plurinacional va aparèixer de nou durant la dictadura en la resistència antifranquista liderada per les esquerres. Era una lluita per una altra Espanya diferent i oposada a l’Espanya uninacional i borbònica, l’Espanya plurinacional i republicana. I tant el PSOE com el PCE van acceptar aquesta plurinacionalitat amb el respecte a l’autodeterminació per als diferents pobles i nacions d’Espanya. I és aquesta realitat, la de la lluita contra la dictadura i ara contra els seus hereus, la que va fer possible fa unes setmanes l’aliança de les esquerres amb els nacionalismes perifèrics, la qual va permetre fer fora del poder la dreta hereva de la dictadura. No cal dir que aquesta visió serà rebutjada i oposada (utilitzant l’expressió que utilitza Josep Borrell) “per les carpetovetòniques actituds de l’Espanya unitària de matriu castellana que es nega a treure les conseqüències de la diversitat, (…) actituds que estan contribuint a agreujar les esquerdes que amenacen l’estabilitat del territori espanyol”. És ben conegut que el govern espanyol liderat pel Sr. Rajoy va ser la principal causa del creixement del secessionisme a Catalunya.

I també tindrà l’oposició d’algunes veus dominants del secessionisme català, que continuaran reproduint la imatge d’una Espanya que no es pot canviar i reaccionària, les quals ignoren els canvis tan notables que estan tenint lloc al llarg del territori espanyol motivats per forces republicanes que conjuguen la seva vocació transformadora –tant a l’àrea social com a l’àrea nacional- amb la lluita per aconseguir una Espanya justa, democràtica i plurinacional, unida per la voluntat i no per la força. Però per aconseguir això no es pot forçar la població, imposant solucions unilaterals que no tenen el suport popular. Els que s’oposen al model actual de l’Estat no poden utilitzar els mateixos mitjans que aquest, ja que si així ho fan perden qualsevol credibilitat per anomenar-se demòcrates. Això és el que està passant ara a Catalunya. Així de clar.