Vicenç Navarro
Una visió bastant estesa entre els partits d’esquerres independentistes o pròxims a l’ndependentisme català és percebre el moviment independentista actual com una continuació del moviment dels indignats o 15M, justificant així el seu suport al primer, presentant-lo com una continuació del segon. La realitat, però, no avala tal supòsit. De fet, les dretes catalanes governants, que avui hegemonitzen el moviment independentista, en sentir-se amenaçades pel 15M (quan va aparèixer a Catalunya) van estimular i promoure les mobilitzacions independentistes com una manera de parar i substituir el 15M. Vegem l’evidència que ho demostra.
L’origen del 15M: un moviment contestatari que exigia la democratització de la política a Espanya (incloent Catalunya)
Qualsevol persona amb capacitat d’anàlisi objectiva del passat recent del nostre país conclouria que el 15M va ser un moviment popular de protesta davant l’establishment político-mediàtic espanyol (que incloïa també l’ establishment político-mediàtic català), el qual, a través de l’aplicació de polítiques públiques neoliberals (com ara les reformes laborals encaminades a debilitar el món del treball i les retallades de despesa pública social dels serveis públics de l’ Estat del Benestar, a fi de debilitar i desempoderar les classes populars, les classes socials més dependents d’aquests serveis), estava causant un gran patiment entre la majoria de la població, i molt en particular de les classes populars d’aquest país. Aquestes polítiques neoliberals s’estaven imposant sense mandat popular, doncs no estaven en els programes electorals dels partits governants (el PSOE i el PP a Espanya, i Convergència, governant en aquell període en aliança amb Unió Democràtica a Catalunya). Per això l’eslògan del moviment dels indignats era una denúncia contra la falta de democràcia de l’ Estat (incloent la Generalitat de Catalunya), governat per partits que no seguien el mandat rebut de la ciutadania. El seu eslògan "No nos representan" es va estendre per tot el territori espanyol (incloent el català), alarmant amb això els establishments político-mediàtics que dominaven la política i els mitjans d’ informació del país. El poder i legitimitat d’aquests establishments estaven essent qüestionats per un moviment (el 15M) altament popular.
La indignació a Catalunya en contra de l’establishment político-mediàtic català
A Catalunya, el 15M va tenir un enorme impacte. La seva mobilització (que va culminar el 15 de juny de 2011, quan va rodejar el Parlament de Catalunya el dia que anava a aprovar uns pressupostos amb les retallades de despesa pública social més dures que s’havien presentat a Espanya) fou enorme. I va determinar que el Sr. Artur Mas, president de la Generalitat, hagués d’arribar a l’esplanada del Parlament en helicòpter. La proposta econòmico-social del seu govern havia estat expressada mesos abans, al març, quan va presentar al Parlament les seves propostes d’ austeritat. Com va descriure El Periódico (fent servir la narrativa neoliberal dominant en l’establishment político-mediàtic català d’aquell moment), el "president de la Generalitat, Artur Mas, ha defensat en el Parlament la seva política de retallades per evitar que Catalunya vagi cap al col.lapse i ha posat Grècia com a exemple del que li pot passar al país si no es porten a terme els ajustos necessaris. Davant les crítiques de l’ oposició, el cap del Govern ha elevat més el to contra els socis del tripartit, que ha acusat de contribuir amb el seu ‘malbaratament’ a la insostenibilitat dels serveis públics", (veure "Mas justifica les retallades per evitar que Catalunya ‘es col.lapsi’ com Grècia", El Periódico, 13.04.11). Calia, doncs, salvar Catalunya de la irresponsabilitat del tripartit català, la coalició de partits d’esquerres que havia governat a la Generalitat de Catalunya (asseveració feta, per cert, en el país que tenia una de les despeses públiques socials més baixes de la UE-15, el grup de països de la UE de desenvolupament econòmic semblant a l’espanyol), a fi d’ evitar el col.lapse econòmic. Tal i com ja havia proclamat uns mesos abans, el Sr. Artur Mas considerava que "L’austeritat ens farà forts", frase que es va fer famosa en els cercles intel.lectuals del país.
I per aconseguir aquesta fortalesa va portar a terme les majors retallades de despesa pública social que s’hagin fet mai a Catalunya, i això amb el suport del Partit Popular, que era i continua essent, juntament amb Ciudadanos, la dreta espanyola de clara orientació conservadora-neoliberal. En sanitat, per exemple, el Sr. Boi Ruiz, conseller del ram del govern d’ Artur Mas (constituït pels "millors", tal como el va definir el president), que abans de ser nomenat màxim responsable de la sanitat pública havia sigut la màxima autoritat de la patronal del sector sanitari, va portar a terme unes enormes retallades, aconsellant la població que cobrís les seves necessitats a través de l’assegurança sanitària privada. Aquest govern Mas era l’expressió més ortodoxa del neoliberalisme en el panorama polític català, juntament amb Ciudadanos. Era lògic, per tant, que se sentís amenaçat pel moviment 15M, popular, democràtic i antineoliberal, al qual respongué amb una gran repressió (dirigida pel conseller d’ Interior, el Sr. Felip Puig) per part de la policia catalana, els Mossos d’Esquadra. I el govern i el partit governant, Convergència, van demanar presó per a diversos dels seus membres, portant-los fins al Tribunal Suprem (veure el meu article "Los presos políticos de los que no se habla", Público, 12.02.19). L’actual president de la Generalitat i màxim dirigent avui del moviment independentista, el Sr. Quim Torra, es va referir a aquest moviment en aquell moment com a una "colla de ximples (...) que ens porta directament al cinquè món. (...) ni a l’Uzbekistán passa això, que és intolerable, democràticament parlant" (veure "Un dia de fúria i de vergonya", Matí Digital, 16.06.11).
La resposta de les dretes catalanes nacionalistes, avui independentistes, davant el 15M
Part d’aquesta resposta de les dretes governants va ser la creació d’un moviment que substituís el 15M, doncs de triomfar aquest moviment i la seva denúncia del neoliberalisme significaria la fi del seu mandat. Convergència (recolzada aleshores per Unió Democràtica de Catalunya) havia governat la Generalitat com si fos la seva finca, convertint-la en una xarxa clientelar a través de la qual controlava i continua controlant els serveis, aparells i mitjans de comunicació públics. El patrimonialisme de les dretes catalanes no tenia res a envejar al patrimonialisme de les dretes espanyoles. En realitat, les arrels de la corrupció (estesa en ambdós partits) estaven, precisament, basades en aquest patrimonialisme.
El projecte de Convergència era facilitar i estimular el creixement del moviment independentista per tal que tingués la suficient capacitat de convocatòria per contrarestar el moviment de protesta democràtica i social. Per assolir aquest objectiu havia de substituir el tema social pel tema nacional, presentant el 15M como un cos forà, no català. El fet que gran part d’aquest moviment estigués format per gent de les classes populars de parla castellana va ser detectat i denunciat per molts dirigents del nacionalisme de dretes catalanes (Convergència) i també per personatges del moviment independentista, encara molt minoritari aleshores. El moviment 15M havia mostrat animositat cap al govern nacionalista de les dretes catalanes, no només per la implementació de les seves mesures d’austeritat, sinó també per dividir Catalunya entre els catalans "autèntics" i tots els demés. Aquesta actitud va fer enfadar alguns dirigents nacionalistes, inclosos alguns d’ERC com Carod-Rovira, que van denunciar tal moviment 15M per la seva suposada falta de sensibilitat cap al tema nacional. Es preguntava així "¿Com s’han d’entendre les mostres de rebuig a les banderes catalanes, estelades i a l’ ús del català que s’ha produït al centre neuràlgic de la capital catalana?", Josep Lluís Carod-Rovira en el seu article "Indignació espanyola", publicat a Naciódigital, 16.06.11.)
Més contundent va ser el nacionalisme de dretes de Convergència, que havia expressat ja la seva gran alarma quan el Sr. Montilla, no nascut a Catalunya i procedent d’Andalusia, va arribar a ser president de la Generalitat. L’agressivitat cap a aquests aconteixements va ser enorme, i reflectia un sentiment d’amenaça al seu concepte patrimonial de l’ Estat. Vicenç Villatoro, que aspirava a ser l’ ideòleg del nacionalisme, va definir aquests fets com una "reversió i inflexió molt perillosa, doncs significava l’abolició de l’eix nacional com a eix polític significatiu i la consagració de la confrontació entre dretes i esquerres com a relat central de la política catalana" (extracte del llibre L’engany, 2007).
El neoliberalisme imperant va desaparèixer sota les banderes
Les polítiques d’austeritat s’havien iniciat amb els socialistes – el govern Zapatero– a finals de la primera dècada del segle, la qual cosa va causar una gran abstenció de la classe treballadora a Catalunya, motiu pel qual va guanyar Convergència a Catalunya, posant Artur Mas de president, que va accentuar encara més les retallades seguint la seva vocació neoliberal (sota el lema, com he esmentat abans, de que "l’austeritat ens farà forts"). El seu govern va comptar amb el suport del Partit Popular –el major partit neoliberal a nivell de l’Estat- per a desenvolupar les seves polítiques neoliberals, aprovant ambdós més tard, quan Rajoy va succeir Zapatero al govern espanyol, la reforma laboral (que va tenir un impacte desastrós en la qualitat de vida de la clase treballadora i les classes populars a Catalunya i a la resta d’Espanya).
La imposició de polítiques neoliberals va generar unes enormes protestes populars que van culminar en el moviment dels indignats, que (com havia passat a França amb el maig francès) va tenir un enorme impacte a Espanya, incloent Catalunya. El govern Mas, tal com he indicat abans, va reaccionar amb una enorme repressió i amb tota una bateria de respostes, encaminades totes elles a debilitar el moviment antiestablishment que representava el 15M, i que significava una amenaça per a la seva permanència en el poder. Era, en realitat, la major protesta que hi havia hagut mai a Catalunya davant l’abusiu control que Convergència havia exercit sobre els aparells de l’Estat, controlats pel govern català nacionalista conservador-neoliberal (que havia governat Catalunya durant la major part del període democràtic). Davant d’una amenaça de les classes populars, calia presentar un projecte que qüestionés l’ existència de classes socials a Catalunya, adduint que tots érem un poble, cohesionat per la defensa de la nació enfront dels enemics interns i externs. Era l’intent de distreure i reconduir el conflicte cap a l’ àmbit nacional, ocultant així el conflicte social, generat pel conflicte d’interessos existent a Catalunya entre les classes populars, d’una banda (la majoria de la base social del 15M), i l’establishment político-mediàtic català, de l’altra. La lluita de nacions substituiria així la lluita de classes.
Amb tal objectiu es va llançar una gran mobilització d’instruments, alguns dels quals havien estat gairebé apagats durant mols anys. És el cas d’ Òmnium Cultural, a la que es va afegir la recentment creada ANC. Òmnium, que fins aleshores havia tingut una orientació predominantment cultural, es va convertir, juntament amb l’ ANC, en un instrument clau de liberació nacional. Darrere tots aquests instruments hi havia i segueix havent-hi el govern convergent, que es va transformar en independentista. Tot això va permetre, com apunta Jordi Amat al seu llibre La conjura de los irresponsables, que "el poder seguís en les mans de sempre". No cal dir que aquesta estratègia va ser enormement facilitada per l’exacerbat uninacionalisme de l’ Estat central, controlat pel Partit Popular, les polítiques neoliberals del qual havien també estat ocultades per unes polítiques agressives en contra del reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya.
El gran error de les esquerres independentistes
La tesi central de les esquerres independentistes és creure que la gran crisi social es deu a la pertinença de Catalunya a Espanya, requerint la secessió per aconseguir el benestar de les classes populars catalanes, avui suposadament negat per l’Estat espanyol. Aquesta externalització de responsabilitats ignora o oculta les responsabilitats que l’establishment conservador-neoliberal català té en la creació de l’enorme crisi social que avui estan experimentant aquestes classes socials. La seva estratègia d’ anteposar la secessió per davant de tota la resta ha reforçat el domini de tal establishment a Catalunya (i a Espanya). Aquest fet ha estat reconegut inclús per dirigents de la CUP com el Sr. Vidal Aragonés, que durant la campanya de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre de 2017 va indicar: "Nosaltres votem uns pressupostos antisocials –els de la Generalitat de Catalunya, governada per Convergència (rebatejada com a PdeCAT) amb el suport d’ERC–, per accelerar el procés de construcció del referèndum". L’ últim exemple de tal supeditació de les necessitats de les classes populars als interessos partidistes de l’independentisme català, incloent les seves esquerres, es va donar més recentment amb el veto als pressupostos pactats entre PSOE i Unidos Podemos a les Corts espanyoles, que haurien sigut un pas important en la reversió del neoliberalisme (veure el meu article "El triunfo de las derechas con la ayuda de los independentistas", Público, 07.03.19).
Incloc en aquesta crítica també les esquerres que es defineixen a elles mateixes com a revolucionàries i que consideren que la secessió és un element esencial de la derrota de l’Estat borbònic espanyol, permetent així la seva substitució per un Estat republicà. De fet, qualsevol persona amb sensibilitat democrática i vocació republicana hauria de tenir simpatia i oferir suport a tal objectiu. Però el que aquest supòsit ignora és que és impossible assolir el seu objectiu a través d’una estratègia que posi el conflicte Espanya-Catalunya al seu centre. El canvi a Espanya no serà possible sense la participació activa de les classes populars espanyoles en el moviment pro-republicà espanyol, fet que els moviments suposadament revolucionaris ignoren, i que amb els seus comportaments (definint Espanya gairebé com l’enemic) dificulten.
En realitat, el major error d’aquestes esquerres suposadament revolucionàries és no adonar-se que una de les principals causes del subdesenvolupament social de Catalunya és el domini que l’ establishment político-mediàtic català, avui independentista, té sobre les institucions de la Generalitat, al qual estan donant suport en les seves polítiques. Catalunya està avui polaritzada i la convivència danyada, doncs la classe treballadora catalana no és majoritàriament independentista. I aquest és el tema clau que els "revolucionaris" no tenen en compte.
La polarització unionistes versus secessionistes beneficia els partits dels seus blocs però perjudica tota la població del país
L’objectiu de l’estratègia independentista ha sigut crear una polarització entre independentistes i unionistes, objectiu compartit per aquests últims, doncs molts estaven en contra del projecte plurinacional que havia sigut característic de les esquerres no només catalanes, sinó també espanyoles. Per això el seu intent de destruir En Comú Podem a Catalunya. Tal com va reconèixer Lluís Salvadó: "Els de Colau estan histèrics. Estan cagats (...).Estan cagats, perquè els del moviment de Colau estan partint peres amb l’Estat espanyol, la gent va cap a un costat o cap a l’altre i els del mig es queden fulminats", (segons allò expressat en converses recollides en els autos del judici per l’ 1-O, recollits per La Vanguardia, 21.11.17).
En el seu intent de mobilització i polarització van crear un futur impossible per la seva immediatesa. És impossible pensar que es creguessin allò que deia el bloc independentista. Es difícil creure, per exemple, que el president Puigdemont cregués el que va expressar en una compareixença davant el Parlament de Catalunya el 28 de setembre de 2016: "Estarem preparats perquè ja s’està treballant des de fa temps amb aquest objectiu. I seria una irresponsabilitat greu, per part del Govern i dels partits que li donen suport, proposar la creació d’un Estat propi i no preparar amb la màxima cura aquesta creació i el seu funcionament inicial. Estem preparats per a aquest trànsit cap a l’Estat independent de manera ordenada, com deia, sense salts al buit, amb garanties pel què fa , no només a la seguretat jurídica, sinó també a la viabilitat econòmica. En definitiva, cap al juny de 2017 ja estarem preparats per a poder-nos desconnectar de l’Estat espanyol amb plenes garanties".
La realitat actual ha mostrat l’ enorme falsedat de tal projecte. I més tard, les declaracions que afirmaven que Catalunya ja era una república eren abundants i contundents, tot això com a part d’una estratègia de mobilització plena de falsedats, com així ho van reconèixer al final molts dels seus líders. Si no s’ho creien (que és més que probable), l’ única explicació plausible és que intentaven quelcom que no estava escrit i que sí que van aconseguir: que no es parlés de les terribles conseqüències de l’aplicació de les seves polítiques neoliberals. Inclús veus pròximes al president Puigdemont van reconèixer aquesta realitat. Un dels membres del seu govern, Santi Vila, exconseller de la Generalitat (en declaracions al diari ARA del 15 de desembre de 2014), va assenyalar amb una franquesa poc habitual que "el procés independentista converteix en suportables les retallades", i "¿Algú imagina que podríem resistir un ajust de 6.000 milions des de 2010, amb els sacrificis que hem demanat, si no haguéssim tingut un teixit social molt fort i l’esperança i la il.lusió que ha generat el procés sobiranista?". No es podria haver dit més clar. I el que veurem en aquestes eleccions legislatives serà més del mateix: el tema nacional ocultant el dany social causat pels "superpatriotes" d’ambdós costats. Així de clar. I d’això no se’n parla als principals mitjans d’informació i persuasió del país.