Laia Facet, militant d'Anticapitalistes

L'acte de desobediència civil massiva més important de les darreres dècades a Europa, una crisi d'Estat, una revolta democràtica i la vaga general amb més seguiment des dels 80 es salda a les urnes amb una revalidació del lideratge de la dreta catalana; amb la dreta extrema de Ciutadans com a força més votada; i un retrocés de les esquerres transformadores en aquest 21D. El balanç no és positiu. Tot i així, la davallada del PP i la impossibilitat de Cs de conformar un Govern sent la força més votada deixa en evidència l'executiu de Rajoy amb l'independentisme revalidant majoria absoluta.

Ara bé, les que pensàvem que era hora d'un canvi amb un lideratge de les esquerres ens hem topat novament amb l'audàcia de la dreta catalanista. Un cop més s'ha sabut mantenir com a primera força independentista, aquesta vegada contra tot pronòstic, a més, postulant-se com a primera força de Govern. Sense aquest canvi en la correlació de forces és pràcticament impossible que es pugui donar un gir que reorienti el procés i pugui fer front als obstacles emanats del post-referèndum. Haurem de veure com es desenvolupa Junts per Catalunya i quin paper hi juga la vella guàrdia Convergent en un context encara imprevisible. Però, ostentant-ne el lideratge, el més previsible segueixen sent dilatacions sine die de la situació al més pur estil del procés. Ho seguirà avalant ERC? Malauradament la CUP ha perdut palanca per condicionar suficientment i els Comuns finalment no són clau per imposar una agenda social.

Tot i que l'independentisme no aconsegueix sobrepassar els dos milions i escaig que ve acumulant des dels darrers anys, té un sòl enorme que fa que hagi vingut per quedar-se. Aquelles que fa temps que esperen que l'independentisme es desplomi, probablement, poden esperar assegudes. Després de canvis en els fulls de ruta, de persecució política, repressió i càrregues, empresonaments, exilis,... els dos milions es mantenen. Qualsevol força que pretengui ser de majories s'hi haurà de relacionar. Les forces del règim s'hi han relacionat oposant-s'hi. Les independentistes, alimentant-ho. Els Comuns han denunciat la repressió del règim i s'han desmarcat del procés però no han estat capaços de bastir un projecte que reorganitzi les majories socials i doni una sortida convincent al conflicte obert. Ara bé, hi ha camí si es vol caminar.

La tardor catalana va posar sobre la taula un col·lapse estratègic de l'independentisme que va arribar més lluny del previst. El moviment independentista no estava preparat per fer front als xantatges econòmics, repressius i internacionals que vam patir. I en l'escalfor de la tardor catalana, en ple auge del 20S-1O-3O, no es va saber aprofitar el moviment real per fer una reorientació estratègica. Finalment vam tenir una declaració que no donava cos polític al que s'estava coent als carrers de Catalunya i unes eleccions imposades via 155 que han trencat la dinàmica desobedient i d'auto-organització. Entrem a l'hivern amb una reafirmació del lideratge «processista» i un retrocés de les esquerres tranformadores (Comuns i CUP). L'hivern encara ens guardarà citacions judicials, l'amenaça de mantenir el 155 i potser nous empresonaments. Tanmateix, ens caldrà el caliu de la reflexió profunda, de la crítica i (sobre tot) de l'autocrítica de les esquerres per fer balanç d'estratègies dutes a terme que no semblen haver quallat i per reconstruir un horitzó estratègic emancipador per a les classes treballadores i populars de Catalunya.