Miguel Guillén, politòleg

 Aquests dies es commemora el 87è aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Vull aprofitar l'efemèride per recordar un fet importantíssim però desconegut per a alguna gent, i és que en aquella República, ja en temps de guerra, van participar durant uns mesos com a ministres del govern de Largo Caballero quatre anarquistes, membres de la Confederació Nacional de Treball (CNT): Federica Montseny, Joan Garcia Oliver, Juan López i Joan Peiró. Es tracta d'un fet extraordinari, sens dubte, que quatre persones profundament compromeses amb els ideals de l'anarquisme participessin en una institució de l'estat tan important com és el seu govern. Una cosa que va representar un fet inaudit a nivell mundial. L'excepcionalitat de la situació (feia pocs mesos del cop d'estat del 18 de juliol) i la necessitat d'unir esforços per lluitar contra el feixisme van fer que la CNT acceptés participar en aquell govern. Em vull centrar en la figura de Joan Peiró. En primer lloc, perquè l'any passat es va complir el 75è aniversari del seu ignominiós afusellament per part del règim franquista, i més enllà dels merescuts i participats homenatges que va rebre a Sants, Badalona i Mataró (llocs on va desenvolupar la seva vida i activitat política, sindical i cooperativista), tinc la sensació que, més enllà d'aquestes localitats, no va rebre l'homenatge que es mereix una personalitat de la talla de Peiró. Cal recordar que, a més de ministre, va ser secretari general de la CNT. Una persona compromesa amb la classe obrera, d'una honestedat extraordinària i molt poc amiga de les actituds sectàries. En segon lloc, vull remarcar el fet que aquest cap de setmana s'estrena a Madrid (ja es va projectar en diferents indrets de Catalunya mesos enrere) el documental Peiró42, dedicat a la seva figura. Un treball que també es podrà visualitzar a Público.tv gràcies a la gentilesa de la productora Clack, que ha estat l'encarregada de dur a terme aquest projecte.

No és difícil intuir que aquella decisió d'entrar a formar part del govern de la nació no va ser en absolut senzilla per a la CNT, ja que una part important de l'organització considerava una traïció als seus ideals col·laborar amb les institucions de l'estat. Podríem dir que la responsabilitat es va imposar a la doctrina. L'ètica de la responsabilitat, que deia Max Weber, va guanyar a l'ètica de la convicció. Joan Peiró va arribar a escriure que "si la Història no es posa d'acord amb l'anarquisme, que sigui l'anarquisme el que es posi d'acord amb la Història". Peiró va pagar primer amb la presó el seu compromís amb l'anarcosindicalisme durant la dictadura de Primo de Rivera, en diverses ocasions. Anys després, i després del seu exili i captura per les autoritats de la França ocupada, va ser afusellat després de no acceptar un càrrec en el sindicat vertical, malgrat els diferents testimonis a favor seu. Era l'any 1942. Aquesta decisió de no trair els seus ideals tot i sabent que seria assassinat és un gest que molt probablement avui dia molt poques persones estarien disposades a protagonitzar.

Peiró, persona autodidacta, va ser també un teòric fonamental de l'anarcosindicalisme. M'agradaria prestar especial atenció als seus escrits sobre el nacionalisme i en particular sobre el fet nacional català, perquè en temps de fúria com l'actual les reflexions d'algú que va viure fa ja unes quantes dècades ens poden aportar una llum que sovint ens falta. La velocitat dels esdeveniments ens cega, indubtablement. Mai no podrem saber què pensaria Peiró de la situació actual a la seva estimada Catalunya, perquè per desgràcia ja no es troba entre nosaltres. No em sembla just ni honest dir avui què hauria dit o pensat tal o qual persona respecte dels esdeveniments polítics actuals. No podem saber-ho, no li donem més voltes.

Sí que podem saber què pensava i escrivia Joan Peiró allà pels anys trenta del segle passat. Especialment interessants són alguns articles d'opinió i editorials del diari que va arribar a dirigir, Solidaridad Obrera, que està digitalitzat i disponible a Internet al web del CEDALL. Vull compartir alguns fragments molt interessants que són una bona mostra de com abordava Peiró el fet nacional català. En un article titulat "El nacionalismo y la libertad de los pueblos", publicat per Solidaridad Obrera el 5 de maig de 1931, deia (original en castellà) que "la moció del Ple de la C.N.T., molt lluny d'acceptar el més lleu contacte amb cap dels absolutismes, té per objecte evitar el perill de l'absolutisme que conseqüentment deriva de tots els separatismes, ja que mai cap ideari nacionalista ha deixat de conjugar amb el sentit reaccionari i inhumà de la política dels pobles". Continuava Peiró explicant que "la línia divisòria que separa el nacionalisme del federalisme i de la llibertat basada en la solidaritat universal entre els pobles, és el fonament de la posició de la C.N.T. davant del balbucient separatisme català, que, si en aparença pot significar la llibertat nacional de Catalunya, per l'experiència històrica dels nacionalismes no representa la més petita garantia per a les permanents llibertats polítiques, econòmiques i socials dels catalans (...). Com bé explícitament consigna la moció del Ple de Madrid, la C.N.T. està disposada a aixecar-se i a oposar-se per tots els mitjans el mateix contra l'imperialisme d'Espanya que contra el separatisme de Catalunya". Unes paraules molt contundents que no precisen cap comentari addicional. Sabem que Peiró era un ferm defensor del federalisme, i que bevia concretament de les idees de Pi i Margall, a qui va llegir amb atenció. Avui, en determinats cercles, sobretot propers a cert independentisme, parlar de federalisme equival a cridar el mal temps. El mantra que "Espanya és irreformable" s'ha anat expandint de tal manera que fins i tot gent d'esquerres ho ha anat assumint amb sorprenent facilitat. Una idea, sota el meu punt de vista, de matriu purament reaccionària. En el mateix article, Peiró escrivia que "la C.N.T. es disposa a defensar, com a punt de partida cap a un món millor que el present, la màxima llibertat per a tots els pobles hispans dins de la solidària federació dels mateixos. I en esmentar la màxima llibertat que per a tots els pobles volem, hem acceptat el principi de les nacionalitats ibèriques, però sense fronteres, de manera que un castellà, que un gallec, que qualsevol individu de més enllà de l'Ebre no sigui mai un estranger a Catalunya...". Novament, les paraules del dirigent anarcosindicalista són molt clares. En un altre paràgraf, Peiró afirmava el següent: "la diferència que ens separa dels separatistes que es manifesten amb la divisa de "Nosaltres sols" està en què aquests reclamen la llibertat de Catalunya en tant que la C.N.T. la reclama, potser més àmplia, per a tots els pobles d'Espanya. I hi ha una altra diferència: mentre aquells, egoistes i somiant amb una força i amb una representació que no tenen, tracten d'aixecar fronteres, la C.N.T., més generosa i moguda d'un sentiment d'universalitat, es pronuncia contra les fronteres, que, es vulgui que no, són la negació dels principis internacionalistes que tant interessen al proletariat de Catalunya i de tot el món". Per concloure, Peiró utilitzava aquesta frase lapidària: "veig la tètrica ombra del nacionalisme, que mai ha deixat de conjugar amb el sentit reaccionari de la vida política dels pobles, i veig a grans legions de burgesos que giren al voltant del separatisme i semblen enormes esbarts de voltors tot esperant clavar el bec en el proletariat català. Així acaben tots els nacionalismes". En un editorial del mateix diari, publicat el 19 d'abril de 1931, es proclamava el que segueix: "la vostra República federal ha d'abraçar els ciutadans de totes les regions, i no consentir que els excessos nacionalistes s'imposin per declarar com a enemics nostres els que viuen a l'altra riba de l'Ebre". Els sona?

Sens dubte, ens pot sorprendre la manca de complexes de Joan Peiró davant del nacionalisme, en contrast amb les actituds de determinats sectors de les esquerres actuals. No cal dir que nacionalisme i anarquisme són, o haurien de ser, com l'aigua i l'oli, però la situació actual ha portat a amplis sectors de les esquerres a abdicar de la imperant necessitat de presentar un projecte de nació que inclogui el federalisme com a doctrina fonamental en l'organització de l'estat. Peiró i els anarquistes dels anys trenta ho tenien absolutament clar. La pregunta és: per què costa tant a alguns sectors de les esquerres parlar clar i treballar per un projecte plurinacional solidari, federal i fonamentat en valors tan bàsics com la llibertat, la igualtat, la fraternitat o el treball? Ara que commemorem, un any més, el 14 d'abril, convindria fer un repàs a la Constitució Espanyola de 1931. És fàcil trobar-la googlejant. Perquè, permetin-me, segurament la sopa d'all ja es va inventar fa temps, i a molts pot sorprendre el que es recollia en aquell text de fa ni més ni menys que 87 anys.

Fa 90 anys hi havia a Espanya i a Catalunya persones que veritablement podríem considerar "d'estat", dirigents d'alçada política, compromesos amb un projecte de nació inclusiu, solidari i il·lusionant, on no sobrava ningú. De ben segur avui segueix havent-ne, a banda i banda de l'Ebre. Encara hi ha dones i homes disposats a trobar solucions i no a provocar problemes, dones i homes amb voluntat d'acordar en favor de la convivència. Per què avui alguns malvats irresponsables s'entesten a judicialitzar la política i deixar que els problemes es podreixin? Per què s'opta per la repressió desmesurada i injusta i no pel diàleg? Per què es banalitzen termes tan durs com rebel·lió o terrorisme? És ja massa tard per seure's a parlar? Massa preguntes, molt poques respostes.