Antoni Aguiló

Filòsof polític del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

L'ascens global de l'extrema dreta ha tornat a posar en el punt de mira la qüestió de gènere. L'ofensiva antifeminista de la ultradreta se serveix de la gastada estratègia discursiva que fa servir el terme "ideològic" en un sentit pejoratiu amb la intenció de desacreditar la posició rival, qualificant-la d’extremista, radical i particularista, en contrast amb la posició pròpia, que es presenta com una postura universal, imparcial i de sentit comú. Es tracta d'una argumentació perversa perquè no reconeix la legitimitat de les posicions adversàries en el debat polític ja que les col·loca en un nivell inferior i se situa en una posició incontestable.

D'acord amb aquesta estratègia, Jair Bolsonaro va prometre en el seu discurs d'investidura "alliberar la pàtria del jou de la submissió ideològica" i construir un Brasil "lliure d'amarres ideològiques", entre les quals va esmentar l'anomenada "ideologia de gènere". L'objectiu és presentar el feminisme com una ideologia sectària, excloent i fins i tot diabòlica, pròpia de feminazis o dones rabioses que pretenen inocular el virus de la igualtat de gènere en la societat. Les declaracions pròpies d’un altre temps de Damares Alvares, la ministra brasilera de Família, sobre el color blau per als nens i el rosa per a les nenes, la cosificació que Trump fa de les dones i l’antipatia de Vox envers les polítiques d'igualtat i els moviments feministes (als que perceben com un lobby professionalitzat que parasita les arques públiques), són expressions diferents d'un antifeminisme reaccionari basat en una escala de valors que legitima la dominació masculina.

És precisament aquesta cultura patriarcal que demonitza la "ideologia de gènere" i radicalitza la supremacia masculina la que ensenya els homes a manar, a competir, a destruir, a reprimir els sentiments, a violar i fins i tot a matar. Quan al 1989 Marc Lépine va assassinar a 14 dones a l'Escola Politècnica de Mont-real, va afirmar en la seva nota de suïcidi que estava lluitant contra el feminisme, al qual culpava d’arruïnar la seva vida. Quan al 2011 Anders Breivik va assassinar 77 persones a Noruega, va ser en gran part a causa del seu odi al feminisme, que considerava una amenaça per al futur dels homes europeus. En el seu manifest titulat 2083: Una declaració d'independència europea, Breivik carrega contra la "feminització de la cultura europea". L'odi envers al feminisme i les creences misògines esquitxen tot el text, ple de referències a la propagació de la immoralitat sexual (associada a la promiscuïtat atribuïda a les dones), al "capital eròtic" que aquestes utilitzen per manipular als homes i a la decadència de la civilització occidental. Breivik conclou que "el destí de la civilització europea depèn que els homes europeus es resisteixin fermament al feminisme políticament correcte". Quan al 2014 Elliot Rodger va matar 6 persones a la massacre de Isla Vista, a Califòrnia, va declarar a les xarxes socials que ho va fer en resposta a un desig de castigar les dones per haver-lo rebutjat.

Entendre aquestes massacres només com a actes aïllats de bogeria perpetrats per llops solitaris aboca a una explicació esbiaixada que oblida el seu component misogin i antifeminista. Malgrat això, tampoc constitueixen únicament actes de virulència misògina. Són més que això: són actes supremacistes per subordinar i reprimir les dones per tal de mantenir el poder masculí en tots els aspectes de la vida. Tots ells tenen en comú els dos grans principis característics de la cosmovisió supremacista masculina: el desig de dominar les dones i la creença que la societat oprimeix els homes (i en particular els blancs) a favor de les dones, vistes essencialment com una forma inferior d'humanitat.

No obstant això, aquests no són els seus únics principis. Juntament amb el racisme, la xenofòbia, l'homofòbia i el classisme, el supremacisme masclista advoca per un retorn al que considera l'ordre natural de les relacions de gènere a partir d'una jerarquia que redueix les dones a la seva funció reproductiva; culpa el feminisme del declivi de la civilització occidental; ridiculitza les feministes o assumeix la tesi del "feminisme exacerbat de l'esquerra", defensada recentment pel vicesecretari general del PP, Javier Maroto; fingeix respecte per les dones que pot controlar i representa a la resta com criatures ambicioses, mentideres i manipuladores a les quals cal conquerir (com a part del pla de "reconquesta" traçat per Santiago Abascal, el genet de Vox que demana l'abolició de la Llei contra la Violència de Gènere); i considera que qualsevol èxit que les dones han aconseguit no és més que una usurpació indeguda.

El supremacisme masclista es manifesta amb múltiples rostres, es mou en diferents terrenys i utilitza diversos mètodes. Pot fer-ho en forma d'organitzacions pels drets dels homes que se senten amenaçats pel feminisme, com Return of Kings i A Voice for Men als Estats Units, entre les tàctiques habituals dels quals es troben la difusió de discursos extremistes, d'informació falsa i de memes de caràcter difamatori. Es pot manifestar a través del moviment de cèlibes involuntaris (o incels, per les sigles en anglès) que, per no haver trobat dones disposades a mantenir relacions sexuals amb ells, transformen la seva frustració en una crida a la violència. També hi ha altres exemples de rostres supremacistes, com ara grups d'homes que diuen ser conscients de l'existència d'una conspiració feminista i que s'anomenen Píndoles Roges (una referència presa de Matrix), alguns membres d’esglésies fonamentalistes que recorren al creacionisme patriarcal per reforçar les tesis sobre la subordinació de la dona i, per sorprenent que sembli, grups de dones reaccionàries còmplices.

Però sens dubte, la cara més visible del supremacisme masclista és la campanya global orquestrada contra la "ideologia de gènere". En la lògica dels principis de propaganda de Goebbels, el que es busca és la creació d'un enemic social i polític comú contra el qual descarregar odi i explotar la por. El que no es diu és que el combat contra la "ideologia de gènere" en veritat pretén combatre conquestes com l'educació per a la igualtat d'oportunitats, el matrimoni igualitari, els avenços en matèria de drets sexuals i reproductius, etc.

La "ideologia de gènere" no és més que un artifici discursiu promogut pels sectors integristes de l'Església catòlica i els grups fonamentalistes evangèlics. Recordin, si no, els pronunciaments del papa emèrit Benet XVI sobre la "nova filosofia de la sexualitat" en el seu discurs de 2012 a la cúria romana amb motiu de les felicitacions nadalenques. Per aquest motiu, els promotors del supremacisme masclista se sentirien més còmodes en la puritana república de Gilead imaginada per Margaret Atwood que en l’antimisògina Ciutat de les dames de Christine de Pizan. En El conte de la serventa, Atwood crea un teocràcia patriarcal militaritzada en la qual les dones han estat privades dels seus drets. Les que són fèrtils es veuen obligades a exercir la servitud sexual amb la finalitat de tenir descendents sans per a la classe dominant. Les feministes, els rebels i qualsevol que no s'ajusti a les normes sexuals i de gènere establertes són durament castigats, fins i tot amb la mort. Es tracta d'una distopia de gènere en la qual els militars (tan apreciats per Trump i Bolsonaro) són el braç executor d'un ordre totalitari les elits dirigents del qual decideixen que la millor manera d'honrar les dones és retornar-les a l'Edat Mitjana.

Patriarcat i misogínia són dos conceptes fonamentals de l'activisme feminista per denunciar les violències contra les dones. Aquests conceptes segueixen sent aportacions crucials, tot i que l'activisme feminista dels propers temps haurà de prestar especial atenció als diversos rostres del supremacisme masclista per desarmar el que Adrienne Rich va anomenar les "mentides, secrets i silencis" del patriarcat.