Marcos Roitman Rosenmann. Sociòleg

Eren temps de Guerra Freda i els ulls del món es van posar a Xile. Han transcorregut quaranta-set anys del cop militar que va enderrocar el govern constitucional de Salvador Allende i la Unitat Popular. L'experiència xilena va obrir la porta a pensar en la possibilitat certa d'una via electoral i pacífica de transició al socialisme. Les nacionalitzacions, expropiació de la banca, redefinició del paper de l'Estat, reforma agrària i l'enfrontament amb el capital trasnacional van ser l'escenari on el capitalisme es va jugar el ser o no ser. El bombardeig al palau presidencial l'11 de setembre de 1973 va ser clarificador: la burgesia, l'imperialisme i les classes dominants no compartien els ideals democràtics. Podien desfer-se d'ells quan notessin que el seu poder trontollava. La seva nova proposta es va erigir sobre la violació contínua dels Drets Humans. Despolititzar, desideologitzar i desarticular el moviment popular va ser l'estratègia. La tirania va transformar les estructures socials i de poder, afavorint l'adveniment d'una classe dominant articulada en els sectors financers i especulatius que va acabar desplaçant a la burgesia desenvolupista i la seva representació política. Naixia el neoliberalisme militaritzat.

Mentre els partits de la Unitat Popular van ser perseguits, declarats il·legals, els seus béns confiscats, militants empresonats i assassinats, la Democràcia Cristiana i el Partit Nacional, gestors del cop d'estat, es van fregar les mans i van brindar amb champagne. L'ordre constitucional i democràtic havia estat destruït. El seu menyspreu als valors democràtics es va expressar en la participació directa dels seus dirigents a les polítiques econòmiques de la dictadura i les tasques d'administrar el govern militar. Ministres, sotssecretaris, governadors, rectors d'universitat, etc., van formar part del règim.

Entre els anys 1973 i 1991 el país va caure en mans de l'aliança cívico-militar, on les forces armades van ser l'eix per imposar el projecte de refundació de l'Estat. Prohibició dels partits polítics, sindicats de classe i organitzacions populars. Censura de premsa, negació de l'habeas corpus i desaparició d'opositors. Sota aquests principis es va imposar el neoliberalisme militaritzat. Durant aquesta etapa, es va perseguir a l'esquerra anticapitalista fins a arraconar-la i fer-la irrellevant.

D'altra banda, un dels seus còmplices, la Democràcia Cristiana, va ser redimida gràcies a les seves víctimes i la vella dreta es va articular en dos nous partits: Unió Demòcrata Independent (UDI) i Renovació Nacional. Sota el nom de 'Vamos Chile' avui governen de la mà de l'empresari pinochetista Sebastián Piñera.

Per entendre aquest canvi radical i donar la seva aprovació, l'expresident de la Democràcia Cristiana i ministre d'Exteriors de la Concertació durant el govern de Michelle Bachelet, Alejandro Foxley va sintetitzar el procés: "Pinochet va realitzar una transformació sobretot en l'economia xilena, la més important que hi ha hagut en aquest segle. Va tenir el mèrit d'anticipar-se al procés de globalització que va tenir lloc una dècada més tard, al qual intenten agafar-se tots els països del món, descentralitzar, desregular, etc. Aquesta és una contribució històrica que perdurarà per moltes dècades a Xile i que, els qui vam ser crítics amb alguns aspectes d'aquest procés en el seu moment, avui el reconeixem com un procés d'importància històrica per a Xile, que ha acabat essent acceptat pràcticament per tots els sectors. A més ha passat el test del que significa fer història, perquè va acabar canviant la manera de viure de tots els xilens, per a bé, no per a mal. Això és el que jo crec i això situa a Pinochet en la Història de Xile en un alt lloc".

Avui, a dreta i esquerra, de forma explícita o implícita, utilitza aquest argument com a part d'una transició "exemplar" que va facilitar el pacte de silenci i l'amnistia per a centenars de militars i civils implicats en crims de lesa humanitat. La demostració de la falsedat del procés és la vigència de la Constitució de 1980, redactada pels colpistes. Existeix un consens per fer viable aquesta convergència, demonitzar el projecte de la Unitat Popular. El seu punt de partida, presentar la proposta com un programa aliè a la idiosincràsia del poble xilè. Un trasplantament a Xile dels plans quinquennals soviètics i un atemptat a la propietat privada. La resposta va ser combatre'l, rebutjar-ho i defensar la identitat de Xile. Aquesta va ser la causa del seu fracàs. Així tot quadra. L'únic responsable del cop d'estat, seria la Unitat Popular que va portar el país al caos.

Avui parlaríem d'una "crisi humanitària". Mercat negre, desproveïment, inflació, etc. No hi va haver altre cap altre motiu per a que les Forces Armades actuessin en defensa de la llibertat, els valors patris, evitant la transformació de Xile en un estat totalitari, marxista leninista. No resulta estrany que la candidata a la Presidència de Xile pel Front Ampli, coalició que se suposa reuneix la nova esquerra xilena, Beatriz Sánchez, es despatxés a gust el 2017, en una entrevista a la revista Paula, assenyalant que el govern de Salvador Allende  va intentar "imposar un model totalitari". En poques paraules transformar Xile en un Gulag.

L'experiència xilena ens alerta que els Estats Units, el capital trasnacional i les classes dominants continuaran utilitzant la tècnica del cop d'estat, en qualsevol de les seves modalitats, quan es vegin amenaçats per projectes populars, anticapitalistes, socialistes i democràtics. Avui, Amèrica llatina es troba en una cruïlla. Xile, l'Argentina, Brasil, Colòmbia, Hondures o Paraguai, per citar alguns casos, estan governats per ex-militars il·luminats, empresaris corruptes, polítics de baixa estopa o intermediaris dels Estats Units. Hi ha una pèrdua de sobirania i una degradació de la política transformada en excrescència del neoliberalisme militaritzat. És necessari, com assenyala l'EZLN, trencar la tanca. La crida constant a un cop d'estat a Veneçuela, el manteniment del bloqueig a Cuba, els atacs a Bolívia i els processos desestabilitzadors als governs "progressistes" deixen clar que l'experiència xilena no pot caure en l'oblit, ni deixar la seva interpretació als seus botxins.