Ignasi Gozalo Salellas

Dues setmanes després de la mort de Georgle Floyd a Minneapolis i de la posterior revolta social als carrers, podem apuntar algunes notes sobre el passat i el present: la certesa d'un racisme perpetu, el desmesurat poder de les estructures policials o l'extrema desigualtat social que la COVID-19 ha acabat de desemmascarar. No obstant això, aquesta imatge revela també una sèrie d'incògnites sobre una societat més opaca del que podria semblar: no sabem ni tan sols quantes víctimes s'han cobrat aquests dies. O millor dit, no ens creiem el que s’afirma com a veritat, ni sobre les dades de víctimes i arrestos ni altres formes de dir la veritat en un país fundat en la idea de justícia i llibertat.

Amèrica —o, simplement, els Estats Units— ens envia avui un senyal que ens apel·la a tots: estem disposats a batallar l'actual règim de la veritat en l'esfera pública? Què es pot dir, i què s’ha de poder dir?

Si el moviment Black Lives Matter ha personificat el nou crit col·lectiu que proposa refundar la nació nord-americana és perquè ve denunciant amb protestes al carrer, i també amb manifestos des del 2013, un règim de la veritat basat en la violència estructural de l'Estat i en la connivència d'un complex sistema d'exclusions. La imatge de George Floyd simplement certifica que l'omissió en els mitjans i l'ambigüitat en el llenguatge públic han estat el fonament d'una humiliació constant amb els més febles, ja foren els negres, els pobres, els immigrants, etc.

W.J.T. Mitchell, el gran teòric de les imatges, apunta que les imatges tenen diferents pells, colors, formes. Hi ha les percepcions, també hi ha les imatges verbals, les mentals i, finalment, les imatges òptiques o gràfiques. La imatge de Floyd és la fi del règim de la veritat mental —una sèrie d'idees, de fantasmes, de consensos tàcits en l'esfera pública— i el pas a una certesa gràfica. Els instants prenen la paraula.

Amb això, es posa fi a aquell panòptic carcerari de Jeremy Bentham o al big brother de George Orwell, que suposadament ens vigilaven sense interrupció sota l'ombra de l'Estat (ai, el gran mite del segle XX!). Les imatges captades pels telèfons mòbils de la gent disputen la lògica del control. Mentre el policia blanc continuava exercint el càstig sobre el ciutadà negre, s’estava trencant un règim de la veritat excloent i enganyós: l'estat de dret. L'Estat, en aquestes imatges, es representa a si mateix com a assassí, violent, i són els ciutadans els que ho revelen. Malauradament, aquesta mort no és nova; el que és nou és la forma en què se n'ha donat testimoni i ha estat viscuda col·lectivament. És el moment del poble.

La imatge inaugura un nou estatut de la realitat que demana a crits parlar dels problemes de les vides comunes i delata un sistema imposat per l'hegemonia WASP ( "White Anglo-Saxon Protestant", blanc/a d'origen anglosaxó i protestant) que perpetua la desigualtat. Aquest nou crit inculpa per igual els demòcrates i els conservadors: s’aparta tant del nou règim de la mentida trumpiana, sempre fregant la forma del simulacre, com de l’envellit règim liberal basat en l'omissió i els eufemismes de les paraules "politically correct" —la correcció política.

Una de les figures més grandiloqüents d'aquest sistema impermeable són els mitjans de comunicació, amb el diari New York Times al capdamunt. Enmig dels aldarulls de fa uns dies, el seu cap d'opinió James Bennet —qui reportava les seves decisions editorials directament a l’editor i propietari A.G. Sulzberger— donava el vistiplau a la publicació d'un incendiari article d’opinió signat pel governador d'Arkansas, Tom Cooton. Aquest situava els milions de manifestants sota la condició de terroristes i exigia el desplegament militar als carrers —un sobirà, encara que encobert, crit a l'estat d'excepció. Davant les nombroses queixes de la redacció, l’editor en cap es reafirma en la seva posició com a garant de la llibertat d'expressió. No obstant això, hores després, davant la notorietat que pren la indignació social i les possibles conseqüències per a la reputació d'una màquina massiva d'influència pública com el NYT, l'editor rectifica. El diumenge 7 de juny, Bennet dimiteix. A Philadelphia, el dia després dels saquejos i protestes ocorregudes el dissabte 30 de maig, una altra institució mítica de la nació, el Philadelphia Inquirer, publica un article titulat "Buildings Matter, Too": els edificis també importen. Després de la queixa de diversos periodistes, la majoria negres, en la forma del "we are sick and tired" (n’estem farts), l'editor en cap Stan Wischnowski dimiteix. El diari reconeix que el titular de l’1 de Juny era "profundament ofensiu" i demana disculpes públiques a lectors i treballadors. El text de l'Inquirer es desplaça de la tradicional correcció política en el llenguatge dels mitjans a l'autoinculpació gràcies a les veus que diuen prou, però també gràcies a aquestes imatges d’una ira insuportable, impossibles d’ocultar.

A Minneapolis, la Universitat de Minnesota prohibeix a la policia l'accés a les seves instal·lacions. L'Ajuntament decideix desmuntar l'estructura policial vigent i partir de zero amb un nou model de seguretat pública que rectifiqui les altíssimes despeses pressupostàries dels cossos policials (com a resposta al famós "defund the police"). Allò correcte ja no és allò polite o gentil, sinó el que és just, èticament ineludible. Són les esquerdes de l'actual condició hegemònica del poder, que apareixen quan les etiquetes del seu règim mental de la veritat ja no són creïbles per explicar la realitat.

L’heterodoxa amalgama d'indignats depassa l'etiqueta d’antifa que recau sobre el moviment —una clara invocació al fantasma nacional del terrorisme d'extrema esquerra del passat de la nació. Ho fa Trump a través del seu spin doctor Stephen Miller, un radical d'extrema dreta format a Duke. També hi ha dissens des de dins del sistema: Trump invoca la Llei d'Insurrecció de 1807 per treure l'exèrcit als carrers, però destacats generals denuncien la voluntat presidencial de dividir el país; els catòlics s’ofenen pel to del seu discurs i per la teatralització banal que fa de símbols com la Bíblia; la classe obrera pot fer pagar un alt preu a la involució d’aquell mobilitzador lema del l’any 2016 ("America First": primer, nosaltres els americans) convertit en l'actual "vosaltres, americans, sou el meu enemic". El nou autoritarisme alça els seus propis murs: no amb la frontera de Mèxic sinó amb els seus ciutadans, a Lafayette Park, davant de la Casa Blanca. El poder s’atrinxera només quan perd la batalla dels fets, i les imatges patètiques d'aquest mur de metre d’alçada certifiquen por i derrota.

Com ens diu Timothy Snyder a Sobre la tirania (Edicions Destino), citant al gran George Orwell, Trump no és altra cosa que un nacionalista sense el menor interès pel món real, algú que anima a treure el pitjor de cada persona per després dir-li que és el millor ciutadà. Davant d'això, ens recorda Snyder, Orwell proposaria el patriota com aquell ésser humà amb uns valors universals fonamentals per imaginar una nació més justa, millor.

Hi ha el desig d'una America per venir, més new que great. No serà l'última oportunitat, però sens dubte és la primera davant dels ulls d’un món global que es mira atònit tanta injustícia. "We are outraged", estem indignats, criden milers de pacífics manifestants com fa una dècada al sud d'Europa. Veus que no pertanyen als clàssics moviments de protesta s’hi sumen alertant que, per ser un país lliure, els antics privilegiats han de lluitar pels més colpejats.

Després de gairebé dues setmanes de protestes —un clar desig de traçar aliances entre els molts i complexos desacords que suscita la nació—, l’espai guanyat al carrer s’ha d'articular en idees i propostes polítiques. I en aquest camí, l’horitzó final no ha de ser només posar punt i final a la insuportable conducta narcisista de l’actual màxim dirigent. El que urgeix, amb la mateixa severitat amb què Alemanya ho va fer amb el seu pecat nazi, és afrontar el fantasma recurrent del feixisme en la història de país. En contra del que se sol afirmar, va ser el nazisme el que es va inspirar en un cert passat racista de la nació americana, un més dels pecats silenciats pel llarg règim de la veritat d'aquesta nació. De gestos de retractació com aquest en depèn poder construir un nou contracte social que no avergonyeixi a uns ni humiliï a molts altres.