Miguel Guillén Burguillos

Descobreixo aquests dies un perfil de Twitter d'un "grup de votants i simpatitzants d'ERC que creuen que una solució federal asimètrica podria donar resposta al conflicte polític". Es tracta d'un compte on es comparteix simultàniament informació d'ERC, entitats independentistes i els seus principals dirigents, referències a la llibertat dels presos, a la vegada que es fa pedagogia de l'opció federal com a solució per superar el conflicte polític. Contradictori? No ho crec pas, partint de la base que nombrosos votants d'ERC es defineixen com a federalistes i no com a independentistes. Fem un cop d'ull a les dades del darrer baròmetre d'opinió política del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, publicat recentment.

A la pregunta "Creu que Catalunya hauria de ser...", un 25,3% dels votants d'ERC enquestats respon "un Estat dins una Espanya federal". L'opció "un Estat independent", com era de preveure, és la preferida pels votants del partit d'Oriol Junqueras, amb un 63,9%. Però crec que no es pot menystenir de cap de les maneres aquesta quarta part de votants que aposten per l'Estat federal, una opció que tria, tanmateix, un 8,9% dels votants de Junts per Catalunya i un 16,3% dels de la CUP. Què estem dient amb això? Doncs que hi ha un bon grapat de partidaris de formacions independentistes que, en el cas que s'ofereixin més opcions més enllà del sí o el no a la independència, apostarien per l'opció federalista. Si atenem a les dades generals al país, sense tenir en compte el partit que vota cada enquestat, trobem que un 33,9% dels catalans optaria per "un Estat independent", un 29,6% per "una comunitat autònoma d'Espanya", un 22,9% per "un Estat dins una Espanya federal", un 6,8% per "una regió d'Espanya", mentre que un 5,2% no ho sap i un 1,7% no contesta. La pregunta que cal plantejar crec que és clara: un referèndum de sí o no, en una societat clarament polaritzada al voltant de la independència de Catalunya, podria ajudar a trobar una solució? A tenor d'aquestes dades, sembla qüestionable. Sí que queda clar que pràcticament el 80% dels enquestats opina que d'una o una altra manera Catalunya ha de poder decidir el seu futur, però enlloc està escrit que això hagi de produir-se mitjançant un referèndum d'autodeterminació de resposta binària. Res que no estigui inventat i que no s'hagi produït en el passat, sigui dit de passada. La societat catalana és plural en multitud d'aspectes, també a l'hora d'opinar sobre la qüestió territorial i el conflicte polític obert. I crec que intentar classificar una societat entre blancs i negres, quan els grisos tenen un paper primordial, no faria més que enquistar el conflicte. L'evidència dels darrers anys no s'hauria d'ignorar.

L'opció federalista arrasa entre els votants de Catalunya en Comú-Podem, amb un 58,9% (la segona opció, "una comunitat autònoma d'Espanya", és d'un 21,5%, mentre que l'opció independentista baixa fins al 8,2%). Pel que fa al PSC, un 27,7% dels seus votants tria també l'opció federalista, mentre que l'opció majoritària seria "una comunitat autònoma d'Espanya", amb un 47,9%. Sobta també la gran quantitat de partidaris de l'opció federalista entre els votants de C's (10,6%) i el PP (20%).

Intueixo que els dirigents d'ERC tenen en compte el fet que un quart dels seus votants aposti per l'opció federalista. Quan parlen d'"independentisme pragmàtic", de "negociació amb l'Estat" o de la "gestió del mentrestant", el senyal que volen emetre és clar: "som independentistes, no ens amaguem, però no podem espantar en excés i deixar escapar la base electoral federalista de què disposem". Obvi, oi? Perquè a ningú no se li escapa que un bon nombre de partidaris de l'Estat federal considera que cal donar suport a l'opció independentista tàcticament per acabar forçant una negociació que, amb cessions a ambdós costats de la taula, pugui conduir a una Espanya federal.

Malgrat que s'havia dit amb força freqüència que, de facto, Espanya era ja un estat federal, fets importants que s'han produït en els darrers anys posen en qüestió aquesta afirmació, sobretot en l'àmbit judicial. No és objectiu d'aquest article fer un repàs de les característiques dels sistemes federals que trobem arreu del món (més d'un 40% de la humanitat viu a estats federals), però no se'ns pot escapar que Catalunya es troba en un moment de paràlisi institucional i política on allò primordial, ara mateix, és la cerca de solucions per sortir d'aquest cul de sac. Microsolucions, si cal. I l'opció federalista ha d'estar sobre la taula, indubtablement, perquè probablement sigui la que pugui oferir un encaix territorial de Catalunya amb la resta de les Espanyes basat en el respecte i el reconeixement mutus, la cooperació i la corresponsabilitat en la gestió de competències, principis bàsics del federalisme. Segurament adaptar la legislació, i particularment el bloc de constitucionalitat, a la realitat plurinacional de les Espanyes, passi per una reforma estructural que ens porti a un Estat veritablement federal. Una reforma que, inexorablement, passarà per una llarga negociació política que porti, òbviament, a la seva validació per part de la ciutadania de Catalunya. Un primer pas hauria de passar per la llibertat dels líders independentistes que es troben a la presó, sota el meu punt de vista acusats injustament del delicte de sedició. La recent suspensió del tercer grau de què gaudien per part del Tribunal Suprem no fa més que entorpir el diàleg i donar munició als extremistes, a aquells que no volen solució, sinó conflicte, a ambdues bandes. Són temps de solucions, de generositat i d'altura de mires. Un cop els empitjoradors han fracassat, cal escoltar i deixar treballar els milloradors. Perquè estic convençut que n'hi ha.