04/11/202004/11/2020

Ignacio Ramonet

Director de Le Monde diplomatique en español

Fa 25 anys, al novembre de 1995, es publicava, a Espanya, el primer número de Le Monde diplomatique en español, una traducció i adaptació del prestigiós mensual francès, considerat com el millor mitjà del món consagrat a la geopolítica, fundat el  1954. Llançar-ho i instal·lar-ho sòlidament en el panorama de les revistes espanyoles dedicades a la política internacional i als temes sociològics més problemàtics no van ser tasques fàcils. I cal retre homenatge a tots els equips, dones i homes (gerents, administradors, secretaris, dissenyadors, traductors, correctors, cartògrafs, redactors, periodistes, etc.) que tant s'han sacrificat, oferint tot el seu talent, perquè puntualment, cada mes, la nostra revista estigui en els quioscos. I hem d'agrair als nostres subscriptors i als nostres lectors la seva gran fidelitat, la seva total solidaritat i el seu suport constant sense els quals la nostra publicació no hagués pogut mantenir-se tants anys.

Le Monde diplomatique en español té la missió i el compromís de revelar la realitat del món. Més enllà de les aparences, estripant l'espès vel que teixeixen els grans mitjans dominants per ocultar les veritats que molesten, els nostres analistes ofereixen una lectura esclaridora del que passa en el planeta. Una lectura plural, contrastada, indòcil, exigent... Apostant sempre pel pensament crític i la intel·ligència dels lectors. La nostra revista no pertany a cap partit, a cap capella, a cap empresa multinacional, a cap doctrina. L'única disciplina que s'imposa aquí és la de pensar lliurement i, en la mesura que sigui possible, a contra corrent.

No és gens ni mica  fàcil. I menys encara en aquests moments tan dramàtics quan aquesta pandèmia feroç continua assetjant-nos i quan la humanitat està vivint un moment de gran transició.

En aquests 25 anys, el món ha canviat molt. La geopolítica de les grans potències va estar gairebé immobilitzada durant mig segle, durant el que es va dir la "guerra freda", entre el final de la Segona Guerra Mundial (1945) i la caiguda de la Unió Soviètica (1991)... Però en aquests últims 25 anys, la història es va tornar a posar en marxa, i el món es mou en direcció desconeguda... Les certeses d'abans han deixat de ser-ho però el nou panorama està encara ben borrós. A més, per a afegir confusió, en aquests últims 25 anys, el món ha vist la més gran revolució tecnològica en matèria de comunicació des de la invenció de l'escriptura fa cinc mil anys.

D'altra banda, i com sempre que s'esvaeixen les certeses, sorgeixen nous temors... Al raonament lògic el succeeix el pensament màgic. Abans d'aquella afirmació de Gramsci: "Mor el vell món, el nou triga a aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres", ja ens ho havia advertit en Goya: "El somni de la raó produeix monstres". I una vegada més, en aquests temps confusos, apareixen alguns il·lusionistes fent creure que tot es podria resoldre amb una vareta màgica que assenyala l'"etern culpable" dels nostres turments: l'estrany estranger. Ahir jueu o gitano, avui immigrant o musulmà. El racisme i la xenofòbia ancestrals com a solució elemental a complexos problemes contemporanis... Quina misèria! Però, en efecte, a tota Europa estan ressorgint les extremes dretes i els moviments obertament racistes, antisemites i islamòfobs. És legítim que ens preguntem si es repetirà la història, aquesta vegada com a farsa. Per això, en Le Monde diplomatique en español ens oposem amb tots els recursos del racionalisme i de la democràcia a aquesta pujada dels extremismes de dreta. La nostra anàlisi és que el nou món afronta, a més de la pandèmia de la covid-19, tres crisis globals que amenacen radicalment el futur de la humanitat: 1) el canvi climàtic; 2) les migracions massives; i 3) els efectes no controlats de les noves tecnologies.

Sobre el canvi climàtic no ens estendrem perquè ja és una evidència per a molts ciutadans... Cadascú de nosaltres ha viscut recentment, en el seu entorn immediat, un fenomen climàtic que mai abans havia conegut (tempesta, inundació, incendi, sequera, calor asfixiant, pluges torrencials, nevada catastròfica, fred extrem, vents huracanats, etc.). Hi ha una presa de consciència general a propòsit de l'emergència climàtica; de la necessitat de modificar els nostres hàbits de consum; de la urgència de descarbonitzar l'energia; d'optar per un sistema de producció que no emeti gasos d'efecte hivernacle... Perquè si no aturem l'escalfament del planeta anem cap al col·lapse de la nostra civilització. I ens precipitem cap a la fi del món...

Quant a les migracions, des de les èpoques bíbliques, mai havien estat tan massives. A vegades en relació precisament amb la crisi climàtica... Milions de persones s'estan movent del Sud cap al Nord per a allunyar-se de la desertificació, de la destrucció de les collites, de les crisis hídriques, de l'elevació del nivell de la mar... Però també de la misèria, de les discriminacions, de la desigualtat, de la violència masclista, de la falta d'oportunitats, de l'atur, de la manca de llibertats, de l'escassetat d'habitatge, dels conflictes violents... I aquestes migracions, quan arriben a les fronteres del món desenvolupat constitueixen una de les causes de la pujada de l'extrema dreta, dels partits xenòfobs i dels populismes de dreta que amenacen la democràcia. Recordem que una de les principals promeses de Donald Trump durant la seva campanya electoral del 2016 als Estats Units va ser la d'edificar un mur antiimmigrants al llarg de la frontera amb Mèxic. I que murs contra els "estranys estrangers" s'estan construint a tot arreu, a Israel, Hongria, Sèrbia, Bulgària, Grècia, Turquia i també a l'Estat espanyol, on no fa massa temps un ministre de l'Interior va declarar que s'aixecaria a una alçada de deu metres el mur que separa la ciutat autònoma de Ceuta del territori del Marroc per evitar nous assalts d'immigrants...

I respecte al tercer fenomen, els efectes no controlats de les noves tecnologies, resulta evident per a nosaltres, a Le Monde diplomatique en español, que molts paràmetres del món estan sent modificats per la irrupció dels canvis tecnològics. No només en termes de comunicació amb el que signifiquen les xarxes socials per exemple, sinó també en les finances, el comerç, el transport, el turisme, el coneixement, la cultura... I sobretot en termes de vigilància i de pèrdua de privacitat. La pandèmia de la covid-19 ha accelerat enormement aquest procés.

A Le Monde diplomatique en español li hem donat un seguiment analític molt important a Internet des del seu naixement. Recordem que la Internet moderna, la Web, es va inventar el 1989, fa trenta-un anys. És a dir, que estem vivint els primers minuts d'Internet, que va arribar per a quedar-se molts segles. Pensem que la impremta es va inventar el 1440, i que trenta anys després encara gairebé no havia modificat res. Però la impremta va acabar per canviar el món. Va canviar la història, el saber, la política, la vigilància...

Ara, amb la Web i les xarxes socials, ja no és únicament l'Estat qui ens vigila... Algunes empreses privades (Google, Apple, Facebook, Amazon, etc.) saben més sobre la nostra identitat que nosaltres mateixos. I en els pròxims anys, amb la intel·ligència artificial i els avanços de la tecnologia 5G, els algorismes determinaran més que la nostra pròpia voluntat el curs de les nostres vides.

A Le Monde diplomatique en español ho hem advertit amb freqüència: que ningú pensi que canvis tan determinants en la comunicació no tindran conseqüències en l'organització mateixa de la societat i en la seva estructuració tal com l'hem conegut fins ara. El futur és molt llarg i els canvis determinants només acaben de començar... En el món que s'acosta la nostra privacitat està molt amenaçada; estarem més vigilats que mai, mitjançant la biometria o les càmeres de videoprotecció, molt més del que va imaginar el mateix Orwell en la seva distopia 1984. Però a més, la robòtica, els drons i la intel·ligència artificial amenacen amb crear un univers del qual l'ésser humà podria acabar sent expulsat...

Sense parlar de la mort de la veritat en matèria d'informació, substituïda per les fake news, la postveritat o les "veritats alternatives". En aquest aspecte, el futur podria acostar-se més ràpid del que pensem al nostre passat més aterridor.
I pensar que fa trenta anys la revolució digital es veia com un fenomen emancipador perquè havia de permetre la democratització efectiva de la informació... Això constituïa una reivindicació fonamental, i en certa manera un somni, des de la revolta de Maig del 68, és a dir, el desig que els ciutadans s'apoderessin dels mitjans de comunicació i d'informació. I això –que era un somni inassolible– s'ha fet realitat... Avui, amb l'equipament massiu de dispositius de comunicació digital –telèfons intel·ligents, ordinadors portàtils, tauletes, etc.–, els ciutadans disposen, individualment, d'una potència de foc comunicacional superior a la que posseïa, per exemple, el 1986, el primer canal de televisió d'abast planetari Cable News Network (CNN). I a més és molt més barat i molt més fàcil d'operar... Molta gent ho ignora. O no sap el poder real del qual disposa. Avui, davant les grans corporacions mediàtiques ja no estem desarmats... Una altra cosa és saber si estem fent un ús òptim del superpoder comunicacional que disposem.

El que passa és que, en la vida, cada solució crea un nou problema... És la tràgica condició humana. Els grecs la il·lustraven amb el mite de Sísif, condemnat a empènyer una enorme roca fins a dalt d'una muntanya; però un cop fet el cim, la roca se li escapava de les mans i es precipitava de nou fins al peu de la muntanya... I Sísif havia de tornar a pujar-la al cim, on se li tornava a relliscar... I així fins a la fi de l'eternitat...

La revolució digital va permetre, tècnicament, la democratització de la comunicació. Un objectiu, repeteixo, que semblava impensable. Però avui aquesta "democratització" provoca una proliferació incontrolada de les comunicacions. I aquest soroll eixordador, creat sobretot per les xarxes socials, és precisament el que constitueix el nou problema.

A Le Monde diplomatique en español pensem que ara la veritat s'ha diluït. Si tots tenim la nostra veritat, quina és doncs la veritat veritable? O resultarà, com pretén Donald Trump, que la "veritat és relativa"... Al mateix temps, l'objectivitat de la informació (si alguna vegada va existir) ha desaparegut, les manipulacions s'han multiplicat, les intoxicacions s'estenen com una pandèmia, la desinformació domina. Mai s'han "construït" amb tanta sofisticació notícies falses, "informacions emocionals"... I a sobre, les enquestes demostren que els ciutadans prefereixen i creuen més les notícies falses que les verídiques. Perquè les falses corresponen més al que creiem. Els estudis neurobiològics confirmen que ens adherim més al que creiem que al que va en contra de les nostres creences. Mai va ser tan fàcil enganyar-nos...

A Le Monde diplomatique en español pensem que Internet, és a dir, el ciberespai, l'univers virtual, és ara el nostre "nou territori". Vivim en dos espais, el nostre habitual, tridimensional, i l'espai digital de les pantalles. Un espai paral·lel, com en la ciència-ficció, o com als universos quàntics on les coses o les persones poden trobar-se a dos llocs al mateix temps. Òbviament la nostra relació amb el món, des d'un punt de vista fenomenològic, no pot ser la mateixa. Internet dota al nostre cervell d'unes extensions inaudites. I certament la nova sociabilitat digital, accelerada per xarxes com Facebook o Tinder, està modificant profundament els comportaments relacionals. Hi pot haver "marxa enrere"? És poc probable... Les xarxes són senzillament paràmetres estructurals definitoris de la societat contemporània. Com ho van ser la impremta en el segle XV, la premsa escrita en el segle XVIII, la fotografia i el cinema en el segle XIX, la ràdio i la televisió en el segle XX... No hi ha marxa enrere.

A Le Monde diplomatique en español hem demostrat que Internet ja no és aquest espai de llibertat descentralitzat que permetia escapar a la dependència dels grans mitjans de comunicació dominants. Sense que la majoria dels internautes s'hagin adonat, Internet s'ha centralitzat entorn de quatre empreses gegants, les GAFA (Google, Apple, Facebook, Amazon), que ho monopolitzen i de les quals gairebé –de moment– no es pot prescindir. No vam entendre en els anys 1990 que el model econòmic de "publicitat contra gratuïtat" crearia un perillós fenomen de centralització a Internet... Perquè els anunciants tenen interès a treballar amb els més grans, aquells que tenen més audiència. Ara, cal aconseguir anar en contra d'aquesta lògica, per a descentralitzar de nou Internet... L'opinió pública ha de comprendre que la gratuïtat comporta una centralització tal d'Internet que, de mica en mica, el control s'ha tornat més fort i la vigilància s'ha generalitzat.

En relació amb això, a Le Monde diplomatique en español hem precisat que avui la vigilància es basa essencialment en la informació tecnològica, que és automàtica, molt més que en la informació humana. Les autoritats tracten de "diagnosticar la perillositat" d'un individu a partir d'elements de sospita, més o menys comprovats, vigilant (amb la complicitat de les GAFA) els seus contactes a les xarxes i els seus missatges. Amb la paradoxal idea que, per garantir les llibertats, cal començar per limitar-les.

Que s'entengui bé: el problema no és la vigilància en general; és la vigilància clandestina massiva. Està clar que en un Estat democràtic les autoritats estan legitimades per a vigilar qualsevol persona que considerin sospitosa, amb el suport de la llei i amb l'autorització prèvia d'un jutge.

Però és que, en el nou Estat de vigilància, tota persona és considerada sospitosa a priori. Sobretot, si les "caixes negres dels algorismes" la classifiquen mecànicament com a "amenaçadora" després d'analitzar els seus contactes en xarxes i les seves comunicacions. Aquesta nova teoria de la seguretat considera que l'ésser humà està desproveït de veritable lliure capacitat de decisió o de pensament autònom. És inútil, per tant, que, per prevenir eventuals derives, es busqui intervenir retroactivament en l'entorn familiar o en les causes socials. L'única cosa que ara vol l'Estat, amb la fe posada en els informes de vigilància, és reprimir al més aviat possible, abans que es cometi el "delicte"... Aquesta concepció determinista de la societat, imaginada fa més de seixanta anys per l'escriptor nord-americà de ciència-ficció Philip K. Dick en The Minority Report, s'imposa a poc a poc a nombrosos països a mesura que són colpejats per la tragèdia del terrorisme. És el "predelicte" el que a partir d'ara es persegueix. Amb el pretext d'"anticipar-se a l'amenaça". I el pretext de lluitar contra l'expansió de la pandèmia de la covid-19 està accelerant el fenomen.

A Le Monde diplomatique en español, després de les publicacions de Wikileaks, sota la direcció de Julian Assange, i de les revelacions d'Edward Snowden a propòsit del programa PRISM implementat per l'Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units (National Security Agency, NSA), la pregunta que ens fem és: com defensar-se contra aquest nou imperi de la vigilància? Oposar-se a la vigilància de l'Estat, quan s'és innocent, és una lluita política. I aprendre a protegir-se és la primera etapa d'aquesta lluita.

En Le Monde diplomatique en español pensem que hi ha urgència. Perquè, sense que ens adonem, estem essent cada vegada més observats, espiats, vigilats, controlats, fitxats. Cada dia es perfeccionen noves tecnologies pel rastreig de les nostres petjades.

Empreses comercials i agències publicitàries escorcollen les nostres vides. Amb el pretext de lluitar contra el terrorisme o contra la covid-19, els Governs, fins i tot els més democràtics, s'erigeixen en Big Brother, i no dubten a infringir les seves pròpies lleis per poder espiar-nos millor. En secret, els nous Estats orwel·lians intenten, moltes vegades amb l'ajuda dels gegants de la Xarxa, elaborar exhaustius fitxers de les nostres dades personals i dels nostres contactes, obtinguts de les nostres activitats a les xarxes socials mitjançant diferents suports electrònics. La lluita cívica pels nous drets en l'era digital no ha fet més que començar.

A Le Monde diplomatique en español pensem que, a les nostres societats democràtiques, desenvolupades i consumistes, i que són també –en principi– estats de dret, els ciutadans reclamen respecte. Desitgen ser respectats siguin quines siguin les seves singularitats identitàries (gènere, nom, color de pell, religió, origen social, nacionalitat, etc.). És un canvi polític fonamental. Perquè avui la identitat política no la confereix tant la pertinença a un partit polític clàssic (esquerra, dreta, centre) o a una classe social determinada (burgesia, proletariat), sinó l'adhesió a una causa (feminisme, ecologisme, soberanisme, lluita LGTBI, defensa dels immigrants, dels indígenes, animalisme, defensa de la privacitat, etc.) que pot ser puntual i també plural (es poden defensar diverses causes alhora).

La "gran rebel·lió mundial" que hem conegut en el segon semestre del 2019 i que va travessar com un tifó una gran part del planeta, des d'Hong Kong fins a Xile, passant per l'Índia, l'Iran, l'Iraq, Líban, Algèria, França, Espanya, Puerto Rico, Costa Rica, Colòmbia, Panamà, l'Equador, Bolívia, etc., ens recorda altres explosions semblants ocorregudes en diversos moments de la història... Per exemple, la que es va produir en 1848 quan va esclatar a Europa allò que Marx va dir la "Primavera dels pobles"; o, a la fi dels anys 1960, les revoltes dels estudiants a Califòrnia, Itàlia, Alemanya i el Maig del 68 francès; o, més prop de nosaltres, la "primavera àrab" del 2011 i, a Espanya i altres països, els "indignats"...

Aquest cop, en el 2019, amb grans diferències entre tots aquests Estats, el despertar de les societats es produeix –sobretot– a països democràtics (o diguem-ne en els que hi ha eleccions regularment) i a vegades rics (Hong Kong, França, Catalunya, etc.) o almenys amb creixement econòmic (Xile, Panamà, Colòmbia, Líban, etc.). No són (en la seva majoria) dictadures, ni països brutalment empobrits. Es tracta doncs menys d'una exigència quantitativa de llibertat o de democràcia que d'un reclam qualitatiu de llibertat i de democràcia. I està liderat, a escala internacional, pels joves i sobretot per les dones. És potser la primera protesta mundial amb un protagonisme tan marcat per les dones i els moviments feministes. Això cosa confirma, dit sigui de pas, que la reivindicació feminista és central en la conflictivitat social contemporània.

Però també hem de veure aquesta gran rebel·lió com una reacció mundial contra la globalització neoliberal i els seus efectes de patiment social. En particular contra les desigualtats que ha generat. I contra aquesta competència general entre individus que imposa la tirania del mercat. Podríem dir que és la primera gran revolta global contra el fenomen de la globalització, que compleix ara 40 anys. És significatiu que les dues potències que més van contribuir a implantar en el món el model de globalització neoliberal, Regne Unit (amb Margaret Thatcher) i els Estats Units (amb Ronald Reagan), estiguin avui dirigides pels dos líders populistes, conservadors, més hostils a la globalització i al lliure comerç. Respectivament, Boris Johnson i Donald Trump.

Estem sens dubte en un final de cicle del neoliberalisme perquè ja no només les esquerres el critiquen sinó també ara les pròpies dretes.

A Le Monde diplomatique en español pensem que una presa de consciència s'està produint, a escala internacional, davant el fenomen que representen les relacions entre la classe política i la classe financera, que posen en perill l'autonomia de l'acció política. Aquest fenomen, òbviament, no és nou. Ja Marx ho va denunciar en el segle XIX. Aquesta aliança entre els empresaris industrials i els banquers amb els polítics constitueix una característica essencial del capitalisme tant industrial com financer. I una garantia per a la classe dominant que ni la democràcia ni el dret de vot de tots els ciutadans li arrabassaran el control de la societat.

Podríem afegir que, sovint, banquers, empresaris i polítics són propietaris dels principals mitjans de comunicació dominants (tant privats com públics) amb els quals consoliden la seva influència en els cors i les ments dels ciutadans... Reforçant així la domesticació de la societat.

Encara que cal afegir que l'autonomia de l'acció política també està avui amenaçada per l'extensió del poder judicial, l'abusiu recurs sistemàtic als tribunals contra els dirigents polítics... Això que es diu la "guerra jurídica", el lawfare, per assetjar els polítics i delimitar l'acció política, com ho hem vist últimament a l'Amèrica Llatina contra els i les líders d'esquerra, o a Espanya, a Catalunya més precisament, contra els dirigents secessionistes.

Tots aquests temes constitueixen la base de les nostres batalles actuals a Le Monde diplomatique en español. No mirem cap al passat, abordem el futur com el territori inevitable del nostre avenir com a ciutadans i com a societat. No podem fer-ho sols. Us necessitem, lectores i lectors, al nostre costat. I no hi ha millor suport ni solidaritat més eficaç que subscriure's. Comptem amb vosaltres i amb vosaltres!