Concentració nocturna convocada per col·lectius feministes a la Puerta del Sol de Madrid. --Ballesteros / EFE

Laura Gómez. Politòloga i experta en polítiques d'igualtat

"Mentre que l'autonomia ve d'una posició de força, el separatisme ve d'una posició de por"
(Bàrbara Smith)

Inquietud des de coordenades del Nord

Escric aquest article des de la inquietud i el desassossec que sembla haver impregnat el feminisme en aquest costat del planeta en què visc. Em refereixo, és clar, a Espanya. Perquè no cal anar molt lluny per observar la capacitat de mobilització, en plena pandèmia mundial, que estan demostrant les feministes poloneses per desafiar la sentència del constitucional que exigeix eliminar la malformació del fetus com a supòsit per poder accedir a l'avortament legal. O la perseverança de les xilenes que han aconseguit un procés constituent paritari i compten amb un arsenal de propostes constituents ecofeministas contra la precarització de la vida.

Segueixo les seves baralles amb preocupació, solidaritat, admiració...i també, confesso, amb una certa melancolia. Fa dos dies érem nosaltres aquest cor unit que feia dimitir, al país on ningú dimiteix, a un ministre del PP que s'atrevia a intentar eliminar els terminis de la llei d'interrupció voluntària de l'embaràs. Les que vam fer retronar les sales judicials amb aquest "germana, jo sí que et crec". I, també, les que aconseguíem aturar el país amb una vaga de cures recordant que sense el treball de les dones el conjunt del sistema col·lapsa i que si no hi erem totes era perquè moltes són precàries, pobres, estigmatitzades, criminalitzades i assassinades.

Avui, no obstant això, el feminisme a Espanya es presenta públicament dividit i, segons la periodista Anais Bernal-Triviño, trencat. La tensió és palpable. No fa falta que m'estengui sobre ella.

Diu Rosa Cobo que totes les onades feministes, aquell moment en el qual el feminisme com a moviment social i pensament intel·lectual es transforma en un moviment de masses, són efímeres. Afegeixo, que no necessàriament perquè s'afebleixi la seva força, sinó perquè el seu propi èxit obliga a l'inici d'un nou cicle polític que exigeix canalitzar la seva energia de maneres diferents. Dic èxit, conscientment, perquè haver aconseguit que les noves demandes feministes entrin a l'agenda política i es recuperin estructures institucionals específiques per donar-les resposta, com un Ministeri d'Igualtat, ho és.

Les conquestes del feminisme no són petites. Hem aconseguit fer entrar a l'agenda institucional una altra narrativa sobre la violència masclista que inclogui totes les violències que enfronten les dones, que es reconegui amb humilitat que l'acció de l'Estat és insuficient i arriba tard, que es denunciï la concepció patriarcal de la justícia i que s'apunti, sense objecció, que la violència sempre és el càstig per a les que insisteixen a desobeir el mandat tirànic de la feminitat. També, hem aconseguit tornar a posar el focus en la pobresa econòmica i de temps, en la precarietat i en la desigualtat material amb la qual transcorren les vides de les dones malgrat treballar més que ningú i mantenir un ordre domèstic i un món relacional i afectiu imprescindible perquè la vida tiri endavant. I finalment, hem aconseguit posar de manifest que les dones vivim oprimides per ser dones, però que l'experiència d'aquesta opressió és diferent, perquè ocupem posicions desiguals en la piràmide social. Que la classe, la raça, l'orientació sexual i la identitat de gènere importen i determinen les nostres condicions de vida.

Insisteixo que les conquestes no han estat petites, perquè les mobilitzacions massives al carrer sempre han interpel·lat a les institucions. Les feministes, al Nord global, hem criticat amb radicalitat els estats socials i les seves derives neoliberals, però, no per a desmantellar-los, sinó per transformar-los en instruments capaços de superar l'opressió sistèmica de les dones.

L'avaluació que faig, no obstant això, no pretén ser triomfalista. El context és certament preocupant, però també contradictori. D'una banda, una pandèmia mundial que agreuja les conseqüències de la gestió austericida de l'última dècada i que dibuixa un horitzó gris per a les dones. Per un altre, un govern de coalició que ha aconseguit tirar endavant els comptes d'Estat més expansius de les últimes dècades amb el suport de les esquerres perifèriques i amb l'ajuda del fons de recuperació europeu. Sens dubte, una oportunitat per iniciar, encara que sigui amb una agenda defensiva, el retorn a un Estat que reguli el mercat, que protegeixi i que redistribueixi. Un retorn que ha d'estar guiat, a més, pel mandat feminista de l'última gran onada, a la qual la pandèmia, de manera inèdita, ha donat la raó.

No és suficient, però les condicions ideals són una ficció utòpica. La correlació de forces mana, i és la pressió del carrer la que ajuda a canviar-les.

Si és el moment, crec, de traduir les demandes feministes en marcs normatius i polítiques públiques, i enfortir des del carrer l'impuls per canviar institucions amb profunds biaixos de gènere, classe i raça. Per què sembla que la unitat d'acció del feminisme està trencada? Està sent el feminisme incapaç de gestionar el seu propi èxit en aquesta nova fase?

Tres possibles raons que podrien explicar la incapacitat actual del feminisme

1. La cara oculta del "èxit" feminista. Anomeno d'aquesta manera dos efectes que es produeixen al mateix temps. D'una banda, la despolitització del pensament i de les pràctiques feministes. És cert que l'onada feminista ha repolititzat assumptes que semblaven formar part del paisatge natural del món, però també ha permès que enarborem la bandera feminista creient que les dones pel fet de ser oprimides o víctimes no reproduïm pensaments i comportaments sexistes. O, com ens deia bell hooks, que ho fem sense enfrontar "el nostre enemic interior". Socialitzades en el patriarcat i en plena hegemonia de la raó neoliberal, continuem reproduint pràctiques competitives i excloents. Continuem mirant-nos amb enveja i desconfiança. Continuem jutjant a les altres sense compassió. Vaja, que continuem practicant l'automenyspreu i el menyspreu aliè. Els espais en els quals només hi ha dones no són espais necessàriament lliures de patriarcat. Sense pràctiques que posin en valor el creixement i suport mutu o les necessitats de totes, no hi ha transformació que valgui per a oposar resistència a les lògiques de dominació.

D'altra banda, l'èxit del feminisme de l'última onada, de tall anticapitalista, també ha evidenciat el desplaçament del feminisme que havia hegemonitzat la direcció dels canvis feministes en les últimes dècades. Aquest feminisme que ha vinculat la igualtat amb el mèrit, amb l'esforç individual o amb la lliure elecció per ampliar els marges de llibertat de les dones. Aquest feminisme que podia servir a algunes poques dones en la mesura en què existís una classe més baixa de dones que els fes el treball brut. Aquest feminisme de classe, elitista, que no serveix per a totes les dones, es troba ferit. Per aquesta ferida respiren bona part dels intents de divisió que avui estem vivint.

2. Les noves aliances impossibles. Ens explicava Albert O. Hirschman en el seu Retòriques de la intransigència que qualsevol impuls progressista ha estat acompanyat sempre de moviments ideològics contraris d'extraordinària força. Un que és obvi és el de l'extrema dreta. Que aquesta hagi fet de la guerra al feminisme una batalla central no és nou. Porten fent-ho durant més de dues dècades, vinculant el feminisme amb un moviment antihomes i negant que el gènere operi com un constructe disciplinador, amb càstig mortal inclòs, a qui desobeeixi el mandat de la masculinitat i la feminitat. Per això s'oposen, en conseqüència, a l'educació sexual i afectiva, al dret a l'avortament, o neguen la violència contra les dones i altres crims de gènere. La novetat històrica seria que, després de moltes dècades, l'extrema dreta, que és una amenaça real, tingui una presència rellevant en les institucions i conformi governs que serveixin com a laboratoris privilegiats per desplegar la seva agenda antifeminista.

Però no tots els moviments que tracten de frenar els impulsos progressistes provenen d'aquesta ofensiva. Alguns provenen, sorprenentment, de les pròpies files feministes. En un context en el qual tenim l'enorme repte d'enfrontar l'augment de la feminització de la pobresa i les seves derivades com l'explotació sexual i reproductiva, en un moment on no deixa de créixer la càrrega global de treball de les dones agreujada per la crisi de les cures, és un exercici d'irresponsabilitat històrica, negar-se a teixir estratègies de lluita en comú reconeixent l'horitzó de sentit de les altres. També, per cert, el de les dones transsexuals, moltes, companyes als carrers.

Perquè el rellevant aquí és que tots dos moviments, amb motivacions i sentits radicalment diferents, es reforcen i afebleixen el feminisme frenant el seu avanç en el carrer i en les institucions.

3. La construcció de murs: "Com han arribat a ser així?". El que vinc assenyalant no ajuda a un moviment que ha fet del diàleg, les habitacions pròpies i la sororitat els fonaments de la seva pràctica política. Ajuda, en el seu cas, a construir murs, que aprofundeixen en la incomunicació i que ens porta a preguntar-nos com dimonis "les altres" han arribat a ser així.

A l'absència de diàleg, cal sumar-li la construcció de la política en els mitjans, alguns molt interessats a donar veu a les fractures i al "feminisme del poder". Sense oblidar la lògica fragmentadora de les xarxes socials, que tenen un model de negoci  que passa fonamentalment per cancel·lar el diàleg i utilitzar l'odi per mobilitzar l'atenció.

Conclusions que hem desaprès

Ens adverteix Nancy Fraser que tornar a les trinxeres no és una opció. Ni podem conformar-nos amb el que teníem, ni amb intentar no perdre el que guanyem. Ens ha costat molt arribar fins aquí. Les aliances feministes entre les forces amb presència a les institucions que volen canviar l'statu quo i el carrer organitzat són urgents.

Però per a això no n'hi ha prou amb formular-ho: sobretot cal practicar-ho. Que les institucions siguin poroses passa per crear processos participatius i deliberatius amb tot el moviment feminista. Habitacions pròpies en les quals acordar les prioritats de l'agenda feminista, aterrar els consensos i pactar la gestió dels dissensos, les velocitats i la profunditat dels canvis. En definitiva, fer això que tan bé va definir la feminista Allisa del Re: "construir una articulació mòbil entre els moviments i la institució, sense detenir-se en l'autonomia de les lluites socials distant de la governabilitat de les conquestes". Es tracta de corresponsabilitzar-nos a impulsar que les institucions iniciïn la seva reinvenció articulant sororitats polítiques. Aquestes que tenen clar que el que ens uneix a les feministes no és només un memorial de greuges, que diria Celia Amorós, sinó una germanor de lluita per a alliberar el món d'aquesta pedagogia de la crueltat que és el mandat de la masculinitat.