Mireia Boya

Ambientòloga

La crisi sanitària de la Covid-19 ha evidenciat la importància de tenir un sostre. També ha empitjorat les condicions de les persones que viuen al carrer. En plena pandèmia, quan encara estàvem confinats, l’habitual recompte de persones sense llar de la Fundació Arrels va comptabilitzar 1.239 persones vivint als carrers de Barcelona. Des del banc dels aliments, han doblat el nombre d’usuaris que hi han de recórrer per poder tenir un àpat diari. De fet, les xifres de la pobresa són escandalosament alarmants: a Catalunya hi ha prop d’un milió i mig de pobres. El 15% de la població.

La desocupació provocada per la pandèmia ha estat la principal causa de pobresa dels qui han perdut les feines més precàries i s’han quedat sense ingressos. El Govern de l’Estat, a la cua europea en ajudes directes a aquells més afectats per les restriccions. No som Alemanya, però tampoc tenim un govern d’esquerres que faci prou per a que ningú quedi enrere. Al contrari, la pluja de milions que ha de venir de la Unió Europea es repartirà entre les grans multinacionals de sempre, cínicament reconvertides en empreses que ara miren per la sostenibilitat del planeta, quan no ho havien fet mai abans, quan la crisi climàtica les té a la llista de responsables.

Entre el jovent, l’atur frega el 40% i les perspectives d’una vida digna es perceben tan allunyades com el poder assumir els preus abusius d’uns lloguers que des de l’Estat no es volen regular. La història de sempre: el poder no vol fer concessions per no perdre poder. En el mentrestant, toc de queda nocturn i confinament social sense data de caducitat, sense un pla de xoc social per sobreviure-hi i amb el discurs xenòfob de l’extrema dreta des de tots els altaveus mediàtics i fent, sense problemes, homenatges antisemites i feixistes sense que ningú els hi digui res. Connivència i repressió selectiva per part de les forces i cossos de seguretat. Tribunals polititzats perseguint dissidents, presos polítics i exiliats. Aquells que creuen la Mediterrània buscant una vida no arriben a la categoria de persones, són números, són l’altre, el diferent, aquell que sempre té la culpa dels nostres problemes. I ni tan sols en podem fer una cançó.

Lleis injustes i un futur que està en quarantena per tota una generació, aquella que es nega a acceptar que les coses són així i no es poden canviar. La que ha tingut la formació i no les oportunitats. Aquella a la que només li queda la paraula, la consigna i el dret de protesta. Aquella que diu prou, la que surt als carrers perquè ja no creu en les promeses d’uns polítics immobilistes. Pablo Hasél com a símptoma d’una crisi social, econòmica i de drets. Pablo Hasél com a guspira i oportunitat per dir prou, per defensar la llibertat d’expressió i la democràcia. Pablo Hasél com a revolta contra el poder que no dialoga, que no proposa, que no actua, que només reprimeix. Pablo Hasél com a cançó contra tot lladre que ens roba allò públic, que s’enriqueix a costa de l’opressió al feble, que es pensa impune, que condemna els joves al neguit de la incertesa i la precarietat. Pablo Hasél, la gota que fa vessar el got.

Dies de revolta social i pels drets que sumen desenes de ferits diàriament i més d’un centenar de detinguts. Si parléssim de les causes, entendríem millor les protestes. Si parléssim d’allò que estem perdent de veritat, empatitzaríem menys amb els pobres contenidors cremats. És més, cal haver anat a protestar per la llibertat d’expressió algun dia per entendre que les barricades són l’única autodefensa possible davant unes actuacions policials que no entenen de mediació ni contenció. Els antiavalots s’acarnissen contra el jovent i nosaltres lamentem destrosses a multinacionals que exploten i a bancs rescatats que cada dia desnonen els nostres veïns. Qui sembra misèria només pot recollir ràbia.

Una família amb menors desnonada al fil del toc de queda. Un sense llar que busca què menjar en un contenidor. El preu de l’electricitat que puja en plena onada de fred i una nau que crema a Badalona. La impunitat d’un monarca que roba i fuig. Els discursos feixistes de l’extrema dreta aplaudits als mitjans públics. Les cinc-mil denúncies trimestrals per violència masclista i els silencis que no entren a les estadístiques. La retallada de les pensions i l’augment de la quota dels autònoms. Els atacs als centres de menors no acompanyats. La solitud de la gent gran i la nefasta gestió de la pandèmia a les residències que tants morts ha provocat. La llista d’allò que sí que és violència podria ser tan llarga que més que una cançó seria un àlbum, però si la rapegem, ens empresonen. No va de condemnar la violència que ells diuen que és, no va de reduir el debat a contenidors cremats, va d’agrair la valentia als que lluiten pels drets de tots en aquest sistema injust.