L’altre dia, en un bar, em van donar un sobre amb sucre quan els vaig demanar un tallat. Fins aquí tot normal, podria ser fins i tot una d’aquestes columnes costumistes que parlen de la vida del columnista. El sobre portava impresa una reproducció de la Dama del Paraigua. Per a la gent que no és de Barcelona, hem d’explicar que la Dama del Paraigua és una petita estàtua que es pot veure al Parc de la Ciutadella. L’obra és de Joan Roig i Soler i es troba sobre una font de Josep Fontseré, autor i pare intel·lectual de bona part del parc. L’obra en si, de mida petita i modesta intenció, dóna un deliciós aire provincià a l’espai nascut a l’entorn de l’Exposició Universal del 1888. Recordo, amb el sobret a les mans, quan jo era un nen i Espanya només tenia dues cadenes de televisió. En aquells anys, al Telediario, quan es connectava amb una ciutat, apareixia en una cantonada de la pantalla un cartronet pintat amb el símbol del lloc de la notícia, i el de Barcelona era la discreta senyoreta de l’ombrel·la. A mi m’agrada més la Barcelona provinciana que la cosmopolita. Crec que aquesta última és fruit d’un ridícul tripi de capitalisme global que es va xutar la burgesia il·lustrada de la ciutat. Des que Barcelona és la millor botiga del món, els símbols han hagut d’esdevenir logos. La Torre Agbar, el Macba, l’Hotel Vela... Tot gran i llustrós, lluent i llampant. Una ciutat olímpica i dinàmica era massa bona per a la petitesa i discreció de la Dama. Però ara que ens hem retrobat, és per a mi una íntima satisfacció pensar que encara existeix una Barcelona petita i tranquil·la, cordial i serena, que recorda i valora l’elegància de la Dama oblidada.