27/04/2011

És impossible que la sanitat sigui cara. No pot ser. Perquè si no posem preu a la vida de la gent és absurd calcular si mantenir-la viva és car o és barat. El que podem calcular són els costos del sistema de sanitat però mai arribar a cap conclusió sobre si aquests costos són, per al conjunt de la societat, una cosa cara o barata.
És la vella diferència entre valor i preu que ja ningú no es fa en aquesta interessada confusió de conceptes que alimenta el nou capitalisme. Perquè, quina és la finalitat última de viure en societat, de crear un estat, de formar famílies? Doncs mantenir la vida dels seus membres, allargar la nostra existència temporal en aquesta vall de llàgrimes. L’objectiu de la vida és seguir viu. Menjar pot ser més o menys costós però cap persona ho deixarà de fer perquè ho troba car. És el que se’n diu demanda rígida, que no baixa encara que apugin els preus.
Les troballes arqueològiques a Atapuerca demostren que l’homo sapiens i, fins i tot, els neandertals, tenien cura dels malalts i els membres vells i no productius de la comunitat. El cost econòmic d’aquesta política en societats més properes a la subsistència que la nostra no ha quedat registrat, però sospito que no tiraven de mútues privades. I d’aquesta manera, en un món bàsicament orientat a malbaratar talent i treball, constituït econòmicament amb l’objectiu de dissipar recursos, resultarà que és menys valuosa l’existència dels consumidors que la protecció del procés productiu que els embafa.

Serà assequible econòmicament jugar al Mario Bros amb la nova PSP en 3D però insostenible guarir unes cataractes. L’Estat subvencionarà els cotxes de la Seat però considerarà un excés pagar la rehabilitació dels atropellats. És a dir, la producció i el consum de béns absurds serà considerat un benefici social, mentre que la vida mateixa serà vista com un destorb.
En aquest món tant de Lakoff, on els termes que fan servir els lobbys són els que creen la realitat, es dóna la paradoxa que el que són bones notícies com per exemple que envellim cada vegada més (és a dir, que no morim joves) o que guarim complexíssimes malalties, són vistes com a problemes. I, més irònic encara, mentre es criminalitza la sanitat pública, s’utilitza tot l’imaginari mèdic per descriure la pispada gegantina del rescat financer: injecció (de capital), rescat, entitat sota vigilància, entre d’altres.
Dins aquesta jugada hi entra el ridícul terme de copagament, eufemisme bord per definir un sobrepagament. Un concepte que, diuen, vol donar idea al malalt del cost de la seva desgràcia. El que no s’explica és que tota despesa significa un benefici per a algú altre. Podem dir, de manera equivalent, que la sanitat és cara o bé que les farmacèutiques amplien beneficis. És el mateix. Que la salut és un negoci privat sostingut amb diners públics i amb les desgràcies populars no és cap mentida. El discurs oficial, però, ens fa creure que les nostres malalties són, de fet, problemes personals, privats, que cadascú haurà de resoldre com pugui. Estem a les beceroles d’una magna operació de desmantellament de la sanitat pública però també de privatització del dolor, de criminalització del malalt. El conseller Boi Ruiz, pobrissó, és només el primer soldat amb baioneta enviat contra nosaltres. En vindran més.