19/08/2011

Vicent Guallart és nou arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona, un càrrec que, com sempre en una ciutat tan aficionada a si mateixa, genera expectatives i passions pròpies d’un futbolista. A mi, d’entrada, ja em va robar el cor amb les seves declaracions: "L’arquitectura icònica pertany a la història". Quina meravella, quin repòs per a un pobre ciutadà d’aquesta fira de a-veure-qui-la-fa-més-grossa que ha estat l’antiga Administració. Guallart vol practicar l’esport més popular de la ciutat, que és reinventar Barcelona. És molt curiós com passen els anys però es repeteixen uns marcadíssims cicles de rauxa i penediment, d’esclat i recolliment que fan ballar la ciutat d’un cantó a l’altre des que Madrid ens va permetre enderrocar les muralles.
¿Barcelona com a capital d’un país o Barcelona com a centre fabril? Potència simbòlica o eficiència. Emoció o higiene. Han estat els dos pols que ara, amb Guallart (com si diguéssim, fent d’anti-Bohigas), tornen a anul·lar-se.

Fa poc més de 150 anys que es va aprovar el Pla Cerdà. La seva contundent contingència ha marcat la manera de moure’s i viure dels barcelonins. Som així, ortogonals, ordenats, tancats cap als patis interiors. Però també igualitaristes i teixidors de fortes xarxes socials perquè, i citant la dona de Roger Rabbit, Cerdà ens va dibuixar així. Aquest estiu temperat, però, ha estat per a mi un exercici engrescador mirar els plànols de les Barcelones que podien haver estat però que mai no es van construir. Imaginar-se com seria viure-hi, somniar a passejar pels parcs inexistents, aparcar en les avingudes imaginades. ¿Quins ciutadans seríem? ¿De quin caràcter ens haurien dotat els plànols oblidats?
Si en lloc de Cerdà hagués prosperat el projecte de Rovira i Trias, per exemple. Trias va pensar una Barcelona capitalina, radial, amb perspectives a l’estil parisenc i molt monumental. Aquell nou país que era Catalunya demanava una capital a l’altura de la seva burgesia mentre que Cerdà i el seu enreixat sobreeixien igualitarisme. Rovira va dibuixar una gegantina plaça de Catalunya, com a gran centre simbòlic. ¿Hauria estat diferent el tarannà del 15-M si en lloc d’aquest desert insòlit que és la plaça avui haguessin acampat a la plaça de Rovira?
Per minimitzar la sensació de campament militar del Pla Cerdà, les autoritats van voler "millorar-lo" a principis del segle XX, amb el pla de l’arquitecte francès León Jaussely. Si hagués reeixit, tindríem avui un casino ficat dins el mar, a l’altura de l’actual Fòrum dels horrors. Un gran edifici de luxe modernista que hauria atret l’aristocràcia europea. Prínceps russos, magnats americans, cabareteres franceses... Potser ara seríem menys pencaires i garrepes i el barceloní se’l coneixeria per una mena d’hedonisme monegasc, qui sap. A prop, a Sant Martí, Jaussely havia imaginat un immens parc anomenat Parc dels Sports. Un hipòdrom i velòdrom dins una mena de Bois de Bologne a les ribes del Besòs. Potser ens hauríem acostumat, després de les carreres, a passejar vora el riu com si fóssim personatges d’un quadre de Seurat. Les grans circumval·lacions feien de Barcelona un laberint que es tancava sobre si mateix. Fet per voltar, en sentit real i metafòric. Jaussely va imaginar una Barcelona exhibicionista. Lliurada al lleure i la pompa. O sigui que, al final i en certa manera, ha triomfat.