25/08/2011

Parlava en el meu darrer article sobre un entreteniment estiuenc que m’ha donat força joc. Sobre els plànols dels grans projectes transformadors de Barcelona que mai es posaran en pràctica, imaginar quina mena de vida hauríem portat els barcelonins. Els parlava de la Barcelona sumptuària, burgesa i recreativa de Jaussely que, a principis del segle XX, va voler modificar el traçat eixut de l’Eixample de Cerdà. Un pla que mai va agradar als intel·lectuals del país. Ni modernistes ni noucentistes hi van veure cap mena de grandesa.
Tampoc els arquitectes racionalistes del GATCPAC. El GATCPAC va néixer als anys trenta com a grup d’arquitectes catalans afins a l’anomenat estil internacional. Una arquitectura racional i d’un socialisme de caire reformador. La Bauhaus, Mies Van der Rohe i, sobretot, Le Corbusier, eren els models a seguir pels membres d’un grup en què destacaven Josep Lluís Sert, el malaguanyat Torres i Clavé o Bonet i Castellana. EL GATCPAC formava part de l’anomenat Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM). La reunió preparatòria del IV Congrés es va celebrar a Barcelona al març del 1932. En aquella ocasió, Le Corbusier va oferir al president Macià un pla revolucionari i complet per transformar la ciutat. Vist des d’avui, l’aspecte més destacat és que va ser un oferiment desinteressat, és a dir, sense cobrar. Algú pot imaginar Foster, Nouvel o, sobretot, Calatrava oferint idees gratuïtes? Le Corbusier, una mica exagerat, va declarar: "L’esdevenidor de la República Catalana i l’urbanisme no són més que un en l’esperit tan clarivident del president Macià".
El pla Macià hauria convertit Barcelona en una mena de Brasília mediterrània. El pla dibuixava tres gratacels de 150 metres per davant de Colom on rauria l’administració del país. Amb uns funcionaris mirant al mar, potser tindria més empenta la Catalunya exportadora que portem a l’ànima. La quadrícula de Cerdà quedava superada: grans illes de la mida de tres illes de l’Eixample formant estranys laberints. La ciutat agafava un aire de mega-Bellvitge.

Hi ha un aspecte del pla força interessant. L’anomenada Ciutat de Repòs i de Vacances que s’havia de construir a Castelldefels. Es tractava de la materialització de l’ideal de Macià de "la caseta i l’hortet". Una immensa zona de lleure feta, segons diu el pla, "fonamentalment per a obrers i empleats. Amb hotels de residència, cases mínimes i càmpings. Comuns a totes les zones, tindríem horts de lloguer." Horts de lloguer, quina meravella!
La intenció dels autors era: "No volem crear una platja de moda. És un projecte essencialment democràtic, destinat a resoldre les necessitats de la classe mitjana i treballadora". El somni d’un oci popular. Hauria triomfat l’estiueig, enraonat, sostenible i humà, sobre el turisme, destructiu, explotador i ridícul. Vacances entre veïns. L’antítesi de Port Aventura, del tot inclòs i del barret mexicà. No tindríem platges de moda ni hotels per a rics. Seria una Barcelona on Clos i el partit turístic, amb la seva obsessió per okupar la ciutat, no farien negoci.
Per Le Corbusier, si un lloc a Europa podia allotjar la ciutat racional i productiva, aquest lloc era Barcelona. Com va dir: "Un punt vivent de la Terra on els temps moderns van trobar asil". Avui, dels temps moderns, els anomenen Sónar.