11/10/2011

Els yagan són un poble que habita (bé, que habitava) la Terra del Foc xilena. Allò que en diuen xoc cultural, amb l’abassegador poder del món modern, els ha fet perdre costums, lleis i llengua. Malgrat tot, el llibre del brasiler René Haurón A verdadeira América consigna algunes característiques notables de la parla dels yagan. A la Viquipèdia en castellà ho expliquen així: "L’idioma yagan tenia un lèxic especialitzat a assenyalar coses que en altres llengües passaven inadvertides i, a més, aconseguien una síntesi singular, en especial per reflectir conductes i estats afectius". En català també tenim un lèxic específic per a estats afectius que ens són propis, com ara badar o somniar truites. Arribem així a la cèlebre i sempre polèmica hipòtesi de Sapir-Whorf que diu que cada idioma el que fa és configurar una manera de veure el món. Les llengües no estan per comunicar sinó per descriure. És un tema apassionant, però tornem als malaguanyats yagan. Dins la seva perspicàcia singular per copsar el comportament humà, van inventar una paraula: mamihlapinatapai. Vaig a la definició de la Viquipèdia: "Mirar-se l’un a l’altre, esperant que un dels dos s’ofereixi per fer alguna cosa que ambdós desitgen que es porti a terme, però que cap d’ells vol encetar".
Crec que l’Institut d’Estudis Catalans i la Gran enciclopèdia haurien d’incorporar aquest mot (catalanitzant-lo si cal) a la nostra dolça llengua. Com a terme de la cultura política, esclar. Ho dic perquè els nostres polítics, pobrets, des del començament de la legislatura que exerceixen el mamihlapinatapai pel broc gros.

Els indepes volen un front comú, tant a Madrid com a casa, però exercint de bons yagan ningú no vol baixar del burro i exhibeixen galta per veure qui té el morro més fort. A l’altra banda, el PP vol un acord formal, però sense deixar d’amanyagar les patriarcals barbes de Francisco Caja i els defensors del quasi extint castellà. Voldrien ser els socis d’honor en el desmuntatge neoliberal dels serveis públics, però temen la mala imatge que els donaria a Espanya anar del bracet dels insultadors d’andalusos.
CiU es voldria apropar a l’escalforeta que dóna la dreta que governarà l’Espanya absoluta (perdó, amb majoria absoluta) per poder subjugar els cridaners que volen quiròfans, però no s’atreveix a fer un Majestic per no desencisar el sobiranista de senyera i el de cartera. El PSC és, potser, el partit menys mamihlapinatapai dels que es fan i es desfan, perquè no sap el que vol fer i, a més, no té amb qui fer-ho. Ells són més d’aquella paraula del idioma rapanui de l’illa de Pascua, tingo, que vol dir: "Demanar prestat als amics fins a deixar-los sense res". Una mica el que han fet amb els socis del Tripartit, per continuar la metàfora.
L’any del Naranjito es va publicar un deliciós llibre de Vinyoles i Serafini, Llenguatge subterrani de la política, on es recollia tot l’argot polític català dels segles XIX i XX. Fóra bo que editéssim un nou recull, incorporant-hi les paraules de l’idioma yagan que segur que serien d’allò més útils per als polítics indígenes. D’una banda podríem descriure amb més subtilesa i de forma més justa les enrevessades danses de la tribu política catalana i, a més, ajudaríem a preservar un idioma l’ús social del qual està en dificultats. La darrera parlant de yagan, Cristina Calderón, va traspassar fa un parell d’anys. Ves que no acabem igual.