Un exèrcit europeu, una solució

67/5000
Tica Font, Directora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

Per alguna inusual raó un dels aspectes que la construcció d’un Estat català produeix, és el debat sobre si Catalunya hauria de tenir exèrcit o no.

Els partidaris del sí, al·leguen raons de “normalitat”.  Tot país “normal” o tot país que s’en faci dir té exèrcit i per tant Catalunya hauria de desenvolupar un exèrcit propi. En aquest sentit normalitzar o crear un estat normalitzat, és equivalent a crear i a desenvolupar tots aquells aspectes o instruments que al llarg d’aquests últims segles han desenvolupat els Estats moderns i participar en tots els fòrums que correspongui, inclosa l’OTAN.

Posats a crear un Estat val la pena no replicar mimèticament els estàndards d’altres estats europeus. Pot ser convenient proposar un Estat més d’acord amb els actuals reptes globals , sense certs llasts que tenen els estats actuals.

Els que defensen el no a un exèrcit són variats. Molts d’ells són pacifistes i ho plantegen en termes holístics de no-violència. Altres ho plantegen en termes de seguretat, és a dir, que com a primera premissa plantegen abordar els riscos i amenaces recollits en l’Estratègia Europea de seguretat (2003, 2008 i 2016), amb el benentès que no qüestionen aquests riscos i amenaces a la seguretat, el que plantegen és debatre les polítiques que seguretat que cal desenvolupar per fer front a aquest riscos i amenaces i en segon lloc plantegen el debat sobre els millors instruments per abordar aquestes amenaces.

En resum, l’Estratègia Europea de Seguretat recull les amenaces a la seguretat europea en l’ordre següent: La proliferació d’armes de destrucció massiva, tant en mans de terroristes com en mans de certs estats, es defineixen com un perill per a la seguretat mundial, per això cal que els esforços es dediquin a evitar que nous estats tinguin la capacitat de fabricar armes atòmiques. El terrorisme, respecte del qual es reconeix que la UE ha actuat amb decisió per protegir la societat. Veuen necessari redoblar els esforços contra la radicalització de certes ideologies extremistes lligades a l’islamisme que fomenten la violència. La delinqüència organitzada, s’afirma que s’han d’aprofundir les associacions de seguretat interior entre els països europeus, mitjançant una política de major coordinació i integració dels cossos policials i judicials, posant especial zel en els moviments de persones. La ciberseguretat, ja que aquest és un punt feble de les economies modernes que depenen en gran mesura d’infraestructures vitals com transports, comunicacions i subministrament d’energia. Àmbit que s’ha de reforçar per evitar ciberatacs. La seguretat energètica, hi ha una gran preocupació per la dependència energètica, sobretot de l’energia fòssil i per la inestabilitat dels països proveïdors. En aquest sentit es fa una aposta per la diversificació dels combustibles, de les fonts de subministrament i de les rutes de trànsit, també pel bon govern i el respecte per l’estat de dret en els països d’origen. El canvi climàtic, es percep com un multiplicador d’amenaces per catàstrofes naturals, degradació del medi ambient i competència per recursos naturals; tot això pot exacerbar la situació de pobresa, donant lloc a crisis humanitàries, polítiques i de seguretat que produiran conflictes que afectaran les rutes comercials dels recursos i produint migracions que poden arribar a Europa.

Els que afirmen que no cal tenir un exèrcit català, al·leguen que per fer front a les amenaces anteriorment descrites, es necessiten instruments de caràcter socioeconòmic, policial, judicial o d’intel·ligència però no d’índole militar.

Entre un i altre d’aquests debats, hi cap un tercer debat fora de l’àmbit estrictament català i és un debat en context de la Unió Europea. Amb la sortida d’Anglaterra de la UE, la crisi econòmica i la crisi dels radicalismes xenòfobs a Europa, seria convenient obrir el vell debat europeista; seria el moment de construir més Europa en termes socials, polítics, fiscals, etc. En aquest context, un cop Anglaterra hagi marxat seria convenient debatre la proposta que la UE es doti d’un exèrcit per a tothom, és el moment d’abordar que no té sentit tenir una Europa amb 27 exèrcits dotada amb 1.600.000 militars i amb capacitats plenes d’actuar tots per separat. Políticament aportaria més unitat tenir un sol exèrcit, encara que format amb les parts del que aporten els països membres. Seria més econòmic ja que no hauria d’haver capacitat plena amb 27 exèrcits sinó amb un de sol; representaria un desarmament, ja que sobrarien armes de les que actualment es posseeixen; alliberaria recursos per adaptar l’exèrcit al vector tecnològic i exigiria menys personal.

En aquest nou escenari caldaria replantejar les relacions militars amb els Estats Units a través de l’OTAN.

En el cas que Catalunya esdevingui un Estat i no tenint exèrcit com actualment no en té, en aquest nou escenari de construir un exèrcit europeu, Catalunya podria contribuir a la seguretat europea amb personal per unir-se a aquest exèrcit europeu i aportar fons per sufragar la defensa europea en la part que li correspongui.

Posats a ser pragmàtics es pot buscar una solució que no qüestiona res però que pot resultar més eficient.