La inseguretat ciutadana a Barcelona

Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

En l’últim any a Barcelona s’ha dut a terme una forta mobilització de diverses forces socials denunciant l’augment de la inseguretat ciutadana a causa d’un augment de la delinqüència a través de furts, robatoris, baralles, assassinats i increment del crim organitzat. Forces socials en les quals estan presents els lobbys locals de l’hostaleria, la restauració i el comerç, els partits polítics conservadors, però també d’esquerres, perquè membres del PSC i ERC en la campanya electoral de les municipals van utilitzar la inseguretat per desgastar la candidatura d’Ada Colau. Forces a les quals es van sumar els mitjans de comunicació, donant molta audiència a qualsevol incident que afecti la seguretat ciutadana a Barcelona, i, que ha prosseguit després del pacte polític d’esquerres entre els Comuns i el PSC.

Sense desmentir el que les estadístiques assenyalen, que cert és que els índexos de criminalitat han augmentat a Barcelona, també cert és que la inseguretat ha estat utilitzada per construir un discurs molt reaccionari (abans ho dèiem així) que busca infondre por entre la població amb una clara inclinació a buscar la causa de la inseguretat en els emigrants. I amb una reivindicació, augmentar la presència policial de control de l’espai públic i una persecució i repressió més gran del delinqüent.

Aquesta preocupació ha calat fortament entre la població i s’han succeït algunes manifestacions reclamant més seguretat a les autoritats, i, cert és que aquestes han de prendre mesures davant l’augment dels delictes. Però al mateix temps cal analitzar les causes que motiven l’increment de la delinqüència, i entre elles, hi ha una que sobresurt, l’arribada de 30 milions de turistes anuals a la ciutat, la qual cosa impulsa la proliferació de pisos turístics i l’oci nocturn amb el trastorn que això provoca en la convivència ciutadana. Fets que incentiven l’arribada de delinqüència organitzada de l’exterior especialista en el furt, la prostitució i la droga. A més, existeix una altra causa endèmica, la desigualtat econòmica de les capes socials més deprimides entre les quals es troba els migrants, alguns d’ells sense papers que els aboca a “buscar-se la vida” en l’espai públic amb la venda il·legal dels manteros i que per a alguns provoca inseguretat.

Davant això, les autoritats competents han de prendre mesures per a donar resposta a les demandes ciutadanes, i, si una de les causes és el turisme massiu, llavors, la primera mesura és imposar una taxa al turisme i augmentar les dels locals d’oci nocturn i hotels. Augment d’impostos que també afectaran a la resta de la població, perquè si es reclamen més mitjans, aquests requereixen d’ingressos més alts i la taxa turística no aconseguirà sufragar els costos d’augment dels cossos de seguretat i judicials.

Però, a més, s’ha de tenir en compte una altra premissa, la seguretat total és impossible, i menys a les ciutats. Perquè és precisament a les grans conurbacions urbanes on es concentra el major nombre de ciutadans del món, en la de Barcelona 5,1 milions d’habitants en relació als 7,6 milions per a tota Catalunya, dels quals 802.000 són estrangers. I, és per aquest motiu que, l’espai urbà és on es dirimeix el nombre més alt de conflictes. Conflictes que en la seva major part estan directament relacionats amb la mercantilització de la ciutat, perquè la ciutat com a tal és un negoci. Fet, que al costat de la diversitat i pluralitat de les persones que conviuen en les conurbacions urbanes complica les relacions humanes. És llavors, la confrontació d’interessos i la diversitat social i cultural la que genera els conflictes, i el repte és com afrontar-los, aprendre a gestionar-los i transformar-los de manera positiva creant relacions de respecte mutu, de reciprocitat, de justícia mitjançant accions que no comportin violència.

És clar que davant l’alarma social que s’ha creat, les autoritats han de donar respostes i la primera és incrementar mesures de calma policials i socials. Però alhora, i aquestes són més importants, s’han de desenvolupar polítiques públiques en serveis que van des dels tradicionals, guàrdia urbana, policia i mitjans judicials; a altres com serveis socials, culturals, mobilitat, educatives i sanitàries. Serveis que tenen com a funció l’atenció prioritària a aquells sectors de la ciutadania més vulnerables, perquè no tenen cobertes les necessitats més essencials. En aquest sentit, per tant, la seguretat ciutadana no es pot equiparar només a un problema d’ordre públic i a mesures per combatre el delicte, sinó que ha de tenir una visió social integradora de preservar la convivència i el bé comú per a tota la ciutadania.