Cròniques insubmises

Covid-19 i Drets Humans

Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Amb motiu de la pandèmia de la Covid-19, el Govern va decretar un Estat d'Alarma per evitar el col·lapse que es podria produir en l'àmbit sanitari pel contagi i alhora intentar salvar el nombre més alt possible de vides. Això va obligar a imposar dures restriccions en les llibertats i drets de la població que aquesta ha acatat de manera exemplar.

Així, s'ha restringit el dret a la llibertat de moviments, de reunió i de manifestació a la ciutadania, encara que aquestes limitacions siguin transitòries. Unes altres han estat més polèmiques, com el decret que emparava el seguiment a través dels telèfons mòbils de persones portadores del coronavirus, perquè això podia atemptar al dret de privacitat i intimitat. O l'intent a Catalunya per part del Govern d'imposar un salconduit que acredités no ser portador del virus, cosa que afortunadament ja ha estat retirada.

Una altra qüestió que ha provocat certa alarma ha estat el llenguatge i les metàfores bèl·liques de bona part dels portaveus governamentals, que han estat una constant. Així, ha estat recurrent escoltar militars i polítics que en llenguatge castrense es dirigien als mitjans parlant de guerra, enemic, batalla, victòria, front, armes o de postguerra per a quan s'hagi derrotat el virus.

Cal preguntar-se si això obeeix a una estratègia de comunicació del Govern o és purament casual. No pot ser casual perquè és de suposar que el Govern té una estratègia definida quan es dirigeix a la ciutadania davant d'una situació tan greu com la que travessa el país. Llavors, cal convenir que el llenguatge bèl·lic és l'objectiu perseguit per l'Executiu, i, en aquest sentit, s'ha d'entendre que el protagonisme atorgat a l'estament militar gairebé d'igual rellevància que al de la salut forma part de l'estratègia comunicativa del Govern.

Però en canvi, la diferència dels mitjans aportats per militars o sanitaris per a combatre la pandèmia són abismals. Perquè mentre el Ministeri de Defensa pot prestar una ajuda en transport, instal·lació d'hospitals de campanya o fumigació d'espais, tasques per les quals ha aportat uns 8.000 militars, el personal sanitari que depèn de les institucions públiques de la salut suma (en 2018), 513.777 persones, a les quals cal afegir el personal d'altres institucions públiques que també han prestat una ajuda inestimable.

Llavors, se suposa que hi ha un intent deliberat de presentar al Ministeri de Defensa com un element clau dins l'Estat d'Alarma decretat pel Govern, on els militars es presenten com una de les màximes garanties de seguretat del país.

Aquesta constant presència militar en la lluita contra la Covid-19 ve de com entén l'Estat el concepte de seguretat. En general l'Estat defineix la seguretat com a protecció davant perills i violències que, provinguin de l'exterior o de l'interior, i, en tots els casos, sempre busca la seva protecció per mitjans policials o militars amb els quals protegir la població, les seves infraestructures i territoris.

En canvi, la ciutadania, quan se li pregunta sobre els perills i violències que amenacen a la seva seguretat té respostes molt diferents regularment dependents de l'estatus social al qual pertanyen. Perquè no té la mateixa percepció de la seguretat un 'sense sostre', una família monoparental o algú que es troba a l'atur, que una família acomodada on tots els seus membres tenen les seves necessitats assegurades. Les discrepàncies llavors són enormes, els que reclamaran que la seva seguretat depèn de tenir un treball, un habitatge o les seves necessitats bàsiques cobertes; a la d'aquells altres que demanaran més seguretat enfront del delicte, encara que aquest tingui índexos molt baixos a la societat, com és el cas d'Espanya.

Llavors, és preocupant que la resposta davant la pandèmia tingui una estratègia de comunicació que proposi una seguretat on militars i policies tinguin igual importància que els àmbits de salut i serveis socials. Preocupant perquè és una dinàmica pròpia d'estats autoritaris que posa la vigilància i el control de la ciutadania per sobre de la preservació dels drets individuals emparats per la Declaració Universal dels Drets Humans.