La diferència entre justícia i compassió

En el discurs del president Artur Mas amb motiu de la Diada de l’Onze de Setembre, es diu que l’obligada política d’austeritat en l’àmbit públic no pot ser confosa amb un afebliment irreversible de l’Estat del benestar. Contenir el deute seria per al president de la Generalitat l’únic camí per assegurar el benestar dels nostres fills i néts. Davant del perill dels “deutes impagables”, el que ens aconsella el president és “tenir una actitud d’escolta atenta respecte a aquells que viuen una situació personal més difícil. Una actitud de justícia i de servei per ajudar i donar un cop de mà a qui més ho
necessita”.
No ho acabo d’entendre. Si parlem de justícia acostumem a parlar de drets, de drets que comporten obligacions però també contraprestacions no graciables. Els drets i la compassió són coses diferents. No és un problema “d’actitud” el que ha portat les institucions a establir, per exemple, la renda mínima d’inserció (RMI). El que ho ha generat és el reconeixement per part dels poders públics que hi ha persones per sota del nivell econòmic que hauria de garantir la seva dignitat com a persones, i ja que aquesta situació contrasta amb els valors que caracteritzen la nostra societat i que han estat consagrats normativament a la Constitució i l’Estatut, cal legislar per evitar que això passi.
Si una persona compleix les condicions que preveuen les normes, té dret a la prestació. No és un tema d’actitud, ni de compassió. És un tema de drets, és un tema de justícia. El mateix president ens diu, a la frase següent del seu discurs, que ell pensa més en actituds, en maneres de fer, que en justícia o en drets. “Actituds que caracteritzen avui la majoria de les nostres famílies, que amb el seu esforç ajuden a mantenir una societat cohesionada i sòlidament vertebrada”.
Segueixo sense entendre-ho. La base de les polítiques socials, la base de l’Estat del benestar que tenim, no ha vingut determinada per “l’actitud… de les nostres famílies”. Les famílies, el que han fet ha estat pagar impostos, per permetre que d’aquesta manera es poguessin portar a terme polítiques públiques que asseguressin drets, que implementessin la justícia social com un valor compartit en la societat catalana i establert de manera clara en les lleis bàsiques del país. No crec que sigui una coincidència que, en un discurs de menys de tres planes, molt pensat i ben estructurat, el paràgraf que segueix al tema de les retallades i que serveix per desmentir l’afebliment de l’Estat de benestar sigui precisament el que ens parla d’actituds socials, d’esforç familiar i de “donar un cop de mà”.
No vull dir amb tot això que cregui que no són importants les actituds de la gent, l’esforç de les famílies o les ganes que tingui cadascú d’ajudar l’altra gent i de donar un cop de mà cada vegada que es pugui. Però jo no he nascut ahir, i recordo perfectament frases semblants a les del president Mas. Frases com les de Pujol o Berlusconi, quan ens deien que cadascú havia “d’ajudar els que no poden seguir”, o quan el president George W. Bush parlava que les millors polítiques socials eren les que feien les esglésies, o quan es defineix la política de Cameron com “conservadorisme compassiu”.
És evident que sense una actitud positiva de la gent (incloent-hi les famílies, però no només les famílies) les coses no poden anar bé. Cada dia constatem que a l’interior de les famílies, a cada escala de barri, a cada poble, a cada comunitat, hi ha gestos de solidaritat, de “compassió” (en el sentit de “compartir la passió”, els problemes, les vicissituds de cadascú). No sóc en absolut partidari del “tot públic” quan parlem de polítiques socials i de justícia, però el tema que plantejo no és aquest. Un responsable polític, el major responsable polític d’un país, no pot donar un missatge, en un moment solemne com el de la Diada, que tendeixi a posar en el mateix nivell drets amb compassió, justícia amb actituds.
Un país referma la seva democràcia consolidant actituds que acceptin el pluralisme (i per tant la dissensió) i reconeixent així mateix drets que permetin que la democràcia no sigui un joc buit de continguts. La democràcia no és només un conjunt de regles que serveixen per renovar les elits (tema important), sinó que també ha de ser capaç d’impulsar els ideals d’igualtat que tota concepció democràtica plena incorpora. I, en aquest terreny, és més significativa i estratègica la justícia que la compassió.