Algú haurà de fer neteja al CNI

Marià de Delàs, periodista

La informació que Público i Públic han difós sobre la relació del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) amb Abdelbaki És Satty, que segons tots els indicis va ser el principal responsable dels atemptats comesos a Barcelona i Cambrils a l’agost de 2017, ha tingut, òbviament, un impacte més que considerable, però molt menor del correspondria a un escàndol d’aquesta naturalesa.

El treball extraordinari (1) de l’autor de l’exclusiva, el periodista Carlos Enrique Bayo, i dels qui han fet possible la seva publicació, ha estat reconegut amb innombrables felicitacions per part de lectors i d’una part més que significativa de la professió.

Cal agrair aquests missatges d’enhorabona, és clar, per molts motius, però sobretot per la solidaritat que transmeten cap a Bayo i les seves companyes i companys, que malgrat pressions i amenaces, s’esforcen en l’obtenció d’informació, a vegades vergonyosament oculta, que interessa a la ciutadania i que donen a conèixer com cal.

Però més enllà de les necessàries i innombrables mostres de suport, sorprèn el silenci de nombrosos mitjans davant un escàndol de primer ordre. Costa entendre que quan un diari dóna a conèixer detalls que demostren que l’aparell de l’Estat va poder evitar una matança i no ho va fer, la resposta de la major part d’importants mitjans espanyols sigui, de moment, la mirada cap a un altre costat.

Tal com ens va dir un col·lega, “la negligència és la menys bèstia de les explicacions” que pot tenir el fet que un grup de joves, controlat pels serveis d’intel·ligència de l’aparell de l’Estat, dirigit per un líder religiós que actuava també com a confident protegit del Centre Nacional d’Intel·ligència des de l’any 2014, pogués viatjar, adquirir vehicles, confeccionar bombes carregades de metralla, i cometre atemptats brutals que, si no hagués mediat un accident amb els seus propis explosius, a la casa en la qual els emmagatzemaven, haurien estat moltíssim més sagnants.

Pot ser que existeixin altres explicacions, però és clar que qui controlava els moviments del imam de Ripoll jugava amb foc. Cal descartar, faltaria més, que ho fessin deliberadament… Tal com va dir la directora de Público, Ana Pardo de Vera, “la simple insinuació” d’una possible programació de l’atemptat per part del CNI “ens fa un flac favor” i qui ho fa d’aquesta manera “sembla que vulgui enverinar la situació, ja de per sí complicada, entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Així és, però tot indica també que si les forces de seguretat espanyoles haguessin fet el seu treball adequadament, haguessin actuat en el moment oportú, o haguessin facilitat la informació necessària a Mossos d’Esquadra, es podria haver evitat l’atropellament massiu a les Rambles de Barcelona, l’assassinat amb un ganivet d’una persona a la zona universitària de la mateixa ciutat i l’atemptat a Cambrils. Per a tranquil·litat de tots convindria que el Govern espanyol informés detalladament i de la forma més transparent possible sobre els fets denunciats per Público, tal com han exigit governants catalans, forces polítiques catalanes i tan sols una d’àmbit estatal.

No li han de faltar mitjans ni testimonis a l’Executiu espanyol i a l’Audiència Nacional per posar llum sobre aquest terrible i sagnant episodi que va tenir lloc a Catalunya a l’estiu del 2017.

És preferible suposar també que s’equivoquen els qui estableixen una relació entre els greus errors comesos per la intel·ligència estatal amb la convocatòria del referèndum que va tenir lloc mes i mig més tard, durament reprimit per la policia espanyola i la Guàrdia Civil. Però precisament per aquesta raó cal neutralitzar amb dades clares i precises les especulacions que puguin entrar al cap de persones a les quals no se’ls ha proporcionat informació suficient i que es troben al mateix temps indignades per la inseguretat i la ignorància o vulneració dels seus drets.

Seria molt demanar, per exemple, que el CNI expliqués alguna cosa sobre la desaparició de la fitxa que havia confeccionat sobre imam-confident de Ripoll, Abdelbaki És Satty? Tranquil·litzaria a sectors importants de població i, sobretot, es podria apreciar com una important mostra de respecte a les víctimes del grup terrorista que dirigia tal persona.

No és la primera vegada que un mitjà de comunicació posa el dit en les nafres infectades de l’aparell d’Estat i obté per resposta un silenci eixordador. No és la primera vegada i, si cal fer cas de la història, tot indica que no serà la darrera mostra d’opacitat.

Qui tingui una certa edat recordarà la reserva que es va imposar sobre els assassinats del ‘Batallón Vasco Español’. O l’empara que es va brindar durant anys als més alts responsables dels GAL o la colossal desinformació que es va proporcionar sobre les guerres i els motius de les ofensives internacionals al Golf Pèrsic, amb la complicitat de significats mitjans espanyols; o els vols secrets de la CIA, amb els quals es traslladava a persones detingudes il·legalment a presons secretes, amb la contribució de l’Estat espanyol (2), o les barbaritats que es van arribar a dir des del Govern, i que mantenen encara alguns mitjans de comunicació, sobre la responsabilitat de l’atemptat de l’11 de març de 2004, a Madrid, per posar tan sols uns exemples. Podríem citar molts més casos d’ocultació o tergiversació radical de la realitat per part de “servidors públics”, també d’altres països.

La història de la “democràcia”, i la dels estats que hipotèticament la garanteixen, està plena de casos de guerra bruta, policies paral·leles i implicacions inconfessades de governants i funcionaris “demòcrates” en actuacions criminals en les quals es va atemptar contra la vida i els drets més elementals de les persones.

Molts periodistes i alguns mitjans de comunicació, que exerceixen responsablement la seva funció, intenten trencar el silenci que imposa el poder per amagar la seva brutícia. Algunes vegades ho aconsegueixen i unes altres no del tot.

Qui subscriu aquesta nota recordava fa no gaire, a xarxes socials que, quan gairebé cap mitjà parlava de les “clavegueres d’Interior”, del comissari Villarejo, de la utilització d’organismes de l’Estat per combatre a adversaris polítics i defensar foscos interessos econòmics a qualsevol preu, el diari Público es va trencar les banyes en l’obligació de denunciar les trames creades dins i fora de l’Administració, i després bastants periòdics i cadenes “van descobrir” que aquestes xarxes corruptes existien, que actuaven en greu perjudici de la societat en el seu conjunt i van començar a parlar d’elles amb tota familiaritat.

Ara passa una mica el mateix que al principi dels revelacions sobre les clavegueres, si més no fora de Catalunya. Uns miren cap a un altre costat i uns altres aixequen la veu, però no per a denunciar l’escàndol de la protecció de l’imam i el silenci sobre les seves dades fins el dia de l’atemptat, sinó per dir que, al cap i a la fi, el fonamentalisme islàmic sempre ha estat controlat a Occident per ministres i policies que han pagat a confidents amb fons reservats de l’Estat, que cada vegada que s’han produït grans atemptats després s’ha sabut de la implicació d’alguns d’aquests suposats “xivatos” i que ningú ha denunciat per aquest motiu la inoperància dels governants enfront de l’activitat terrorista. Als grans mitjans sempre hi ha gent obstinada a matar al missatger (3).

Tenen raó aquests governants, polítics i propagandistes, tan farcits ells de “sentit d’Estat”?

La brutalitat estatal no és cosa d’ara i els que la practiquen sempre han trobat personatges i mitjans alienats, que pensen per cap aliè o que intenten llaurar-se un futur dòcilment, justificant l’injustificable.

Crida l’atenció no obstant això que, malgrat aquesta gent, alguns governants, també de l’actual Executiu espanyol, van tenir en el seu moment els escrúpols que cal tenir i avui es comprometen a respondre per l’activitat dels serveis d’intel·ligència de l’Estat, encara que només sigui pel que tingui a veure amb la gestió del seu Govern i no amb els anteriors. Així ho va assegurar la setmana passada Margarita Robles, actual ministra de Defensa en funcions, que va donar a entendre d’aquesta manera que no volia saber res del que podien haver fet els seus antecessors en relació al CNI i els seus confidents. “Aquest Govern sempre col·laborarà, en tots els àmbits, en tot allò que tant els jutges com el Congrés requereixin”. “El que puc dir és que els 3.500 homes i dones que treballen en el Centre Nacional d’Intel·ligència fan la seva feina amb vocació d’Estat i ho fan tan bé com és possible”. “Aquest Govern, en qualsevol moment que hagi de comparèixer al Congrés ho farà. Evidentment, jo hauré de contestar al que faci referència a la gestió d’aquest Govern, no al que ha passat amb anterioritat”, va dir la ministra el passat 18 de juliol.

Margarita Robles, que va ser secretària d’Estat d’Interior entre els anys 94 i 96, amb Felipe González a la presidència del Govern, voldrà posar ordre al CNI, si manté la seva actual responsabilitat quan es formi nou executiu. Ha de substituir al director del CNI. Sap del que parla quan cal tractar sobre assumptes foscos a l’aparell de “seguretat” i té experiència pel que fa a accions de neteja. Ella va ser la que va impulsar la recerca que va conduir al coneixement de la veritat sobre el segrest i assassinat de Joxean Lassa i Joxi Zabala i qui posar la fermesa que calia per a que s’aturés l’activitat dels GAL.

Aquesta actitud seva no té res a veure, certament, amb la de l’ex-secretari d’Estat de Seguretat, José Antonio Nieto, actual portaveu del PP a Andalusia, que va negar que Abdelbaki Es-Sati fos un confident del CNI i va dir que a qui li corresponia “detectar” l’activitat del grup terrorista que dirigia l’imam de Ripoll era als Mossos d’Esquadra, sense explicar que s’havia ocultat a aquest cos policial català el que sabia sobre tal persona la “intel·ligència” estatal des de feia anys. Es-Sati, a banda d’altres facilitats, va obtenir plaça com a dirigent religiós a Ripoll gràcies a l’aval que el propi CNI va aconseguir que li proporcionessin.

No cal oblidar, no obstant això, que el PSOE, que va confiar en Margarita Robles com a portaveu i com a ministra, va bloquejar en el seu moment la investigació  parlamentària sobre els atemptats d’agost del 2017. El Govern de la Generalitat li ha sol·licitat ara una reunió, amb el format que desitgi, per informar i donar explicacions que serveixin per posar fi a aquesta situació. També li ha demanat el seu suport per la creació d’una comissió d’investigació al Congrés.

La ministra, que va ser una veu discrepant en el Consell General del Poder Judicial, que li va fer perdre la seva condició de magistrada excedent en el Tribunal Suprem, seguirà probablement al capdavant de Defensa. Si fos així, caldrà veure si posarà llum en les zones tenebroses de l’Administració o cedirà a les pressions del corporativisme dels serveis intel·ligència i dels qui exigeixen que es mantingui l’hostilitat permanent, al preu que sigui, contra el sobiranisme català.

(1) Carlos Enrique Bayo. La veritat sobre l’iman de Ripoll
El cervell de la matança de les Rambles va ser confident del CNI fins al dia de l’atemptat. Público 15.7.2019
El CNI escoltava els mòbils dels assassins de les Rambles cinc dies abans de la matança. Público 16.7.2019
El CNI va fitxar Es Satty en el 2014 a canvi de no ser deportat i el va ajudar a ser imam a Ripoll. Público 17.7.2019
El CNI va voler posar l’imam a Barcelona però el cap local es va negar a que el controlés Madrid. Público 18.7.2019
(2) Roberto Montoya. La impunidad imperial. La Esfera de los Libros, 2005
(3) Ilsa Lund. Matar mensajero; cuando publicar la verdad puede costar la carrera y la vida. Crónica Popular 13.11.2104

 

Nota publicada en castellà, Alguien tendrá que hacer limpieza en el CNI,  a Sin Permiso, el 21.7.2019