La dreta, el govern espanyol i el pronunciament de la Guàrdia Civil

Marià de Delàs, periodista

Han arribat a Catalunya “els temps de la nova violència”. És una violència aquesta certament innovadora. L’ha descobert la fundació que té el PP per a “l’anàlisi i els estudis socials”, la FAES, que l’ha descrit d’aquesta manera, sense miraments: Una “violència pacífica”, un nou tipus de “kale borroka” “silenciosa, rutinària, no espectacular, que no es deixa veure”, basada en “pressions psicològiques”, “ridiculitzacions”, “pintades”, rumors, comentaris maliciosos i assetjament que “instal·la un clima i un silenci obligat”.

Els diputats de Cs han dit recentment en seu parlamentària que se senten amenaçats i reclamen un cop i un altre als sobiranistes que condemnin els independentistes acusats de practicar avui en dia la violència terrorista. Per il·lustrar el seu temor van mostrar una foto de l’atemptat que ETA va cometre a Vic fa 28 anys.

Exigeixen ara una clara condemna d’un “terrorisme” que no ha comès cap atemptat i, com que no la obtenen, acusen els independentistes de complicitat. Hi ha qui dona per feta la seva existència per la detenció de nou persones a diferents localitats catalanes el passat 23 de setembre. Les advocades i advocats d’aquestes detingudes i detinguts s’han queixat de no haver pogut accedir encara a la informació dels fets dels quals se’ls acusa, però mitjans espanyols, públics i privats, hipotèticament coneixedors dels informes de la Guàrdia Civil que es troben sota secret de sumari, afirmen que aquestes persones formarien part d’un “comando”. Alguns polítics de Cs i del PP parlen també com si tinguessin constància de l’existència d’aquest escamot, que hauria volgut fabricar artefactes incendiaris.

El president del Govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, també ha exigit en entrevistes i actes públics que el Govern de la Generalitat ha de condemnar les “actuacions violentes” dels independentistes.

I els alts comandaments de la Guàrdia Civil  han volgut fins i tot solemnitzar aquest dimecres la difusió d’aquesta idea. Ho han fet en el context d’una cerimònia militar. La  celebració de la festa de la patrona del cos, a la caserna de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat). El general Pedro Garrido, cap d’aquest l’nstitut armat a Catalunya, ha advertit que la ‘benemérita’ combatrà sense treva contra qui vulgui aconseguir la independència “seguint d’una o altra manera la senda del terror”. “Ens mantenim ferms en el nostre compromís amb Espanya de treballar per la llibertat i la seguretat de tots els ciutadans. Ho vam demostrar fa dos anys, ho hem fet de nou recentment i cada vegada que sigui necessari ho tornarem a fer”, ha dit el general, en el que semblava ser una rèplica al que va dir Jordi Cuixart davant els jutges, “ho tornarem a fer”, i en evident sintonia amb els guàrdies que cridaven “a por ellos” quan els van desplaçar el setembre de fa dos anys cap a Catalunya per exercir violència, aquesta neta i legítima, “proporcionada”, contra una població que volia votar.

Però aquesta escenificació de la criminalització del sobiranisme exigia una demostració de suport a les actuacions judicials contra persones que d’una o altra manera van donar suport a la realització del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, Per això han recorregut als reconeixements en forma de medalles. Mèrits per haver contribuït a una operació d’Estat.

Van condecorar amb la Creu de Plata del cos i a títol pòstum a Juan Antonio Ramírez Sunyer, el jutge de Barcelona, mort el novembre passat, que va “investigar” sobre els preparatius del referèndum de l’1 d’octubre i que va ordenar el 20 de setembre l’entrada de la Guardia Civil al Departament d’Economia i a altres conselleries, a més de la detenció de diversos càrrecs de la Generalitat.

El general va donar per bo, fins i tot abans que es fes pública la sentència del Suprem, el discurs segons el qual el que es va produir a Catalunya durant la tardor de fa dos anys no van ser actes pacífics de protesta per les detencions i escorcolls de seus de la Generalitat, a més de l’exercici del dret a vot a les urnes, sinó una insurrecció, també de caràcter violent, mereixedora de càstig per part de totes les instàncies de l’aparell de l’Estat.

També es va condecorar la lletrada del jutjat d’Instrucció 13 de Barcelona, Montserrat del Toro, una de les testimonis del judici al Suprem pel seu paper com a secretària judicial durant els escorcolls del 20 i 21 de setembre de 2017 a la seu de la conselleria d’Economia. La lletrada, premiada amb una medalla al mèrit amb distintiu blanc, va arribar a dir davant el tribunal que des de dins del departament va poder sentir el “soroll típic del tumult”, per ratificar d’aquesta manera, amb la seva experiència en matèria d’accions tumultuàries, la qualificació que buscava la Fiscalia. La Guàrdia Civil l’ha recompensat d’aquesta manera per aquella declaració, coherent amb la de tots els policies i guàrdies que havien coincidit en haver vist “mirades d’odi” i “actituds violentes” per part de la gent que havien atonyinat.

El general Garrido va dir que també havia vist en els “pretesos somriures revolucionaris, el rictus que dissimula l’odi i la mesquinesa capaç de generar destrucció, dolor i patiment sota la justificació de la defensa d’una causa que la llei no contempla”.

Entre els assistents a la festa de l’institut armat es trobava un dels personatges clau del judici al Suprem, el fiscal Javier Zaragoza, renovador del pensament polític i jurídic, per la tipificació d’un nou tipus de cop d’Estat, que es caracteritza per la utilització d’urnes i paperetes. Se’l va veure departint i rient una bona estona amb el dirigent del PSC José Zaragoza, i el tinent coronel de la Guàrdia Civil, Daniel Baena, àlies Tácito, conegut per la seva ideologia i activisme ultradretà, cap de la instrucció policial sobre el procés sobiranista, que el general Garrido també va valorar com a rigorosa. Una imatge que no s’havia vist fins ara però que recorda episodis tenebrosos de la història recent.

L’acte estava presidit pel director general de la Guardia Civil, Félix Azón, que actuava al costat de la delegada del Govern espanyol a Catalunya, la militant del PSC Teresa Cunillera, i que no es va tallar en desqualificar la resolució aprovada pels representants de la ciutadania a una cambra legislativa, com és la catalana, en la qual van demanar la retirada de Catalunya dels agents de la “benemérita”. Tot un exemple de respecte per la separació de poders.

Félix Azón no necessitava esperar el que pugués dir el Tribunal Constitucional sobre tal resolució, a petició del Govern en funcions. Ja deu saber el que dirà. Ell, director de la Guàrdia Civil, ha garantit que la resolució del Parlament “no tindrà cap transcendència”, perquè sap que la Guàrdia Civil compta amb el “carinyo i l’admiració” del conjunt de la ciutadania, com no pot ser d’una altra manera.

Tot encaixa. Nova violència, pacífica. Nou terrorisme, sense atemptats. Un nou tipus de cop d’Estat, amb paperetes. I la Guàrdia Civil per defensar-nos d’aquestes formes de subversió contra l’Estat de dret, protagonitzada per defensors d’una “causa que la llei no contempla”.

A més del fiscal Zaragoza, del tinent coronel Baena, del general Garrido i la delegada Cunillera, hi havia també tota mena d’autoritats. Podia haver estat un acte més d’aquells que veiem als noticiaris en blanc i negre: “Con la asistencia de autoridades civiles y militares y en al marco incomparable del cuartel…”. S’hi podia veure representants de la cúpula judicial i la fiscalia catalanes i responsables policials, inclosos els dels Mossos d’Esquadra, que es van sentir molestos pel contingut dels discursos, ofensius amb el major Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana,  van abandonar l’acte i es van perdre “el vino español”. Sembla que la delegada del Govern els va anar a visitar després per interessar-se pel seu estat d’ànim, però més enllà d’intents de reparació de greuges i del “carinyo” que detecta el director general, el pronunciament que va escenificar aquest dimecres la Guàrdia Civil és realment greu. Van llançar una advertència i no només a l’independentisme, sinó a qualsevol demòcrata de l’Estat.

És greu i preocupant, com ho és el que es posa de manifest darrerament a tots els escenaris polítics i institucionals. Sovint sembla que els principals responsables de l’aparell de l’Estat hagin embogit, però no es veritat. Compliquen més i més qualsevol cerca de solucions al conflicte entre Catalunya i l’Estat, però sembla com si seguissin directrius. Directius maldestres, però directrius, com les que els porten a mantenir empresonades persones que reclamen respecte per drets elementals, a censurar expressions, rebentar la vida política, a rebaixar drets socials, a protegir gent corrupta, desinformar deliberadament i fer cada cop més impossible el diàleg.

En els pròxims dies, els que queden d’aquí a les eleccions, al costat dels avorrits lemes de campanya, de les apel·lacions a la “pàtria”, als “interessos Espanya”, a “la majoria del poble català” (al qual no es vol consultar), les enquestes (en les quals sempre diuen que no s’ha de confiar), escoltarem un munt de galimaties sorollosos que ja impedeixen que s’escolti algun argument seriós sobre necessitats i aspiracions de la ciutadania.

Si el trifachito aconseguís donar la volta a les enquestes, és més que probable que reproduís la fórmula que els permet governar a Andalusia, la qual cosa afegiria més llenya al foc a tots els conflictes.

Però si els sondejos encerten, es digui el que es digui en campanya, cada cop sembla menys descartable la formació d’un Govern de gran coalició. Pablo Iglesias fa temps  que contempla aquest possible escenari i demana el vot per Unides Podem per intentar-ho evitar, però per a que surtin els números d’un “govern progressista” el PSOE hauria d’estar disposat a acceptar el suport no només de les forces situades a la seva esquerra sinó d’una bona quantitat de sobiranistes bascos i catalans. Algú pensa que això serà possible després del dia 10?

No cal posar molta imaginació per a anticipar els arguments que utilitzaria Pedro Sánchez per justificar un acord amb el PP, tal com ho van demanar amb expressions diferents Felipe González i Mariano Rajoy.

“Necessitem un govern fort per respondre al desafiament dels separatistes catalans”, “l’estat de dret ha de mostrar que no cedirà gens ni mica davant la deriva violenta dels independentistes”, “els secessionistes no acaten les lleis que ens hem donat entre tots i tampoc les sentències dels jutges”, “la recessió econòmica que s’anuncia exigeix que posem els objectius d’Espanya per sobre dels interessos dels nostres partits”, “no cal cedir al xantatge de personatges ambiciosos sense escrúpols”… Seguim? No cal, oi?

Seria el govern que accentuaria la persecució per “violent” a qualsevol defensor dels drets socials, per “colpista” a qui reclami respecte pel dret a decidir i per “complicitat amb el terrorisme” a qui participi en mobilitzacions com les que veurem en els pròxims dies.