La COVID-19 ens ha canviat la vida, pels efectes del maleït virus sobre la salut i l’economia, però també per la quantitat de preguntes sense resposta que  deixa plantejades.

Hi ha investigadors que treballen sense descans per trobar remeis contra la malaltia, però ells mateixos reconeixen un alt grau de desconeixement sobre el comportament del virus, la immunització possible i la probabilitat dels rebrots.

El desig de retorn a la vida d’abans es respira a l’ambient però el que predomina és la incertesa i, sovint, la por.

El "bitxo" és imprevisible. Només a Catalunya s’ha cobrat la vida de més de 12.000 persones. Més de 65.000 han donat positiu en proves de detecció i s’estima que només el 6% de la població ha generat anticossos. Entre aquestes persones gairebé la meitat no ha quedat immunitzada. Dades inquietants. Generen encara més dubtes sobre els contagis del futur.

El confinament ha donat resultats i els professionals de la salut han aconseguit salvar moltes vides, posant en risc la seva pròpia, però tot plegat ha estat objecte d’exaltada polèmica.

A banda de qui explota l’angoixa de la gent per exhibir demofòbia, el debat polític segueix pautes imprevistes.

Són moltes les veus que han reconegut que la pandèmia ha demostrat la fragilitat i degradació del sistema econòmic vigent. Algunes d’aquestes mateixes veus, però, fomenten la il·lusió que després d’aquesta crisi sense precedents podrem seguir produint, destruint i consumint com sempre.

Aquesta és l’aspiració dels inversors, és clar, però el que crida l’atenció és la incoherència de gent progressista, que diu una cosa i la contrària sense tallar-se. Parlen de la "nova normalitat", de "reconstrucció" del model de creixement malmès per la pandèmia, sense posar en qüestió el profit que uns pocs treuen de crèdits, assegurances, energia, habitatge, telecomunicacions, transport, serveis bàsics, construcció d’infraestructures, indústria militar,  farmacèutica,...

Cal pensar en la construcció d’una nova economia que no estigui al servei del creixement sense límits.

L’anhel d’un estat de coses en el qual l’habitatge, els serveis, l’alimentació, la salut i l’educació estiguin garantits no pot quedar subordinat al desig de les elits d’incrementar les seves fortunes indefinidament.

La promesa de derogació de la reforma laboral del PP és una gran cosa. Esperem que es compleixi, així com el lliurament efectiu de renda mínima a la gent que més ho necessita. La moratòria en el pagament de lloguers i rebuts d’aigua i llum serveix si més no per derivar problemes per més endavant, les línies de crèdit per autònoms i petits empresaris potser ajudaran a alguns a no caure en el pou de la pobresa. Cal esperar també que la gent que conserva de moment el seu lloc de treball gràcies als ERTO no sigui acomiadada amb una ERO posterior.

També es parla de revisar la fiscalitat, del suport a l’ensenyament públic, de la necessitat de millora del sistema sanitari i els serveis socials, amb especial atenció a les persones grans, i d’incrementar les inversions de l’Estat en R+D+I. Tot imprescindible, però no podem deixar de tenir present que això exigeix racionalitat, que no l’aporten els mercats; que surem sobre un model de consum insostenible i que hem entrat en un temps en el qual ens juguem l’habitabilitat de l’espai que compartim amb la resta d'éssers vius.

S’equivocava qui, des de la "nova política", deia que PP i PSOE eren la mateixa cosa i que formaven part de la mateixa casta privilegiada. La seva raó d’existir era i és diferent. Esgarrifa imaginar el que farien els amics del coronel Pérez de los Cobos si ara tinguessin a les seves mans el Govern de l’Estat, però equiparar les mesures preses pel Govern PSOE-UP amb l’existència d’un "escut social" és, per dir-ho suau, una gosadia. Cada cop hi ha més persones en estat d’extrema necessitat i hi ha dubtes raonables sobre qui atendrà al creixent nombre d’usuaris dels menjadors socials.

Les orientacions polítiques d’hipotètics hereus del 15M, d’altra banda, criden més l’atenció quan prenen el suport d’una força neoliberal, com és Ciutadans.

El "trifachito" no governa però la lluita contra la pandèmia s'ha lliurat d’acord amb moltes de les exigències del nacionalisme espanyol conservador.

Cap raó objectiva es va donar per desestimar des de l’inici les advertències dels científics. Cap ni una tampoc per la recentralització de l’Estat com no sigui la por als ultres i al poder econòmic.

Els defensors de les polítiques del Govern espanyol no es cansen de demanar a les diferents forces que subordinin les seves diferències als interessos de tothom, però quan es tracta de pactar, en cas de dubte, han triat més d'un cop partidaris de la decadent concepció radial de l’Estat.

Res proposen per caminar cap a un altre model Estat, social, republicà, ni sobre la defensa d’una Europa desmercantilitzada i humana. Ni una pista tampoc sobre la pretensió d’avançar cap a un altre model de producció, ni sobre una remota intenció de posar sota titularitat pública empreses que mai haurien d’haver format part del sector privat.

L’articulació de polítiques d’igualtat efectives han de descartar el camí ja conegut, que no té sortida, i traçar un horitzó de ruptura amb el règim actual, amb capacitat d’engrescar la ciutadania normal.