En defensa de l'exercici efectiu del dret a la informació

Felip VI, al Congrés, en l'aniversari del 23F -- EFE

Va haver-hi un temps en el qual es va generalitzar la idea segons la qual Internet havia vingut per democratitzar la comunicació de masses. Suposadament, els mitjans tradicionals entraven en crisis perquè perdien la capacitat de decidir el que es donava a conèixer  i el que no. "Qui no publica és perquè no vol", van dir alguns ingenus "descobridors" de la xarxa, perquè en ella hi cabia tot. És veritat. Fa ja molt temps que qualsevol que disposi d'un dispositiu amb accés a internet pot publicar. Un altre problema és que el publiqui no quedi automàticament sufocat en el fons de la xarxa i que només resulti visible pel mateix autor i per un restringit cercle d'"amics" o "fans".

El que es va presentar com un procés de liberalització de la informació, a favor de milions de persones potencialment interessades en donar a conèixer fragments significatius de la realitat, que els grans mitjans silencien, en la pràctica el que va portar va ser una concentració molt més gran de poder mediàtic, que quedava en mans dels ‘cercadors’ i d'unes poques xarxes socials, condicionades pel món de les finances, i absolutament alienes a qualsevol mecanisme de control democràtic.

Víctor Sampedro ens convida a reflexionar col·lectivament sobre les oportunitats que té avui dia el periodisme independent per aconseguir informació útil, seleccionar-la, processar-la professionalment i difondre-la. És una invitació al debat sobre la possibilitat de construir alguna cosa semblant a un "contrapoder mediàtic", alternatiu al món de la "pseudoinformació".

Una tasca gens ni mica  fàcil proposa Sampedro, si tenim en compte que el conreu del periodisme es realitza en gran part en règim de minifundisme. Equips petits treballen sotmesos a condicions imposades per un grapat de xarxes socials i sota les condicions d'un ens omnipotent, omnipresent i pretesament omniscient, que no és el Déu del catecisme, sinó una empresa privada que, tal com va denunciar Julian Assange (1) i va evidenciar Edward Snowden, treballa en col·laboració amb el Departament d'Estat nord-americà, i ens vigila a tots, excepte als ciutadans xinesos, aparentment.

Julian Assange, Ignacio Ramonet (2) i altres intel·lectuals adverteixen des de fa temps sobre el poder de quatre companyies tecnològiques, que compten amb més influència econòmica i política que potents estats nació. "Som ciutadans del final d'una societat industrial i de l'inici d'una societat digital", en la qual es lliuren i es lliuraran batalles "per a veure qui controla la informació i de qui seran les dades", explica Genís Roca en una entrevista publicada recentment en el diari Públic. Topem també aquí, com mai hem deixat de topar, amb el "dret a la propietat", que amb tanta freqüència esgrimeixen els enemics de la democràcia.

En l'àmbit privat, sempre costa entreveure de quina manera es pot exigir als mitjans que sosté el poder financer que respectin els valors democràtics. Es diria que tot depèn de les conviccions ètiques que puguin tenir els seus propietaris o els seus representants i del nivell d'autonomia que aconsegueixin els professionals que treballen en ells, sempre que se sentin compromesos col·lectivament i individual amb l'obligació de proporcionar informació fiable i continguts respectuosos amb la població.

La propietat pública dels mitjans, d'altra banda, no garanteix la seva independència del poder econòmic ni el seu compromís amb la defensa dels interessos de la ciutadania enfront d'estructures corruptes de l'Estat, però la seva existència permet eventualment que algunes cadenes difonguin continguts de qualitat, allunyats de la brossa que tan sovint se subministra des del sector privat. Alimenten a més l'esperança que un dia o un altre hauran de començar a escoltar sistemàticament la població abans de "pretendre representar-la".

Actualment les ràdios, televisions i portals de titularitat pública, si atenguessin criteris periodístics i de servei públic, haurien de deixar constància, per exemple, dels "vents de canvi" que bufen en contra de la institució monàrquica que assenyala Sampedro en l'inici del debat promogut per Espacio Público. Lluny de fer tal cosa, RTVE no es tallava ni es talla en la difusió d'imatges i paraules edulcorades sobre l'activitat del rei. Pocs indicis hi ha que la renovació del seu Consell d'Administració serveixi per corregir aquesta malaltissa tendència a deformar la realitat.

Caldrà posar més voluntat política d'impugnació i, sobretot, persistència, perquè la resignació no és una bona recepta per suportar el progressiu deteriorament del panorama mediàtic. Convindria que els qui aspiren a un canvi social favorable a la majoria treballessin sobre un escenari de garanties d'exercici efectiu del dret a difondre i obtenir informació útil i fiable.

L'enquesta publicada per 16 mitjans independents, agrupats en una plataforma, la PMI, el passat 12 d'octubre, va revelar que gran part de la població entén que la monarquia no té sentit en una democràcia. Van ser molts els que van intentar ocultar la informació que aportava aquesta enquesta. Si significatiu va ser el seu silenci molt més ho va ser la vergonyosa campanya d'exaltació de la corona que van organitzar per contrarestar la difusió de les dades que no van poder impedir.

Ja més recentment, el passat 25 de febrer, els partits nacionalistes espanyols, uns ultres i altres liberal conservadors, van impedir que prosperés una iniciativa republicana destinada a posar punt final a la inviolabilitat de la figura del rei.

Dos dies abans, només partits republicans i independentistes, pràcticament tots ells de la perifèria, van declinar la invitació a acompanyar el rei en l'acte de commemoració del 40 aniversari del cop militar del 1981. Van exigir "llum i taquígrafs" sobre el que va passar aquell 23 de febrer i sobre l'operació d'Estat organitzada per reforçar i blindar els pilars del règim del 78. No van voler ser còmplices del maquillatge d'una institució monàrquica corrupta, dedicada a protegir els privilegiats i que passa sense pudor per sobre dels drets de la ciutadania.

La defensa d'un d'aquests drets elementals, el de la informació, exigirà en el futur la concurrència de moltes voluntats i un esforç descomunal, perquè el problema al que cal fer front és molt més gran que el que representa la prefectura d'un Estat. La crisi dels mitjans és internacional.

A l'Estat espanyol, la Plataforma de Mitjans Independents (PMI) va insinuar tan sols l'inici d'un dels possibles recorreguts, que necessàriament seran llargs. Amb la publicació de l'esmentada enquesta aquests mitjans van aconseguir fer un pas que va espantar els desinformadors. Després es van proposar compartir més iniciatives. Perquè la difusió d'aquell estudi no quedi només com el record d'una experiència puntual exemplar convindria que aquestes i altres capçaleres, d'arrel i audiència diverses, estabilitzessin el treball en plataforma i miressin cap a la perifèria, per  créixer fora de Madrid. Podrien a més posar-se de nou en campanya per exigir conjuntament quelcom que necessita la ciutadania i que ens estalviaria el gest hipòcrita dels defensors de la corona cada vegada que es publica una notícia escandalosa: la desclassificació dels secrets que guarda l'Estat relacionats amb les activitats de la casa reial. Aquesta informació, aquestes dades, ens pertanyen a tots.

Notes:
(1) Julian Assange. Cuando Google encontró a Wikileaks. Clave intelectual, 2014
(2) Ignacio Ramonet. El imperio de la vigilancia. Clave intelectual, 2015