"Progressisme", per a què?

"Progressisme", per a què?

Manifestació antiracista a plaça de Sant Jaume de Barcelona, 7 juny 2020 -- PÚBLIC

L'extrema dreta cada cop té més força a les institucions i fa temps que sonen senyals d'alarma. Els progressistes reflexionem sobre la manera d'actuar davant d'aquest fenomen.

"Progressisme" és una expressió que fem servir darrerament amb una freqüència extraordinària per referir-nos de manera molt imprecisa a organitzacions situades a l'esquerra dels mapes polítics de diferents territoris, particularment de Catalunya i de l'Estat espanyol. En els darrers temps utilitzen molt sovint aquesta paraula personatges públics que no fa gaire anunciaven l'arribada de la nova política i explicaven que la distinció entre esquerra i dreta havia perdut utilitat. Des de l'actual govern espanyol s'ha reivindicat el "progressisme" fins a la sacietat, i ara, en campanya, aquest mot es pronuncia ja de manera constant, sense sentit de la mesura.

Temps enrere ha tingut altres accepcions el "progressisme". Va tenir i encara té fins i tot una abreviatura, amb connotació de vegades despectiva, amb la qual s'assenyalava persones que intentaven trencar aparentment amb les formalitats de la vida social de l’establishment. Al típic ‘progre’, en altre temps, se'l podia distingir pel seu tarannà, que podia semblar més o menys radical o contestatari, però també pel seu aspecte. Des de finals dels anys seixanta, les melenes, mocadors, roba texana, botes de pell girada, barbes i sarrons permetien identificar un 'progre' sense gaire marge d'error. Amb el temps tot això va canviar. Avui prescindeix de la corbata, vesteix informal i parla barroerament qualsevol alt executiu d'empresa multinacional.

Al llarg de la història, però, la denominació "progressista" s’ha utilitzat per referir-se a causes ben diverses. Alguns exemples resulten il·lustratius per significar l'ambigüitat del concepte:

Federació Progressista va ser el nom triat per l'economista Ramón Tamames i per altres dissidents del Partit Comunista d'Espanya per la fundació, a mitjans dels 80, d’una organització política de curta vida. Com canvien les coses...

Molt abans de tot això, al segle XIX, el Partit Progressista va agrupar polítics liberals, defensors d'una monarquia constitucional, que van aconseguir quotes més que importants de poder polític gràcies al suport de sectors de l'exèrcit. Podriem recordar una gran quantitat d'exemples antics i recents.

Avui qui diu que no és o que no vol aparèixer com a progressista? "Progressista" és el contrari de "reaccionari". A la gent de dretes, llevat d’algun tocat del bolet, no li agrada que la qualifiquin de reaccionària. El que volen és que els considerin "de centre" o, com a molt, del "centre conservador" o "del centre-dreta".

Actualment quan es parla de progressisme no s'explica gairebé res sobre la naturalesa de les ideologies i dels projectes polítics hipotèticament contraposats. En realitat, gairebé no es parla de projectes. Hi ha diferències clares i importants entre les propostes socials del PSOE, les de Sumar, Esquerra Unida, Podem o dels Comuns? Qui és més d'esquerres o més socialment "progressista", el PSC o ERC? La Catalunya del futur que somien els dirigents d'ERC és molt diferent de la que imaginen els de Junts? És més justa, més democràtica o més igualitària la societat que desitgen o imaginen per les futures generacions uns i altres? Tots proclamen que volen "millorar la vida de la gent", però socialistes i comunistes ja només guarden un record desdibuixat i llunyà dels projectes revolucionaris i dels programes polítics que van donar sentit al naixement de les seves organitzacions. Per a la major part de la població la paraula "socialista" només és una denominació, per referir-se als afiliats d’una gran entitat, el PSOE. Fa moltes dècades que aquest mot, "socialisme", ja no serveix per referir-se a un sistema de relacions socials i econòmiques alternatiu a l’actual. Tal com va deixar escrit l'historiador Josep Fontana (1), les organitzacions de l'esquerra tradicional "no només van ajornar els objectius pels quals deien estar lluitant des de 1939, sinó que hi van renunciar per sempre més".

Què vol dir doncs ser "progressista"? En què consisteix el "progrés"? Progressisme, per a què?

Quan els marxistes, coneixedors de l’obra de Karl Marx, "utilitzen els termes progrés social o progrés històric, es refereixen a un procés estrictament definit i gairebé del tot mesurable: les possibilitats de desenvolupament de les forces productives, mesurades per la productivitat mitjana del treball". Ernest Mandel ho explicava d’aquesta manera l’any 1983 (2) per recordar que el sistema capitalista constreny la humanitat a produir per produir i que els avenços socials reals sempre han estat conseqüència d'actes de "resistència, rebel·lió i revolució contra la injustícia, la desigualtat, l’explotació i l’opressió".

Té alguna cosa a veure el "progressisme" amb el creixement econòmic? Perquè es presenten sempre els increments del PIB com a dades positives malgrat les ja evidents conseqüències catastròfiques de la sobreexplotació dels recursos del planeta?

És progressista que les rendes del capital creixin i que la flexibilitat del mercat de treball es mantingui intacta sobre fórmules mig reformades de contractació i acomiadament?

L'increment del salari mínim va beneficiar moltes persones, quin dubte hi ha, però es pot passar per alt que les polítiques governamentals i els acords entre sindicats i patronal en matèria de salaris no impedeixen la devaluació inexorable del poder adquisitiu de les assalariades?

Veiem com més de la meitat de les dones jubilades es veuen obligades a sobreviure amb pensions miserables. Una quarta part de la població de Catalunya viu per sota del llindar de la pobresa, una fita que no aconsegueix superar el 10 per cent de treballadores i treballadors amb ocupació. El nombre de persones que dormen al carrer creix. El banc dels aliments s'ha vist obligat a reduir en un 20 per cent la quantitat d’aliments que distribueix entre els seus usuaris com a conseqüència de l'encariment dels productes.

Aquesta realitat i moltes dades com aquestes no s'haurien d'amagar. Si es tinguessin presents en el balanç de l'acció dels governs progressistes potser es podria començar a reflexionar sobre els motius pels quals la dreta creix i la ultradreta guanya força a les institucions.

De vegades hem vist o llegim discursos en els quals des del "progressisme" s'afirma que la precarietat laboral ha desaparegut i que s'han aconseguit garanties per exercir el dret a l'habitatge. Discursos que tendeixen a considerar que la població que vota a la dreta o ignora les convocatòries a les urnes és més aviat ximple, perquè no sap veure la bona gestió governamental i els canvis legislatius en favor de les dones, del treball estable, les prestacions socials, pensions, fiscalitat, habitatge, salut, educació, seguretat...

La responsabilitat d'aquesta ignorància la tenen, segons aquests progressistes, els mitjans de comunicació, que no fan altra cosa que desinformar sistemàticament a la ciutadania. No els falta una part important de raó als qui constaten l'estat lamentable d'un sistema mediàtic extremadament dòcil amb el poder econòmic i que quotidianament transmet una percepció de la realitat totalment esbiaixada, però les arrels del creixement del vot en favor dels econòmicament poderosos té altres arrels més profundes.

Les anàlisis demoscòpiques sobre qui vota què, i sobre quines sumes i restes es poden fer amb uns i uns altres per guanyar pes en parlaments, ajuntaments i diputacions són necessàries, però també són del tot insuficients per explicar comportaments socials. Els crits de "no passaran" emocionen i responen a esforços necessaris, tot i que resulten massa escarransits actualment per evitar la dretanització de la societat.

Les causes del desencís de la gent treballadora amb els actors polítics que en altre temps l'havien representat es troben en la incapacitat d'aquestes entitats de sortir de l'ambigüitat, de transmetre confiança en la possibilitat d’un canvi social. Si a més de promeses incomplertes, als exclosos de la societat i a tots aquells que veuen amenaçat el seu futur i el de les seves filles i fills, el progressisme del segle XXI no els pot oferir millor perspectiva que un balanç de petits remeis per a grans malalties, a ningú li hauria de sorprendre el creixement de la dreta. I si al mateix temps, des del progressisme governamental s'aplaudeixen els discursos de la Corona, es justifica la repressió contra persones migrants, es posa en qüestió la llibertat sexual de les dones, s'aprova l'augment extraordinari dels pressupostos en armament, es nega el dret d'autodeterminació dels pobles, com el saharaui, es criminalitza el sobiranisme de catalans, bascos i gallecs, s'accepta resignadament la conversió de serveis públics en oportunitats de negoci, es potencia la construcció de noves infraestructures que atempten contra la biodiversitat i el medi ambient i es facilita que la transició energètica es realitzi d'acord amb els criteris de les grans empreses ... es dificulta que sectors importants de població vegin el que s'amaga en els missatges del populisme autoritari i prenguin consciència de la necessitat de plantar cara a la dreta .

En algun moment l'esquerra organitzada haurà de reflexionar i mobilitzar decididament en favor de causes tals com la racionalització de les rendes, la producció i el consum, l'aturada de la destrucció del planeta, la desaparició de l'opressió de gènere, la igualtat econòmica, l'eliminació de la banca privada, la desprivatització de tots els serveis públics i socials, la desburocratització de les administracions, el control democràtic de les forces de seguretat i la seva depuració d'elements ultradretans, l'eliminació de les inversions en armament, el reconeixement del dret a tenir drets de les persones migrants, la democratització del poder judicial, l'enderrocament de la monarquia... En algun moment caldrà rescatar i renovar idees socialistes i republicanes i explicar que el progrés en aquesta direcció no només és possible sinó necessari.

El futur de l'esquerra depèn de la bona gestió que pugui realitzar quan obté representació a ajuntaments, parlaments, governs i entitats públiques, però sobretot dependrà de la seva capacitat de canviar les estratègies, per no malbaratar períodes  d'il·lusió col·lectiva i de força popular com els viscuts en els anys 70 i en la segona dècada d'aquest segle, a l'Estat espanyol i particularment a Catalunya. El futur de la democràcia depèn de la capacitat dels demòcrates d'impugnar el sistema actual i de dibuixar un horitzó d'efectiva igualtat de drets.

 

(1) Josep Fontana. La Formació d'una identitat. Una història de Catalunya. Editorial EUMO, 2014

(2) Ernest Mandel. Marx, Engels y el problema de la doble moral. Viento Sur, nº 187. Abril 2023