Vicenç Navarro
Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra
Un dels majors dèficits democràtics del sistema espanyol de democràcia representativa (inclòs el català) és, a més a més de l’escassa proporcionalitat del sistema electoral (que determina que el percentatge de representants de cada partit polític a les cambres legislatives no correspongui necessàriament amb el percentatge de vots que ha rebut), el seu biaix a favor del bipartidisme, ja que facilita l’alternança entre els dos partits majoritaris com a base del sistema. Aquesta realitat explica que el partit guanyador sigui gairebé sempre un partit que no compta amb el suport de la majoria de la població votant, que no comparteix necessàriament els valors i les polítiques públiques del partit governant.
Aquesta situació crea sovint un rebuig cap als representants governamentals per part dels representats. L’enorme crisi de confiança i legitimitat de les institucions polítiques es deu, en part, a aquest fet. Un exemple clar ha estat a Catalunya, on la Generalitat està sent governada per una coalició de dos partits independentistes (un de dretes, el PDeCAT, i un altre de centreesquerra, ERC) que, tot i que en teoria representen la totalitat de la població catalana, en realitat només van ser votats per una minoria (considerable, però minoria). La majoria de catalans no van votar a favor de la independència. Malgrat això, el conflicte entre el govern de la Generalitat de Catalunya d’una banda, i el govern (i l’Estat) espanyol de l’altra (ambdós, el català i l’espanyol, van ser escollits per minories), és presentat ni més ni menys que com un conflicte entre Catalunya i Espanya, quan la majoria de catalans i espanyols no els havien votat, ni als uns ni als altres.
Una situació semblant es perfila ara després de les eleccions municipals, com s’observa en la situació creada a les eleccions a l’alcaldia de Barcelona, a on un partit independentista, ERC, acaba de "guanyar" les eleccions municipals amb només 4.833 vots més que el segon partit més votat, Barcelona En Comú, amb la intenció de convertir Barcelona en la capital de la suposada i inexistent República Catalana, i això malgrat representar només un 21% dels vots vàlids (és a dir, amb el 79%, l’enorme majoria dels vots, en contra). En realitat, la suma de tots els partits a favor de la independència (ERC, JxCat, CUP i Barcelona és Capital) és una xifra (297.512 vots) molt menor que la suma dels vots a partits no independentistes (453.858 vots), dada que és ignorada sovint pels independentistes, que constantment es presenten com a representants de tot Catalunya (i de Barcelona), quan en realitat ho són d’una minoria. Aquesta minoria, repeteixo, vol convertir ara Barcelona en la capital de la seva inexistent República, en contra dels desigs de la majoria.
Per què els mitjans emfatitzen el conflicte entre secessionistes i unionistes
Aquesta interpretació errònia dels resultats electorals ha dominat la cultura de l’establishment mediàtic espanyol (inclòs el català) de manera que gairebé la totalitat del debat polític presentat pels grans mitjans ha estat sobre el suposat "conflicte entre Espanya i Catalunya", debat que ha assolit uns nivells de tensió que configura la vida política del país, i que divideix, en teoria, tota la població entre secessionistes, d’una banda, i unionistes, de l’altra.
Aquesta polarització oculta, ignora o amaga un altre debat que, en la meva opinió, és molt més urgent i necessari, que és el que se centra en el conflicte dretes versus esquerres. A la ciutat de Barcelona, per exemple, la suma dels vots a partits d’esquerra (ERC, Barcelona en Comú, PSC, CUP i altres partits minoritaris) és molt més gran (495.858 vots), gairebé el doble, que els vots a les dretes (C’s, JxCat, PP i altres partits minoritaris), 255.512. La majoria de la població barcelonina que viu i està a Barcelona és d’esquerres (i també no independentista). Seria, per tant, lògic que les discussions i debats per formar el govern municipal se centressin en negociacions entre els partits d’esquerres. I això no està passant. El debat forçat pels mitjans és "secessionistes versus unionistes". Aquesta prominència del tema nacional s’està fent a costa del tema social, quelcom més que preocupant, ja que l’enorme crisi social que vivim ha estat provocada per unes polítiques públiques neoliberals (reformes laborals regressives i polítiques d’austeritat) imposades (i dic imposades perquè no estaven en els seus programes electorals) per les dretes governants nacionalistes espanyolistes a Espanya i nacionalistes catalanistes a Catalunya, que han causat una situació sense precedents a Espanya: una gran part de la joventut als dos costats de l’Ebre no viurà millor que els seus pares, dada ocultada sota la mobilització de banderes (la borbònica i l’estelada). Mentrestant, tota evidència mostra que la gran majoria de la població a Espanya, incloses Catalunya i Barcelona, dona molta més importància a les "coses de menjar", com ara els temes socials i econòmics, que al tema nacional, precisament quelcom oposat a allò que els establishment politicomediàtics a Espanya i a Catalunya consideren més rellevant. No és sorprenent, doncs, l’enorme desafecció política que la població té cap a les institucions representatives democràtiques.
Qui pateix més les conseqüències d’aquesta situació?
Si analitzem qui vota qui, podem veure, en primer lloc, que a tots els districtes de Barcelona els vots a partits no independentistes superen els vots a partits independentistes. Ara bé, en aquells districtes de renda superior a la mitjana de la ciutat és a on els independentistes obtenen més vots, mentre que als districtes de renda inferior a la mitjana és a on els independentistes obtenen menys vots (a excepció de Sants-Montjuïc i Ciutat Vella). Aquests últims són també els que voten més a partits d’esquerres (entre els quals Barcelona en Comú és el més votat, amb l’excepció de Nou Barris). S’oblida constantment que Espanya (inclosa Catalunya) té classes socials, realitat ignorada en el discurs dominant, que assumeix que la majoria de la població és classe mitjana (amb els rics per sobre i amb pobres per sota d’aquestes classes mitjanes). I la majoria de la població (amb un nivell de renda per sota de la mitjana) és de la classe treballadora i classes mitjanes de renda baixa, unes classes populars que no són secessionistes. Així, en l’eix "unionistes-secessionistes" són més dels primers que dels segons, mentre que en l’eix "esquerra-dreta" són més d’esquerres que de dretes. El govern municipal independentista antagonitzarà així aquestes classes, ja que amb aquest govern ERC intentarà continuar la seva aliança amb la dreta neoliberal independentista, responsable de l’aplicació d’aquelles polítiques neoliberals que han danyat les classes populars catalanes. Així doncs, com a resultat d’un sistema no representatiu, Catalunya està governada per una minoria que no és representativa de la majoria de la població catalana, i Barcelona podria ara estar governada per una minoria de la població barcelonina que tampoc no la representa. Aquesta és la realitat que determina el creixent rebuig de la població cap als establishments politicomediàtics, que estan creant tensions sobre el tema nacional a fi d’ocultar l’enorme crisi social que està vivint el país. El millor aliat de les forces secessionistes és, precisament, l’Estat repressiu, que amb la seva actitud està facilitant i estimulant l’enfrontament, ja que dona impuls a l’expansió de la població que vota els partits reprimits, fet del qual l’Estat n’és conscient. El que podria passar a Barcelona és el que ha passat a Catalunya, i mentrestant la crisi social es continua accentuant, ocultada per l’enfrontament entre els nacionalismes oposats.