Crítica a Thomas Piketty: increment de desigualtats o d’explotació?

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra

L’augment de les desigualtats de renda i de propietat ha estat tan gran a la majoria de països del món capitalista desenvolupat que ha cridat l’atenció dels principals fòrums i mitjans de comunicació en aquests països, així com de les institucions internacionals. De fet, el tema de les “desigualtats” s’ha convertit gairebé en un tema de moda. Des del Fòrum de Davos (el Vaticà del pensament neoliberal) fins al Fòrum Social Mundial, tothom en parla.

Però el que és interessant (i diria que fins i tot intrigant) és que gairebé no es parla d’un altre terme (o concepte) que està clarament relacionat amb el tema de desigualtats. I em refereixo al terme (i concepte) d’explotació, rarament esmentat i encara menys analitzat, per ser considerat massa polèmic. Les dades, però, mostren que és gairebé impossible entendre l’enorme evolució de les desigualtats avui al món capitalista desenvolupat sense parlar d’explotació.

Què és explotació

En realitat, el concepte explotació és molt fàcil de definir: A explota B quan A viu millor a costa que B visqui pitjor. I A i B poden ser classes socials, gèneres, races, nacions o ambients. M’explico: quan un treballador rep un salari menor del que contribueix amb el seu producte o servei a fi que el seu ocupador (l’empresari) pugui augmentar encara més els seus beneficis, parlem d’explotació de classe. Quan una parella (home i dona) que viuen junts i treballen tots dos, arriben a casa alhora i la dona se’n va directament a la cuina a preparar el sopar per als dos mentre el marit s’asseu a veure la televisió, parlem d’explotació de gènere. Quan un ciutadà negre rep menys salari que un de blanc per fer la mateixa feina, aleshores hi ha explotació de raça. Quan un Estat–nació imposa a un altre de més pobre les condicions del comerç internacional que l’afavoreixen, a costa dels interessos de la nació pobra, hi ha explotació de nació. I quan la companyia Volkswagen era conscient del dany causat pels seus automòbils, que contaminaven més del legalment permès, i es beneficiava a costa de malmetre la salut de la població, hi havia un cas d’explotació del medi ambient per part d’aquesta empresa, a costa de la salut de la població.

El creixement de les desigualtats de classe causat per un augment de l’explotació

Doncs bé, una de les desigualtats més accentuades i que han augmentat més substancialment des dels anys vuitanta del segle passat han estat les desigualtats per classe social, fet que es deu a l’augment de l’explotació de classe, que explica en gran mesura l’evolució d’aquestes desigualtats de classe, les quals, al seu torn, afecten altres tipus de desigualtats (com ara les desigualtats de gènere originades per altres tipus d’explotació, com mostraré més endavant). L’explotació de classe centra la dinàmica de les societats capitalistes fins a tal punt que no es poden entendre ni la gènesi ni el desenvolupament de la Gran Depressió o de la Gran Recessió al món capitalista desenvolupat sense analitzar l’evolució d’aquesta explotació. Fins i tot un economista keynesià com en Paul Krugman ha reconegut últimament aquesta realitat, tot assenyalant que l’economista que va explicar millor l’evolució dels cicles econòmics va ser en Michal Kalecki (que va tenir influència sobre Keynes), que va posar l’explotació de classe i el conflicte generat per aquesta explotació al centre de la seva anàlisi. Thomas Piketty, en el seu últim llibre Capital i ideologia també ho reconeix, i al·ludeix a la famosa cita d’en Karl Marx: “La història de totes les societats que han existit fins als nostres dies és la història de les lluites de classes. 

L’explotació de classe durant la Gran Recessió

Aquesta observació aplica clarament a Espanya (inclosa Catalunya), un dels països de la UE amb majors desigualtats per classe social. Les rendes del treball han anat disminuint a Espanya (inclosa Catalunya), mentre que les rendes del capital han anat augmentant, i l’ascens d’aquestes últimes s’ha produït a costa del descens de les primeres. A Espanya (inclosa Catalunya) el conflicte de banderes (la borbònica d’una banda, i l’estelada independentista, de l’altra) durant els anys de la Gran Recessió ha ocultat aquesta realitat.  L’enorme crisi de legitimitat de l’Estat es basa precisament en aquesta realitat.

Un dels elements d’estabilitat del sistema capitalista, que era la ideologia de la meritocràcia (que assumia que el mèrit era el motor que definia la jerarquia social), ha perdut tota la seva credibilitat i capacitat de cohesió, ja que pocs se la creuen. I aquest és el problema per a la reproducció del règim polític actual. Aquesta realitat mostra el poder de les ideologies en la configuració de les desigualtats, com conclou, amb raó, en Piketty en el llibre anteriorment esmentat, Capital i ideologia. Ara bé, el gran error d’en Piketty és que concedeix excessiva autonomia a les ideologies, sense adonar-se que les que ell esmenta han estat creades i promogudes per satisfer els interessos de les classes que les originen. En Piketty reconeix que en Karl Marx tenia raó (quan posava la lluita de classes al centre de l’explicació), però afegeix just després que avui la lluita no és entre classes, sinó entre ideologies. Pel que sembla, en Piketty no s’adona que, com acabo de dir, les ideologies són sostingudes i promogudes com a instruments del poder de classe. La meritocràcia era una ideologia promoguda pels que estaven a la cúspide del poder, per tal de justificar el seu dret a dominar. I el neoliberalisme ha estat la ideologia de la classe capitalista dominant, com bé mostren les dades sobre l’evolució de les rendes i la seva enorme concentració, cosa que s’ha produït a costa de la classe treballadora, el nivell de vida de la qual ha anat empitjorant. L’evidència d’això és clara i contundent (veure el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante. Anagrama, 2015).

Naturalment que aquestes ideologies (de classe) no són les úniques, ja que cada tipus d’explotació genera diferents ideologies. L’explotació de gènere se sosté gràcies a l’existència d’ideologies que reprodueixen aquesta explotació. Però totes elles també estan influïdes per les ideologies encaminades a reproduir el domini de classe. En trobem molts exemples. Com ha escrit Rosalind Gill al seu llibre Cultura y subjetividad en tiempos neoliberales y posfeministas, el neoliberalisme (la ideologia de la classe capitalista) va influenciar l’expansió de l’erotisme en la moda femenina, a fi d’empoderar la dona per competir al món dominat per l’home en termes que reproduïen també el domini del masclisme, que veia la dona com a objecte de desig de l’home. Allò que la dona (liberal) creia que era la lliure expressió de la seva voluntat era, en realitat, la reafirmació de la seva opressió, ja que era presentada com a objecte de desig.

Es dona una situació semblant a les ideologies basades en l’explotació de raça (i de classe). El racisme ha jugat un paper clau a desempoderar el món del treball, i el divideix per raça. És de sobres conegut que el racisme juga un paper clau en la desunió de la classe treballadora, causa del fet que sigui àmpliament promogut per la classe dominant. Com bé va dir en Martin Luther King una setmana abans de ser assassinat, “la lluita central als EUA que afecta totes les altres és la lluita de classes. Aquesta afirmació no és, com alguns poden estar temptats de pensar, reduccionisme de classe, sinó intentar recuperar i ressaltar la importància de la classe social com a variable de poder en l’anàlisi de la realitat, i no només a nivell econòmic, cosa que rarament es fa no només als mitjans, sinó també a les anàlisis acadèmiques. 

L’explotació requereix domini, hegemonia i repressió per part dels explotadors

I aquestes ideologies se sustenten a base també d’una enorme repressió. Només cal veure què està passant avui a diversos països llatinoamericans. És per això que considero enormement ingènua l’observació que fa en Piketty en la seva crítica a Marx. Diu en Piketty: “A diferència de la lluita de classes, la lluita d’ideologies està basada en el coneixement i les experiències compartides, en el respecte a l’altre, en la deliberació i en la democràcia.” He d’admetre que vaig haver de llegir aquest paràgraf dos cops. Els meus molts anys d’experiència i coneixement de la realitat als diversos països on he viscut i treballat mostren que no és així. En Piketty idealitza el sistema democràtic. La prova és que el segle XXI s’està caracteritzant per les enormes agitacions socials enfront de les conseqüències de l’aplicació de les polítiques de classe imposades pels grups dominants.

Avui, la gran majoria de països a ambdós costats de l’Atlàntic Nord estan experimentant una enorme crisi de legitimitat dels seus Estats, resultat en gran part de l’aplicació de les polítiques públiques neoliberals imposades pels partits governants, inclosos els partits socialdemòcrates, amb un compromís i aplicació de polítiques públiques del mateix signe que han generat el seu enorme col·lapse i fins i tot desaparició, com ha estat el cas del partit socialista a França, país de residència d’en Thomas Piketty. El sorgiment de la ultradreta a Europa i el govern d’ultradreta que governa els EUA són un indicador d’aquesta crisi. Em sembla incoherent que, en vista d’aquestes realitats, en Piketty conclogui que els sistemes polítics actuals responen a la idealitzada versió que caracteritza la seva definició. Estem veient avui la fi d’una etapa en què el poder de les classes dominants ha assolit un nivell tal que està en joc la pròpia supervivència dels sistemes democràtics. L’escassa atenció que presta en Piketty al context polític del fenomen econòmic (que és gairebé característica dels estudis econòmics actuals) empobreix la seva anàlisi, ja que fa poc creïble que les seves propostes puguin ser considerades com a factibles sense que hi hagi un canvi més substancial del que ell creu.

Respecte a les seves propostes, admeto reserves pel que fa al fet que la solució passi per gravar les rendes superiors i la classe de propietaris del capital i que es distribueixi la renda a cadascun dels ciutadans. Ja he expressat les meves reserves pel que fa a prioritzar una renda universal a costa d’un canvi més significatiu, que és utilitzar els fons adquirits mitjançant la gravació del capital i de les rendes superiors per crear una societat en què cadascú contribueixi segons les seves possibilitats i els recursos es distribueixin segons les seves necessitats. Un cop dit això, no vull descoratjar el lector que llegeixi el llibre d’en Thomas Piketty, que com sempre, conté informació de gran interès.