Vicenç Navarro
Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra, i Professor de Public Policy, The Johns Hopkins University. Director del JHU-UPF Public Policy Center
Com era previsible (tant el rei actual com el seu pare ho han dit en cada discurs de Nadal), Felip VI va subratllar al desembre de l’any passat que "els avenços i el progrés aconseguits en democràcia són el resultat del retrobament i el pacte entre els espanyols després d’un llarg període d’enfrontament i divisions". Va reproduir així la visió del nostre passat recent –de la Transició suposadament modèlica i de la democràcia que la va seguir- que els establishments politicomediàtics del país promouen, la qual atribueix el seu èxit a la generositat dels dos bàndols de la Guerra Civil que van permetre assolir un sistema democràtic homologable al de qualsevol altre país de la Unió Europea (de fet, el setzè país més democràtic del món segons el setmanari liberal àmpliament conegut i respectat per aquests establishments, The Economist).
Aquests dos bàndols eren, d’una banda, els hereus d’aquells que van dur a terme el que van definir com "alçament nacional". De fet, van ser els colpistes que es van alçar militarment en defensa dels interessos i privilegis de les elits econòmiques i financeres responsables de l’enorme endarreriment d’Espanya, enfront d’un govern democràtic i republicà que, en defensa de les classes populars, anava a dur a terme intervencions que haguessin reduït els interessos d’aquestes elits. L’evidència que va ser així és aclaparadora, per molt que a Espanya es continuï ignorant o amagant aquesta realitat. I va ser gràcies a l’ajuda de les tropes nazis de Hitler i del règim feixista de Mussolini que els colpistes van instal·lar una de les dictadures més sanguinàries que hi hagi hagut mai a l’Europa Occidental (tal com va assegurar el professor Malefakis, de la Universitat de Columbia a Nova York, expert en el feixisme europeu, segons la investigació del qual per cada assassinat polític comès per Mussolini, Franco en va cometre deu mil). Però, a més a més de cruel i enormement repressiu, l’Estat dictatorial va ser altament ineficient i regressiu, causa del gran subdesenvolupament econòmic i social d’Espanya (quan va acabar la dictadura l’any 1978, España tenia, i de llarg, la despesa pública social més baixa d’Europa). A l’altra banda hi havia els hereus dels defensors de la democràcia (compromesos amb el progrés i el bé comú, dins d’una Espanya plurinacional i socialment justa), que, repeteixo, van lluitar per mantenir la II República i avançar en el projecte social d’Espanya, uns esforços a què les classes populars espanyoles van donar suport activament, que va requerir una enorme repressió per part dels colpistes per poder aturar-les.
La versió històrica dominant durant la dictadura (a la qual encara donen suport amplis sectors de les dretes), que definia els dos bàndols com els "nacionals defensors de la pàtria", d’una banda, i els "rojos" i "separatistes" -l’anti-Espanya-, de l’altra, va passar a ser substituïda per una altra versió durant la transició, la de "les dues Espanyes", responsables a parts iguals dels errors i males pràctiques que van tenir lloc durant i després de la Guerra Civil. En aquesta nova versió, els dos bàndols van signar un acord, sintetitzat en la Constitució, que assenyalava el camí a seguir, amb el qual s’oblidava el passat i es deixava de mirar enrere, la qual cosa estava justificada amb l’argument que ambdós bàndols havien estat igualment responsables del dolor causat. Aquest fet ha estat presentat per l’establishment politicomediàtic del país, dirigit pel monarca, com un gran encert que ens ha permès viure en pau i amb un gran progrés, que ha assolit suposadament unes dimensions de tal abast que avui Espanya no pot "ser reconeguda ni per la mare que la va parir" (tal com va dir un dels protagonistes de la Transició).
L’enorme falsedat de la Transició modèlica, que suposadament va significar una ruptura amb el règim anterior
Aquesta gran falsedat ha estat repetida i promoguda tants cops, en un país conegut per la gran limitació en la seva diversitat informativa i mediàtica, que ha estat acceptada com una veritat indiscutible, en absència de veus (amb accés als principals mitjans) que la critiquin. Ara bé, la tossuda realitat continua assenyalant i mostrant la veritat que hi ha darrere de tanta mentida. I empro el terme mentida amb certa reserva, ja que no excloc la possibilitat que aquells que els que sustenten tanta falsedat en realitat no estiguin mentint. M’explicaré. Per mentir cal conèixer abans la veritat, i ocultar-la a través de la mentida. Però em temo que la realitat és encara pitjor. Aquells que sostenen aquesta visió del passat no estan mentint, ja que creuen que és la veritat. La còmoda ignorància els permet la promoció d’aquesta falsedat, reproduïda en uns mitjans altament controlats, fins al punt de ser mostrada, de manera simple i planera, com la història d’Espanya. La història que s’ensenya a les escoles públiques (i encara més a les privades) oblida els avenços que va representar la II República sobre el sistema borbònic anterior. En realitat, des de les reformes agràries fins a l’enorme expansió del sistema educatiu (ambdues resistides per l’Església catòlica, la major terratinent del país, i en les mans de la qual requeia el control del sistema educatiu), van ser mesures d’enorme rellevància. Diu molt de la gran manca de diversitat ideològica que existeix a Espanya que hi hagi hagut molt pocs programes televisius que analitzin aquestes reformes que, en cas d’haver-se ampliat i desenvolupat, haurien canviat profundament el país.
Les conseqüències de la desmemòria històrica
El fet que aquesta falsa història d’Espanya (que inclou la demonització de la II República) hagi estat acceptada al nostre país per grans sectors de la població es deu a diversos factors. Un és que la gran majoria dels successors dels grups i classes dominants de la dictadura (i no em limito només a incloure en aquesta categoria el seu aparell gestor, sinó que hi incloc també els sectors de la població com les classes benestants, que es van beneficiar i continuen fent-ho de les coordenades de poder actual a l’Estat) no han experimentat el que suposa ser hereus dels vençuts. És a dir, no van sentir en la seva pròpia pell el que va significar la derrota d’aquells que van lluitar per aconseguir la democràcia, per la qual cosa van patir afusellaments, detencions, tortures, exilis, humiliacions, etc. Quan parles amb els hereus dels vencedors és fàcil d’adonar-te’n. I el primer entre ells és el monarca, que prové d’una família clarament privilegiada per la dictadura. Sense la dictadura, Felip VI no seria qui és avui. La seva esposa, la reina, prové de les dretes asturianes i madrilenyes, alienes a la vivència dels vençuts. I això s’aplica també a un sector important de la població espanyola, en general amb un nivell de renda superior a la mitjana, hereu i beneficiari dels vencedors.
L’Espanya hereva dels vençuts: la població republicana
Però una gran part de la població, si no la majoria (fins i tot descomptant la diàspora republicana), ha tingut una vivència diferent. El lector em permetrà compartir la meva experiència (veure la meva entrevista "Una breu història personal del nostre país: entrevista a Vicenç Navarro de l’Elvira de Miguel"). Vinc d’una dels milions de famílies represaliades i vaig poder veure i experimentar de primera mà el que va significar la derrota dels espanyols demòcrates republicans, tant a Espanya com a l’exili. Els meus pares eren mestres, joves il·lusionats amb les reformes educatives de la II República, denunciats, expulsats i humiliats per l’Església catòlica (que volia continuar controlant les escoles del país) i la Falange, el partit feixista, i represaliats brutalment pel règim feixista. A Gironella –població de la comarca del Berguedà, a Catalunya– van ser expulsats de la població a la qual havien servit com mestres de la seva escola pública acusats de "rojos" i, en el cas del meu pare, a més a més, de "separatista". D’això primer en van estar orgullosos, ja que el seu compromís amb les classes populars era tan gran que van dur a terme grans esforços com, per exemple, anar a pobles llunyans a donar classe o formar els adults quan acabava la seva jornada a l’escola. Pel que fa a l’acusació de separatista, els meus pares estimaven Espanya profundament, però no la monàrquica o feixista, sinó la popular i republicana. Hi van dedicar tota la seva vida.
Els meus tiets i tietes van marxar d’Espanya cap a França, a on, després de la invasió nazi, van començar, juntament amb milers i milers d’espanyols, la resistència antinazi, a la qual van jugar un paper determinant. Molts d’altres també van lluitar a les tropes del general De Gaulle que van derrotar el règim de Pétain. Una d’elles –la meva tia Amalia, membre de la resistència antinazi- va ser empresonada en un camp de concentració nazi. Al final de la guerra es van ajuntar amb la diàspora republicana i van marxar, com molts d’altres milers i milers de persones, cap a l’Amèrica Llatina, a on més tard els vaig conèixer; havien establert una escola d’art a Veneçuela. Espanya va perdre més d’un milió d’exiliats (molts més dels que consten en el recompte oficial d’aquest país), el qual va enriquir les Amèriques i va empobrir Espanya. Aquest país mai no es va recuperar d’aquesta pèrdua. El seu gran endarreriment cultural es va deure, en part, a aquest fet. La seva història, però, no es coneix; ha desaparegut. Pàgines de la historia real d’Espanya que van ser eliminades. La meva tia, en canvi, a més a més d’haver estat condecorada per l’Estat francès, va rebre una pensió d’aquell país la resta de la seva vida.
De quin retrobament estan parlant el Rei (i els hereus dels vencedors)?
Aquest oblit no ha estat revertit i permet aquesta imatge d’igualtat de responsabilitats entre els assassins i els assassinats, entre els torturadors i els torturats, entre els que exilien i els exiliats, que no deixa de ser una monstruositat. És impensable, repeteixo, impensable, que a països que van patir règims idèntics (com Alemanya, Itàlia o França) el cap de l’Estat es referís al seu passat com a un "llarg període d’enfrontaments i divisions". Posar en peu d’igualtat el bàndol vencedor i el vençut a la Guerra Civil, convenientment despullats d’un passat oblidat, per fer veure que és possible un futur en pau és molt ofensiu, ofensa que va assolir la seva màxima expressió en l’acte organitzat per l’exministre socialista de Defensa, el Sr. José Bono, el dia 12 d’octubre del 2004, quan va posar al capdavant de la desfilada militar un lluitador de la resistència antinazi pro-republicana al costat d’un lluitador de la División Azul, que va donar suport als nazis. Com es pot arribar a un grau d’insensibilitat democràtica com aquest? S’imaginen a Alemanya veure un militar nazi i un lluitador de la resistència antinazi l’un al costat de l’altre en una desfilada militar organitzada pel govern federal alemany? No és tampoc sorprenent que el mateix personatge (avui, el socialista amb més visibilitat a La Sexta), quan va ser president del Congrés, esbronqués un dels expresos franquistes (que havia rebut en un acte d’homenatge) per enarborar la bandera republicana. Repeteixo, com es pot ser tan insensible i antidemocràtic? Soc conscient que el pare d’aquest personatge va ser un falangista i, per tant, va créixer en l’ambient dels vencedors. Però els meus pares, ambdós socialistes, l’haurien esbroncat per tanta vilesa.
I com poden el monarca i l’establishment politicomediàtic mantenir tant de silenci i/o ocultar l’escàndol -denunciat a la premsa estrangera- davant del fet que alts comanaments (retirats) de l’exèrcit espanyol demanessin l’assassinat de 26 milions d’espanyols per ser antifeixistes? De nou, seria inimaginable que passés una cosa semblant a Alemanya, Itàlia o França. Com poden mantenir aquesta aparença de normalitat democràtica? No hi ha hagut mai cap intent d’apartar persones i comportaments clarament heretats de la dictadura, habituals a les Forces Armades. S’imaginen que Alemanya, França o Itàlia haguessin tingut un monument a Hitler, a Mussolini o al general Pétain a l’escola militar dels seus països fins fa ben pocs anys? Va ser el cas de l’Acadèmia General Militar espanyola, que va tenir una estàtua en homenatge al dictador fins al 2006. I davant d’aquests fets, es continua intentant sostenir la falsedat que Espanya és homologable a la resta de democràcies europees i que la monarquia espanyola és com qualsevol altra del nostre continent. L’evidència mostra que no ho és.
Una última nota: la previsible manipulació de les declaracions de Pablo Iglesias al programa Salvados
Un indicador de l’agressivitat que estan rebent les veus critiques en aquest país, que procedeix principalment de les dretes espanyoles, va ser l’acusació feta al vicepresident del govern espanyol i dirigent d’Unidas Podemos, Pablo Iglesias, de ser insensible amb els exiliats republicans, atribuint-li erròniament i maliciosa postures que no sosté, com ara la d’equiparar Carles Puigdemont amb els exiliats polítics republicans durant la dictadura, cosa que no va dir mai. Si els plau, vegin l’entrevista i ho veuran.
Aquesta acusació per part de les dretes espanyoles (PP, Ciutadans i Vox) arriba a un nivell de cinisme semblant al que és capaç de mostrar el Sr. Trump als EUA. Aquestes forces han estat els principals instruments polítics que s’han oposat a corregir les enormes distorsions que s’han promogut sobre el que va ser la II República y el patiment que va causar el cop d’Estat feixista, inclòs l’exili. Han fet tot el possible per mantenir la versió tergiversada dels fets. I incloc entre ells a Ciutadans, que té una visió d’Espanya semblant, si no idèntica, a la del PP, la qual s’apropa cada cop més a la de Vox.
Ara bé, el que m’entristeix és que algunes veus d’esquerres, incloses algunes a les quals tinc gran estima i respecte, hagin contribuït a aquesta campanya de descrèdit contra Pablo Iglesias. Vull pensar que no era la seva intenció danyar una de les poques veus republicanes amb accés als mitjans, però lamento que es deixessin utilitzar per part de les dretes i d’uns mitjans que sempre intenten crear un clima de tensió, en què les poques veus critiques del país amb accés als mitjans estan sempre a la defensiva. La principal notícia de l’entrevista de Salvados és que Pablo Iglesias digués veritats com una casa de pagès que molt pocs cops se senten als mitjans. Va mostrar clarament com n’és d’enormement limitada la democràcia espanyola, la qual cosa, pel que sembla, no va ser notícia per als mitjans. Per què?
El context de la manipulació de la resposta
És ben coneguda la meva crítica al govern independentista català per moltes raons, una d’elles per l’enorme dany que el seu procés ha causat a Catalunya i, molt en particular, a les seves classes populars. És gairebé impossible creure que els seus dirigents no sabessin que el que estaven fent (declarar la independència de Catalunya), causaria la repressió que hi va haver (en la qual incloc no només l’empresonament i exili de molts dels seus dirigents, sinó també el dany causat a la població catalana, la majoria de la qual no és independentista, però que va quedar afectada molt negativament per les mesures imposades pel govern espanyol amb el 155). Els partits independentistes van avantposar els seus interessos partidistes als interessos de Catalunya. És difícil de creure, insisteixo, que no sabessin que els seus actes desencadenarien una enorme repressió per part de l’Estat espanyol, repressió que, d’altra banda, és la major fabricant d’independentistes a Espanya, tal com va reconèixer una dirigent del govern independentista, la Sra. Irene Rigau. Van mostrar així un comportament antidemocràtic, ja que van aprovar una independència que no tenia el suport de la majoria del poble català.
Aquest comportament exigia una sanció (com li va passar al president de la Generalitat, Artur Mas), però no la que estan rebent, ja que a més d’estar sobredimensionada (per raons polítiques més que jurídiques), dificulta encara més la resolució d’un conflicte que està danyant Catalunya i la resta d’Espanya. El conflicte, per cert, no és entre Catalunya i Espanya (com els "superpatriotes" dels dos pols oposats presenten), sinó entre una visió d’Espanya, hereva de la borbònica uninacional, i una altra visió republicana i plurinacional, que inclou opcions variades, una d’elles (però no l’única, ja que tampoc no és majoritària) la independentista. La pandèmia ha mostrat clarament que hi ha tantes Catalunyes i tantes Espanyes com classes socials té el país. De fet, hi ha una gran quantitat d’exemples que demostren l’existència de preocupacions transversals entre les classes populars de Catalunya i les de la resta d’Espanya, unes classes que estan sent danyades pel protagonisme partidista dels jacobins uninacionals, d’una banda, i dels independentistes governants, de l’altra, que sovint han fet servir les banderes per ocultar el dany causat per l’aplicació de polítiques públiques neoliberals idèntiques i pactades, per cert, entre tots dos, a les Corts espanyoles.
Aquest és el rerefons del debat al voltant de la descripció de Carles Puigdemont com a exiliat, en què hi ha hagut una enorme manipulació que ha afegit llenya al foc de l’odi que es té, repeteixo, a una de les poques veus critiques que hi ha a Espanya com Pablo Iglesias. Acusar-lo d’insensibilitat cap als exiliats republicans és profundament injust. Unidas Podemos ha estat l’espai polític que més ha criticat la forma en què s’ha desenvolupat la desmemoria històrica promocionada per l’Estat monàrquic, fins al punt d’haver defensat la II República i els seus exiliats, sent l’actor polític que més ha defensat la justícia social i la democràcia en aquest país. Aquesta no és una observació partidista sinó empírica. Vegin les dades; coneguin el que està passant al Congrés. No ho veuran als principals mitjans, però hi ha manera de saber-ho si es busquen.
També és profundament erroni i injust acusar Pablo Iglesias de proindependentista o de tenir simpaties secessionistes. És un absurd més. Hauria de ser obvi que per abordar el problema nacional cal una reconfiguració de l’Estat espanyol que doni sortida a la seva redefinició, que va des de la seva reconversió en una Espanya policèntrica en lloc de radial (centrada en la capital del regne), com proposava Pasqual Maragall, a una Espanya federal i fins i tot confederal. Redefinir Espanya no significa, com insisteix la dreta, trencar Espanya, ans al contrari, significaria salvar-la i enriquir-la. Hi ha evidència contundent que una Espanya polièdrica seria més pròspera que una de radial.
Dit això, dir que Carles Puigdemont està exiliat no vol dir que la seva situació sigui la mateixa que la que van patir els exiliats republicans. Hi ha milers de formes i tipus d’exili. I Pablo Iglesias ho va aclarir. Les causes de l’exili de Puigdemont, Comin i d’altres són més polítiques que jurídiques (vegin la composició dels principals tribunals espanyols); és una obvietat. I, per tant, és un exili causat per tribunals altament polititzats. Dit això, no vol dir -i Pablo Iglesias no ho va fer mai- que sigui un exili comparable al que va tenir lloc durant la dictadura. I conec el que dic perquè els meus el van patir. Quan van arribar a França, la majoria va malviure en camps de concentració i no en mansions; i els seus familiars que es van quedar a Espanya van ser perseguits i detinguts, i en moltes ocasions, les seves propietats requisades. Que Puigdemont i els meus tiets fossin exiliats polítics no vol dir que la situació d’un i d’altres fos la mateixa. La democràcia espanyola, tot i que summament limitada, no és una dictadura feixista. I els motius que han conduït a cadascun d’ells a l’exili són diferents. Creure’s que són a Bèlgica perquè són uns malfactors sense més expressa un gran desconeixement del que està succeint a Espanya. I això és part del problema que és més que preocupant. El pitjor d’aquest manipulat debat és que ha ocultat i silenciat el que Pablo Iglesias va dir sobre l’enorme influència dels enormes poders econòmics i financers sobre l’Estat espanyol. I amb l’ajuda dels mitjans, la dreta continua intentant debilitar les veus critiques, a costa de silenciar les enormes limitacions de la democràcia espanyola, creant en lloc d’això un fals debat amb la intenció de desacreditar l’autor d’aquestes denúncies.