José María Fernández Seijo. Magistrat

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha publicat el 21 de desembre la sentència que dóna resposta al cas Gutiérrez Naranjo. El Tribunal Suprem espanyol havia dit, en principi, que la nul·litat d'una clàusula terra no portava aparellada la devolució de quantitats i uns mesos després el Suprem va rectificar i va establir que els efectes es produïen des el 9 de maig de 2013.

Molts tribunals de rang inferior van discrepar del criteri del Suprem i van considerar que havia d'aplicar-se preferentment la jurisprudència del TJUE. En comptes de plegar-se a la doctrina nacional, van obrir la via de plantejar noves qüestions prejudicials davant Luxemburg, un camí que havia servit per a modificar substancialment la normativa espanyola en matèria de consumidors.

El Sr. Gutiérrez Naranjo és un consumidor que, encoratjat per la sentència del Tribunal Suprem del 9 de maig de 2013, va demanar al Jutjat de Granada que condemnés a una entitat financera a que li tornessin les quantitats percebudes indegudament per aplicació d'una clàusula terra. La seva petició anava en contra de la doctrina assentada i s'arriscava a veure desestimades les seves peticions.

El jutge de Granada es va atrevir a consultar Luxemburg, consulta que no afectava ja a la Llei i a les seves deficiències, sinó a la jurisprudència que interpretava la Llei.

El Tribunal de Luxemburg ja havia considerat que les qüestions prejudicials podien plantejar-se no només quan una llei nacional no atén les directives comunitàries, sinó també quan aquesta desviació es produeix en la jurisprudència consolidada del Tribunal Suprem, fins i tot d'un tribunal constitucional intern. Per tant, el Cas Gutiérrez Naranjo suposa un canvi qualitatiu ja que col·loca al TJUE com a màxim garant de la tutela dels consumidors, fins i tot per sobre de les corts supremes de cada un dels Estats de la Unió Europea. A més, la tècnica de la qüestió prejudicial habilita un diàleg directe entre el jutjat més humil de la ciutat més humil d'Europa i la Cort de Luxemburg.

La sentència de 21 de desembre és senzilla i contundent. Condemna en poques línies quines han de ser les regles del joc. Reivindica el paper dels jutges a l'hora de superar els desequilibris que produeix l'ús de clàusules abusives i adverteix que no s'ha d'obligar als consumidors a litigar, que són els tribunals els que han d'actuar d'ofici. El Tribunal de Justícia de la UE adverteix que els jutges no només han de garantir la nul·litat de les clàusules abusives, expulsar-les del sistema, sinó que a més s'han d'assegurar que el consumidor rep una resposta efectiva, és a dir, que aquest pronunciament té conseqüències econòmiques.

De nou, el TJUE considera que el jutge nacional no pot aplicar fórmules d'equitat, tampoc pot emparar la seva resolució en els efectes que aquesta resolució pugui tenir en l'economia del país, considera el Tribunal de Luxemburg que aquesta facultat només li correspon al TJUE, no als tribunals interns siguin del rang que siguin.

Si una clàusula s'anul·la, l'efecte només pot ser l'expulsió radical del contracte, que queda com si aquesta clàusula mai hagués existit, per tant, el consumidor que ha patit indegudament la clàusula té el dret a ser indemnitzat en la seva integritat i el jutge té el deure que aquesta indemnització es realitzi sense necessitat de nous litigis o tràmits.

La sentència és clara, senzilla i contundent. Comprensible per a qualsevol europeu que s'animi a llegir-la. A més, reitera una cosa que ja havia dit en moltes ocasions, que les sentències en matèria de consumidors han de ser dissuasòries. És a dir, han de servir com a advertència perquè altres no s'animin a utilitzar aquestes clàusules ni es puguin veure beneficiats per ella.

En aquest sentit, les sentències han de ser exemplars, com a exemplar ha de ser l'execució. El TJUE dóna llum a un laberint iniciat el 2011, amb les primeres demandes. Un laberint extremadament complex en el qual els jutges tenim certa responsabilitat, en no haver estat capaços de sortir perdent-nos en viaranys formalistes. Queden per resoldre moltes incògnites referides als procediments ja acabats, en els quals no s'ha tornat la totalitat del pagat. Tampoc dóna resposta a aquells procediments en què s'han limitat els efectes i s'ha tornat només una part.

La sentència Gutiérrez Naranjo no pot ser una porta d'entrada a un nou laberint. Flac favor li faríem als consumidors si decidíssim que només es tornen els diners a qui encerti amb el tràmit judicial i el moment judicial per demanar nul·litat. Hauríem de ser capaços d'arbitrar una solució legal, immediata i efectiva per a tots els afectats, que permeti donar una resposta efectiva en unes setmanes.

S'han detectat disfuncions greus i abusos en els processos judicials iniciats pels consumidors, s'han observat males pràctiques destinades a encarir els procediments, a forçar condemnes en costes que no reverteixen finalment en el consumidor, males pràctiques que enrareixen el sistema i condemnen el consumidor a pledejar davant jutjats col·lapsats que trigaran anys a ordenar que se'ls torni el que els pertany. Aquestes males pràctiques dessagnen encara més a les entitats financeres, que han d'assumir costos addicionals, i als consumidors, als quals se'ls dilueixen les seves legítimes expectatives amb provisions de fons, pactes de quota Litis i assumpció de costos addicionals que en res l'afavoreixen.

Per això s'ha de reclamar una solució legal immediata que no obligui els jutges a plantejar qüestions prejudicials complementàries. No podem oblidar que el TJUE fa uns mesos va advertir que si els tribunals ignoren els criteris de protecció als consumidors es pot generar una responsabilitat civil subsidiària de l'Estat, aquest pronunciament es fa en el cas Tomasova, una qüestió prejudicial que sorgeix com a conseqüència de la desatenció per un tribunal nacional de la jurisprudència de la UE en matèria de consumidors.