Ricardo Romero de Tejada*

Politòleg i sociòleg

Les forces de l'ordre marxen des dels seus aquarteraments cap a Catalunya pel referèndum "il·legal" de l'1 d'octubre de 2017,  acomiadades des de l'Espanya profunda per goles enfervorides al crit de "a por ellos": a repartir estopa.

Tres-centes mil persones, segons càlculs de la guàrdia urbana de Barcelona, desfilen el 29 d'octubre pel centre de la ciutat enarborant la bandera espanyola rojigualda (no la tricolor) contra la independència de Catalunya. Amb la inestimable col·laboració dels reforços arribats de fora, molts catalans demanen "Puigdemont al paredón", "Mas, cámara de gas" i altres bonics missatges moderats i conciliadors. Alguns festegen la trobada amb el "cara al sol" i els crits de rigor. En la seva intervenció a la tarima al final de la marxa, Vargas Llosa, acabat de separar de la seva esposa legítima, fulmina amb el seu fogós verb hispanoamericà el separatisme dels catalans. L'exministre i ex moltes altres coses, Borrell, que fa una part del seu discurs en català i que és esbroncat per això, assegura que no vol fronteres (els independentistes tampoc), tot i que no veu problemes en les què Espanya té a Ceuta, Melilla i al mar on la gent es deixa, literalment, uns la pell i altres la vida, un any darrere l'altre; és el mateix Borrell que dies després rebrà la bona notícia que ja no està imputat pel cas Abengoa, ja que en la seva ruïna fraudulenta, ell, un dels seus administradors, diuen ara, no ha tingut cap responsabilitat, probablement perquè estava molt ocupat escrivint un llibre dedicat a "els comptes i els contes" dels separatistes. Dies després i en plena campanya electoral, sempre abraçat a Iceta, llança una proposta molt festejada en els mitjans constitucionalistes: "Desinfectar, per començar, els mitjans de comunicació"; després a la resta dels catalans. I és que la higiene i la salut és el primer per a un autèntic demòcrata espanyol que vol curar ferides. Els fabricants de calç viva, desinfectant molt enèrgic, poden fer bons negocis, una altra vegada.

Les eleccions catalanes del 21 de desembre de 2017 es celebraran sota l'allargada ombra de l'article 155 de la Constitució Espanyola de 1978 i la sospita que la convocatòria de Rajoy és il·legal. Podem ha presentat un recurs davant el Tribunal Constitucional contra l'aplicació de l'article 155 a Catalunya en considerar que ho ha estat de forma fraudulenta, perquè no autoritza a cessar el Govern ni a dissoldre el Parlament ni a convocar eleccions. El règim del 78 està dissenyat per a que els independentistes puguin participar en el teatrillo del Congrés, però no per a que puguin recórrer al Constitucional, per a la qual cosa es necessiten 50 diputats, cosa que mai podran aconseguir per raons socio-demogràfiques. No estava previst que els "díscols" de Podem arribessin a aquesta xifra. Això també preocupa el Monstre.

Quan a Madrid i des de l'Audiència Nacional (abans Tribunal d'Ordre Públic) traslladen al vicepresident Oriol Junqueras a la presó, uns policies es mofen i li pronostiquen al "osito" tota sort d'experiències.

Iceta, un candidat que vol ser President a qualsevol preu en nom de la concòrdia i per desinfectar ferides, passeja dels braços de García Albiol i Arrimadas, clamant per la unitat de la pàtria. Per demostrar la seva ferma voluntat de poder i que és home de pactes "democràtics", inclou en les seves llistes per al 21-D als seguidors del socialcristià Ramon Espadaler, devot lloctinent de Duran i Lleida, el comissari polític "catalanista" que l'oligarquia "catalana" va col·locar per controlar des de la dreta a l'CDC de Pujol.

Iceta, després de passejar amb els ataronjats i els blaus i de pactar amb la dreta catalana més rància (que faria tot el que pogués per prohibir el matrimoni entre homosexuals), balla en els seus actes electorals mostrant la seva desimboltura, però sense perdre el seu aire compungit, en honor del seu antic President i dels seus anteriors companys de feina al Parlament als que també ell ha enviat a l'exili i a la presó. Segurament, pel seu propi bé; el seu.

Han estat sonades les intervencions de González, Guerra, Fernández Vara, Susana Díaz, Leguina, Corcuera, Bono i un llarg etcètera. L'espectacle dels socialistes, incloent-hi els seus vots a favor de 155, no té preu ... Bé, sí, algun preu han pagat amb els militants i dirigents que han trencat el seu carnet a les últimes setmanes, encara que l'entrada dels vots de la dreta reaccionària catalana els compensarà electoralment en el curt termini. Els que s'han anat ara, segueixen el camí de la majoria de quadres i militants que van marxar abans. Del primer "Jefe Nacional" d'Iceta, Felipe González, van dir que tenia "llengua de serp". Quan la majoria del socialisme català va decidir unir-se al PSOE van signar el Pacte d'Abril (1977) en el qual, en un dels seus cinc punts, ambdues parts reconexien el dret a l'autodeterminació. A quin partit va entrar Iceta?

No té res de sorprenent que la direcció estatal del socialisme espanyol aplaudeixi el 155. El PSOE de Largo Caballero va col·laborar amb la dictadura de Primo de Rivera, una dictadura que no va tenir pietat ni amb els anarquistes ni amb els separatistes.  El socialista Juan Negrín, president del Consell de Ministres de la República Espanyola al final de la guerra, preferia lliurar el poder a Franco abans que Espanya es partís: "No estic fent la guerra contra Franco per a que ens rebroti  a Barcelona un separatisme estúpid i de poble. De cap manera.  Estic fent la guerra per Espanya i per a Espanya. Per la seva grandesa i per a la seva grandesa. S'equivoquen greument els que suposin una altra cosa. No hi ha més que una nació: Espanya! No es pot consentir aquesta sorda i persistent campanya separatista, i ha de ser tallada d'arrel" (recollit a El Confidencial del 10 de juliol del 2017). Anant una mica més lluny, geogràficament, els socialdemòcrates alemanys no van dubtar per amor a la pàtria a l'hora de votar els pressupostos de guerra de l'Imperi que van posar en franquícia la Primera Guerra Mundial. Van trair els seus solemnes compromisos adquirits a la Internacional Socialista amb els seus germans proletaris, que van passar a ser "enemics". Mai van posar en dubte que "els seus" polonesos eren alemanys. Polònia va obtenir la seva independència al final del conflicte militar.

Toca ocupar-se dels Ciutadans Inés Arrimadas i Albert Rivera. Primer van ser socialdemòcrates, ara són liberals,  nascuts anti-catalanistes per sempre més. Dir Ciutadans a un partit polític pressuposa una acotació que deixa explícitament i implícita fora del concepte als "altres". Els seus membres sí que són "ciutadans"; la resta, els altres, queden exclosos. Aplicant aquesta lògica, que hauria de repugnar a un demòcrata, la candidata ciutadana Inés Arrimadas  ha dit que és l'hora de la gent "normal". Un dels principals líders catalans del partit taronja, l'eurodiputat Javier Nart, nascut a Laredo (Cantàbria), vol esterilitzar a les dones que tinguin alta probabilitat de parir fills "subnormals". Uns desinfecten catalans, els altres esterilitzen ... i és que no són "normals". El cap de tots ells va fer de meritori a les Nuevas Generaciones del Partit Popular i ara gaudeix de la protecció de la FAES i de José María Aznar (el Padrino) i de l'abundant finançament de l'IBEX 35 i d'altres empresaris rumbosos.

Arrimadas és una criatura engendrada pel màrqueting polític, bén embolicada en un paper exquisit i delicat que amaga  una substància molt tòxica. Els "altres" no mereixen ser ciutadans perquè no són "normals". Arrimadas, de Jerez de la Frontera, la pàtria petita dels Primo de Rivera (pare, militar i dictador; fill, fundador de Falange), fa uns pocs anys que va arribar a Catalunya i ja està llesta per arreglar als catalans que no són "normals". De casta li ve, potser. El seu pare, policia a Barcelona en els anys 60 en plena era franquista, i el seu oncle, Moisés Arrimadas, Governador Civil i Jefe Provincial del Movimiento a Conca i Albacete.

Si, com assenyalen les enquestes, els independentistes són majoria entre els nascuts a Catalunya, i els pro-espanyols són majoria entre els que van néixer en altres parts del Estat (el seu calador electoral preferent), la conclusió és clara: els nascuts a Catalunya són anormals. "De fora vindrà qui de casa ens traurà" diu el refranyer ... "perquè ets anormal o subnormal". Estan els Ciutadans molt decidits a fer desaparèixer el català de l'escola. La llengua construeix les nacions.

En les primeres eleccions autonòmiques de Galícia (febrer de 1981), l'Aliança Popular de Fraga Iribarne va superar a UCD per primera vegada; enfonsament d'Adolfo Suárez a continuació i canvi de cicle. Cada vegada més a la dreta. Si el 21-D Ciutadans obté cinc o sis vegades més diputats que el PP, a Rajoy se li ennuegaran els torrons amb l'allargada ombra d'Aznar al clatell avançant per la seva dreta.

A València, hi ha manifestacions agressives contra els que surten al carrer per celebrar el Dia 9 d'octubre. A Madrid, hi ha policies que a les xarxes socials expressen la seva admiració per Hitler i li desitgen la mort a la seva alcaldessa ...

Albiol no pot ni vol dissimular el seu masclisme i el seu racisme, vol netejar TV3 i Catalunya Ràdio per posar gent "normal" i que sigui tan plural com la TVE del PP; i presenta a l'electorat un programa reaccionari en el sentit més rigorós de la paraula.

El ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, jurista de professió, ens aclareix als no entesos que l'abast del "delicte d'odi" va més enllà del que recull el Codi Penal com "delicte d'odi". Quina sort que tenim! Aquest home ha llegit Lewis Carroll. Una cosa així com "les lleis diuen el que jo vull que diguin". És una gran aportació la seva, l'Estat de Dret-Xiclet -Elástic.

Pablo Casado, palentí i dirigent del Partit Popular, pronostica que Puigdemont acabarà com el President Lluis Companys. O sigui, primer exili i després presó i afusellament pels militars ... Sáenz de Santamaría, a la qual alguns mitjans de Madrid donen el tractament de Presidenta de Catalunya, presumeix que han estat Mariano Rajoy i el seu Partit Popular els que han escapçat l'independentisme empresonant els seus líders. Confessar que la divisió de poders i la independència judicial a Espanya no existeixen demostra una extraordinària grandesa d'esperit ... Com han de patir els equidistants i els moderats! Potser això ajudi a comprendre perquè jutges i els fiscals porten vuit llargs anys investigant qui és el M. Rajoy dels papers (grocs) de Bárcenas que cobrava sobresous en sobres marrons, sense trobar-lo.

El País (5 de desembre) publica un article ("Alicia en la Bélgica de les maravillas") que denuncia la hispanofòbia que es respira a Brussel·les. La llegenda negra persegueix els espanyols i a les escoles de Flandes adoctrinen als nens per odiar Espanya i els espanyols. Són los Tercios de Flandes. La culpa és dels eurodiputats nacionalistes bascos i catalans. Una de les signants és una eurodiputada sortida de les llistes de la UPyD de Rosa Díez (ex-socialista). Molt adoctrinament hi ha pel món.

L'1 d'octubre la policia espanyola i els militars de la Guàrdia Civil van deixar un miler de ferits en les seves càrregues contra la gent que, pacíficament, volia votar, i entre els quals hi havia dones i vellets (com a qualsevol votació). Un dels ferits va perdre un ull. Les forces de l'ordre van rebre felicitacions i seran condecorades per la Real Orden de San Cristobal (El Confidencial digital, 4 de novembre). Aquestes actuacions han estat declarades secret oficial pel Govern per raons de defensa nacional.

El 3 d'octubre triomfa una vaga general que pràcticament paralitza Catalunya en protesta per la violència policial de l'1-O. El monarca espanyol, cap de la forces armades, imposat en línia directa pel dictador Franco i a qui no l'ha votat ningú, lluny de calmar els ànims, amenaça des de TVE amb la Llei de l'Embut i amb l'ús de tots els recursos de l'Estat per tornar a l'ordre constitucional que han trencat el govern i el parlament catalans (que sí que van ser votats democràticament). Missatge amb intencions òbvies.

La ministre de Defensa, María Dolores de Cospedal havia assegurat que la unitat d'Espanya es defensaria per terra, mar i aire i després de l'1-O va afirmar que l'Exèrcit Espanyol està preparat per defensar la integritat d'Espanya. El seu segon, el cap de l'Estat Major de la Defensa va afegir que les FAS estan llestes per defensar la nació i el 12 d'octubre durant la Festa Nacional rubrica l'amenaça: "Crec que no caldrà que l'Exèrcit hagi d'intervenir en defensa de la integritat d'Espanya".

Quan Marta Rovira, secretària general d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), en declaracions al 17 de novembre a RAC-1 va dir que el govern de Rajoy havia fet arribar amenaces a l'Executiu català que si no reculaven hi hauria "morts al carrer" perquè "no dubtaria a utilitzar l'Exèrcit arribant si fos necessari a la violència extrema", a la Moncloa es van afanyar a desmentir-la, qualificant les seves paraules de mentida i deliri.

L'ex-coronel Martínez Inglés en un informe a Canarias Semanal (7 de desembre) dona la raó a Marta Rovira encara que assenyala que es va quedar curta. Sosté que el govern de M. Rajoy havia dissenyat un operatiu secret per a "enfonsar la moral dels polítics catalans" amb l'ajuda d'especialistes en guerra psicològica. Martínez Inglés, a part d'aportar altres detalls, valora les conseqüències d'una intervenció militar que hauria deixat "desgraciadament morts sobre el terreny, amb multitud de danys directes sobre l'enemic (vides humanes i material de guerra) o col·laterals (vides humanes de civils i hisendes i béns materials".

La revista Interviú (13-19 de novembre) va publicar un informe detallat del pla per assaltar el Parlament de Catalunya per les forces de l'ordre. Andrea Levy, vicesecretària general d'Estudis i Programes del PP no es talla i diu davant els micròfons de Ràdio Nacional d'Espanya (l'emissora fundada per Franco a Burgos durant la guerra civil) que "Puigdemont ha posat en risc la vida de tots els catalans". Cal preguntar: pensaven matar-los a tots? Quisling, el polític noruec que va donar un cop d'Estat contra el govern democràtic i legítim mentre els alemanys envaïen el seu país, i que va imposar una dictadura feixista durant la ocupació nazi, ho va justificar per "salvar les vides i les hisendes dels noruecs".

Beatriz Talegón, exdirigent del PSOE i una de les poques veus "espanyoles" que defensen una solució democràtica per a la qüestió catalana, denuncia amenaces de mort a ella i als seus fills.

Un 23% d'espanyols boicotegen productes catalans (La Vanguardia, 9 de novembre de 2107). Aquest negoci el va començar, fa ja molts anys, Jiménez Losantos a la COPE, l'emissora dels bisbes catòlics.

Dos anys de presó i un dia per als dotze rapers de la Insurgencia per enaltiment del GRAPO i "tònica subversiva davant de l'ordre constitucional democràtic" (La Vanguardia 6 de desembre de 2017). Per si de cas: el Tribunal entén que hi ha un "risc abstracte" de nous atemptats per si el públic que escolta les seves cançons s'anima. Joves d'Alsasua porten més d'un any empresonats, acusats de terrorisme, per una baralla nocturna en un bar. A l'Espanya democràtica i cañí, entre operetes i sarsueles, també hi ha titellaires terroristes que passen una temporada a l'ombra. Eurodiputats espanyols tenen l'hàbit de qualificar de terroristes als eurodiputats catalans Terricabras i Tremosa. González Pons, eurodiputat del PP, referint-se a Junqueras i altres polítics catalans a la presó, en una intervenció recent parla de presos d'ETA. Lapsus?

Una jutge anul·la el protocol de la llei contra la pobresa energètica (La Vanguardia 6 de desembre de 2017), una manera neta de convertir la llei en paper mullat. Prop de 30 lleis, moltes de contingut social, han estat frenades pel Govern espanyol.

La Llei Mordassa del Partit Popular va enviant als tribunals de justícia als desafectes i díscols. Ara incorporen els Delictes d'Odi, per acabar de lligar caps.

Hi ha tantes garanties a les eleccions catalanes del 21-D que fins i tot hi ha candidats a la presó i a l'exili. La Junta Electoral Central prohibeix les il·luminacions en groc, però no en blau o en taronja.

Al·legant "raons de defensa nacional", Rajoy adjudica a dit el recomte electoral del 21-D a INDRA, empresa que segons la UCO (Unitat Central Operativa) de la Guàrdia Civil va fer un desviament de més de 600.000 euros a la caixa B del Partit Popular. I per si de cas, el Partit Popular avisa que, si no li agraden els resultats, seguirà amb el 155. Ni a Europa hi ha tanta democràcia i tantes garanties. Ni tant desinfectant emmagatzemat per anormals i subnormals.

I així fins a avorrir. ¿Potser són fatxes?

Pablo Iglesias ha declarat que els independentistes han despertat el monstre. Opino que el Monstre no ha dormit ni un segon i que està despert des de molt abans del franquisme o feixisme.

Des la Transició el Monstre ha seguit entre nosaltres en mode "Guardián del Cortijo" i amb alerta. Als franquistes, quaranta anys els va donar per a molt. I en aquells anys que van batejar com els de la Transició, van saber passar de la franquista democràcia "orgànica" a la democràcia "neo-franquista", sense despentinar-se, però això sí, amb la col·laboració necessària d'alguns cooperants ben retribuïts.  El nacionalisme exaltat i expansiu, una característica distintiva del feixisme en totes les latituds, ja estava entre nosaltres abans del franquisme. La guerra de Cuba per posar un exemple. D'això en podríem parlar un altre dia.

Ja en els feliços anys de la Transició, més d'un va entendre perfectament el que havia succeït i el que faltava per venir. José Ramón Lasuén, economista aragonès i degà honorari per la seva tasca com a fundador de la Facultat d'Econòmiques de l'Autònoma de Madrid, polític socialdemòcrata a l'oposició, a estones més a prop d'Adolfo Suárez i a estones més proper a Manuel Fraga, va deixar una lúcida anàlisi sobre la Transició  ja en el 1979, mesos després de l'aprovació de la Constitució i dos anys abans del 23-F. A propòsit de la "metamorfosi del franquisme" caracteritzava tant al franquisme com al postfranquisme per un objectiu comú: l' "exercici permanent del poder". Després de referir-se a "la semicasta de tècnics, lletrats i enginyers, continuadors del despotisme il·lustrat (...) i vertebradors inicials del franquisme" advertia (subratllem, dos anys abans del cop d'Estat del 23-F-81) que l'etapa que començava després de les eleccions de 1979 seria probablement una etapa de regressió: "Per reduir, per via de les lleis orgàniques, tot el negociat en la Constitució a canvi de la Monarquia que és incompatible amb la base cultural i sociològica del postfranquisme" (La  España mediocrática, editorial Planeta, Barcelona, 1979, pàg. 44). Després va venir la LOAPA, la LOFCA, la recentralització de competències, l'anul·lació sistemàtica de lleis autonòmiques, la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya a instàncies del Partit Popular; tot pronosticat. La primera part  de l'article 155, ara aplicat formalment potser excedint la legalitat constitucional. Res incomodava més al neofranquisme democràtic que l'Estat de les Autonomies.

El Govern espanyol prepara una nova Llei de Nova Planta. Per això s'han asswegut a la comissió de la reforma constitucional. El ministre de Justícia, Rafael Catalá, al Fòrum Europa de Bilbao (10 de novembre): "No sé si estem en el moment d'ampliar competències o d'enfortir els instruments de col·laboració i cooperació o que el Govern central torni a assumir polítiques públiques essencials ". De Felipe V a Felip VI.

El "miracle" de la Transició va ser inventar un nou espècimen polític, els feixistes demòcrates. Fora d'aquestes fronteres sembla que van prendre bona nota. També d'això en podríem parlar un altre dia.

.....

]* Ricardo Romero de Tejada ha publicat fa poc l´assaig "Por qué hemos llegado hasta aquí. Geopolítica y política de la cuestión catalana". Tiempos de espera, Barcelona, 2017.