Manuel Ruiz de Lara | @ManuelRuizdelar
Magistrat del Jutjat del Mercantil nº 10 de Barcelona que va elevar el cas de les clàusules abusives al Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea

La Sentència de 7 desembre de 2016 dictada pel Jutjat Mercantil número 10 de Barcelona, ​​estima la demanda interposada per tres consumidors i declara la nul·litat de sengles clàusules inserides en un préstec hipotecari, entre elles la que establia la responsabilitat personal, solidària i il·limitada del deutor hipotecari.

En el procediment que se seguia davant el mencionat jutjat mercantil, la part demandada, l'entitat financera Bankia S.A., no va procedir a contestar la demanda interposada, essent declarada en rebel·lia processal.

En estar davant de contractes d'adhesió celebrats entre un consumidor i un professional, on els termes contractuals són redactats per l'entitat financera i el consumidor només es limita a adherir-se a les clàusules predisposades, no existint negociació individual, procedeix analitzar si el consumidor va rebre la suficient informació sobre el contingut i transcendència de les clàusules imposades per l'entitat bancària.

Aquesta sentència sotmet ambdues clàusules a l'anàlisi de l'anomenat "doble control de transparència" establert pel Tribunal Suprem el 9 de maig de 2013. L'esmentada jurisprudència imposa un primer control d'incorporació de les clàusules inserides en préstecs hipotecaris o altres instruments financers concertats entre un professional i un consumidor, en virtut del qual, s'ha d'analitzar si les clàusules s'ajusten als requisits establerts als articles 5 i 7 de la Llei de condicions generals de la contractació. És a dir, si reuneixen les pautes, de claredat, concisió, transparència i senzillesa, no incloent termes foscos, il·legibles o ambigus.

La Sentència del Jutjat Mercantil número 10 de Barcelona, ​​conclou que les dues clàusules superen el primer filtre d'incorporació i procedeix analitzar si les mateixes superen el segon control de transparència, que consisteix en què per part de l'entitat bancària s'hagi informat el consumidor sobre la transcendència econòmica de la clàusula inserida en el préstec, mitjançant l'adequada informació pre-contractual a través de la simulació d'escenaris, fullets informatius, gràfics i altres explicacions addicionals que permetin la comprensibilitat real del client sobre el funcionament i transcendència de les clàusules predisposades per l'entitat financera , i sobre les quals el consumidor no té cap possibilitat de negociació.

En el litigi seguit davant el Jutjat Mercantil número 10 de Barcelona, ​​l'entitat demandada no procedeix a contestar la demanda, de manera que no articula cap mitjà de prova que permeti acreditar que les clàusules objecte de litigi van superar aquest doble control de transparència en complir amb les obligacions d'informació que li corresponien. Pesant sobre l'entitat demandada, la càrrega de la prova d'aquestes circumstàncies, i davant la seva incompareixença no cap sinó estimar la demanda interposada, en considerar que les clàusules objecte de litigi no han superat el doble control de transparència que exigeix ​​la jurisprudència del Tribunal Suprem .

La Sentència del Jutjat Mercantil número 10 de Barcelona circumscriu la seva anàlisi a la determinació de si les clàusules esmentades van superar el control de comprensibilitat (és a dir si l'entitat financera va subministrar informació al consumidor sobre les mateixes perquè pogués entendre) d'acord amb la reiterada línia de jurisprudència del TJUE de Luxemburg i del Tribunal Suprem. Es tracta d'una resolució judicial, que no fa sinó donar compliment al deure del jutge de controlar l'existència de clàusules abusives en els contractes i extreure les conseqüències que se'n derivin, per complir amb el mandat establert en els articles 6 i 7 de la Directiva 93/13 de la Unió Europea.

L'esmentada Sentència circumscriu la seva anàlisi a aquestes qüestions, sense anar més enllà ni entrar a qüestionar l'aplicació de l'article 1911 del Codi Civil, ni derogar de cap manera l'aplicació d'aquest article ni establir tampoc en strictu sensu, la dació en pagament. La Sentència no impedeix en definitiva que el deutor respongui de l'obligació contreta amb els seus béns presents i futurs, si bé no ho farà d'acord amb la clàusula declarada nul·la, però sí en virtut del que disposa l'article 1911 del Codi Civil.

L'aplicació d'aquest article del Codi Civil no era objecte de discussió en el procediment civil en curs. L'aplicació o inaplicació de l'article correspon a qüestions futuribles i hipotètiques i que en qualsevol cas, s'hauran de dilucidar davant la jurisdicció civil, i no essent ni havent estat competència ni objecte de decisió en la Sentència dictada en el procediment número 732/2015 seguit davant el Jutjat Mercantil número 10 de Barcelona.