L’única minoria perillosa és la dels rics (i els seus servidors)

Paca Blanco, Jesús Rodríguez, María Lobo i Aziz Matrouch

Militants d’Anticapitalistes

L’avanç del neofeixisme i de les formacions polítiques autoritàries, l’èxit de Trump, Bolsonaro o Salvini són conseqüència de la inseguretat i frustració que han originat els partits de l’extrem centre neoliberals que han imposat un llarg període de polítiques d’austeritat per a la majoria social a nivell estatal seguint el dictat del FMI i una globalització econòmica internacional que ha conculcat els drets i els interessos dels pobles. La Unió Europea i l’Estat espanyol no han estat una excepció, sinó al contrari, resulten paradigmàtiques en la disminució de la despesa social, del sector públic de l’economia i dels drets de la ciutadania. Després de la crisi del 2007/2008 els guanyadors a tot el món són els mateixos que les van provocar, l’oligarquia financera i les multinacionals.

Paradoxalment un representant del capital més parasitari com és Trump aconsegueix erigir-se en capdavanter contra l’establishment amb un discurs xenòfob i supremacista. Els nous tsars de l’extrema dreta a França, Itàlia, Polònia, Hongria i al nostre país han desviat la ràbia d’un important sector del poble contra estrangers i minories ètniques, contra emigrants i dones. Tant a Amèrica com a Europa l’extrema dreta assegura, d’aquesta manera, els interessos de l’oligarquia fent culpables de les desgràcies a sectors socials molt fràgils que difícilment poden defensar-se i encara menys ser causants de la situació. Una jugada mestra per seguir aplicant polítiques que augmenten la desigualtat social, l’odi al diferent i la divisió als pobles. Els causants de la crisi d’una dècada de durada i els guanyadors de la globalització poden estar tranquils, els polítics al seu servei, igual que el lladre de la faula popular distreu als vianants cridant “al lladre, al lladre” assenyalant al desarrapat que passava per allà.

Des de fa uns quants anys, vivim en una situació que s’ha denominat “crisi”. De vegades, de tant escoltar una paraula, l’acabem repetint i assumint sense pensar ben bé què significa. “Crisi” té un significat concret. Ha significat que milions de persones visquin condemnades a l’atur. Milions de persones que cada vegada han de treballar més per menys diners. Crisi són els lloguers cada vegada més elevats, els serveis públics més col·lapsats, amb aules amb més alumnes, metges amb consultes cada vegada més saturades, un transport públic cada vegada més car i menys eficient. Crisi són les pensions de misèria per als qui han tingut una vida d’esforç o les dones que cada vegada pateixen més per mantenir l’economia de la seva gent i les persones migrants perseguides simplement per ser pobres. Aquesta és concretament la crisi pel 80% de la població. Som la classe treballadora la que pateix la crisi.

No obstant això, hi ha una minoria privilegiada a la qual no li ha anat malament. Una minoria paràsita que, emparada per unes regles del joc que sempre l’afavoreix, ha seguit fent negocis i guanyant diners a cabassos a expenses del treball aliè. Una minoria acaparadora que esprem els recursos de tots per a beneficiar-se i viure en l’opulència més escandalosa. Sí, als banquers, als executius, a les grans empreses, els ha anat molt bé. S’han aprofitat de la situació per saquejar els serveis públics, per baixar els salaris, per especular amb l’habitatge. Imposen un règim de terror als centres de treball: a qui protesta i s’organitza el fan al carrer. I tenen de la seva part el conjunt de poders de l’Estat, que lluny d’exercir un rol redistributiu, es dediquen a legislar per protegir els interessos dels bancs. El cas del poder judicial, amb el Tribunal Suprem al capdavant, no és sinó una mostra més que l’Estat segueix essent el consell d’administració dels rics. A sobre, ara volen enfrontar-nos entre nosaltres, als nostres barris i ciutats, en els llocs que estimem tant: volen dividir-nos quan són ells els que ens fan la vida difícil a tots. Però no podem permetre que aquesta situació es normalitzi. La societat crea riquesa; som els treballadors i les treballadores les que generem riquesa. Moltes vegades ni se’ns paga un salari, com en el cas de les dones. Però sense tot aquest esforç dels i les de baix, la societat col·lapsaria.

Fer-nos preguntes ens obliga a canviar les coses: És just que les grans empreses i els seus executius s’estiguin embutxacant milions mentre més del 50% de la gent té ingressos que van dels 0 als 1200 euros? És just que segueixi havent-hi milions de pisos buits i segueixin pujant els lloguers i segueixin desnonant famílies? És evident que no ho és i no n’hi ha prou amb lamentar-ho. Cal actuar. I és que vivim temps turbulents. El capitalisme en crisi ha obert el camí pel sorgiment de forces reaccionàries que tracten de restaurar l’ordre. Un ordre que ens ofereix dues opcions a la gent de baix: o mantenir-nos en el nostre lloc callades mentre ens empobreixen o enfrontar-nos entre nosaltres per barallar-nos per les restes de la misèria. I és que el discurs xenòfob i racista és el propi dels qui s’han rendit, no volen enfrontar-se als poderosos i prefereixen enfrontar-se al seu veí o veïna, a qui pugui ser més vulnerable. Els moviments socials i les seves necessàries reivindicacions de fiscalitat per a qui més té, d’impedir l’especulació amb els lloguers, de donar drets als treballadors i autònoms són representen opcions valentes. Només amb la valentia es poden  canviar les coses.

No són temps per quedar-se atrapades en el xoc, en la impotència. Hem de combatre i assenyalar als veritables responsables d’aquesta situació de crisi, precarietat i inseguretat en la qual es troba la classe treballadora. No hem de fer cap concessió davant els discursos contra les persones migrants, les dones, les LGTBI, ni tampoc contra els perseguits per les seves idees polítiques. Van contra nosaltres i contra les nostres veïnes. Busquen mantenir empobrides i dividides les nostres comunitats. I ho fan per mantenir els seus privilegis, seguir engreixant els seus beneficis.

Cal denunciar aquest estat de coses, però no n’hi ha prou amb denunciar, és urgent construir les alternatives. Necessitem representants polítics que les defensin, però no n’hi ha prou amb presentar-se a les eleccions confiant-ho tot a la representació. Cal  que la societat s’organitzi i prengui amb les seves mans la solució als problemes. Les classes subalternes, la gent des de baix, hauran de defensar-se i passar a l’ofensiva activament. Afortunadament, als nostres pobles i barris, als centres docents i als de treball hi ha moltes persones que lluiten quotidianament contra la pressió que imposa aquest sistema. És la gent que treballa en el moviment feminista, en el moviment d’habitatge, en els sindicats, en els moviments veïnals i antiracistes. Aquests són els millors anticossos davant l’auge de la xenofòbia i el feixisme. Construir comunitats organitzades, contrapoders reals que facin front als que tenen encara el poder (es presentin o no a les eleccions).

És el moment de recuperar la convicció que podem transformar les coses. El que implica que les classes subalternes s’organitzin per a això. El que suposa identificar problemes, víctimes i culpables. Pro també es necessari disposar d’un projecte de societat i construir un programa que ofereixi alternatives reals de transformació. Alternatives radicals i de ruptura amb aquest estat de coses, encara que això suposi una col·lisió frontal amb l’establishment: els poders econòmics i les institucions de la governança neoliberal. Per això Anticapitalistes ha decidit posar el seu gra de sorra en una tasca que afecta a tot aquell que vol una societat justa i democràtica, per assenyalar, des dels barris, aules i empreses, a l’única minoria perillosa pel benestar social: els rics i els polítics al seu servei. També per presentar propostes concretes davant l’escandalosa desigualtat vigent en la societat, la qual cosa suposa anar a l’arrel de la mateixa i situar en l’horitzó polític l’expropiació del poder econòmic per posar-lo al servei de la majoria, repartint la riquesa.

No podem deixar-li l’espai als nostres barris a l’extrema dreta ni confiar en què les superficials i banals polítiques “progressistes”, incapaces de plantar cara al poder, resolguin els nostres problemes. No hi ha una altra forma de resoldre els problemes que una perillosa i depredadora minoria ha generat que la construcció d’una força social capaç d’expropiar als poderosos. És hora de dir que ja n’hi ha prou de discursos buits i de mitges tintes; ja n’hi ha prou de permetre el saqueig sense resposta. Són necessàries noves idees i propostes capaces d’il·luminar campanyes i accions amb l’objectiu de fer front als privilegiats i el seu poder econòmic, polític, judicial i comunicatiu. El contrari és deixar el terreny lliure perquè el natural malestar que genera la desigualtat extrema l’ocupi el racisme, el masclisme i l’odi.