Miguel Guillén

Val. Ja. Fins aquí. De debò no passarà res? De veritat no rebentarà tot després de les revelacions sobre la guerra bruta de les clavegueres de l'Estat contra Podemos i els seus dirigents? Val. Sí. Ja sé que no. Ja sé que no rebentarà tot. Ja sé que això de ser demòcrata no és més que un significant buit, una paraula tan grapejada que ja no vol dir pràcticament res. Si de veritat es tingués una concepció real del que és la democràcia, els dirigents de la resta de partits polítics haguessin sortit en tromba, sense pensar-s'ho ni un moment, a condemnar amb claredat aquesta vergonya i aquest escàndol, i s'haguessin posat a disposició, en aquest cas concret, de Podemos i els seus dirigents. Solidaritat, se li diu. Fraternitat, la germana pobra de la divisa republicana i que tanta falta ens fa. Però no. No ho han fet i s'han posat de perfil, i això és també un escàndol. Perquè una actitud democràtica s'ha de caracteritzar per, en moments com aquest, deixar de banda els interessos partidistes i defensar qui ha estat clarament i injustament perjudicat. També en campanya electoral. Ho va dir Iñaki Gabilondo fa uns dies: en aquest assumpte, "Pablo Iglesias és dels nostres". Es pot dir més alt, però no més clar. Per què la majoria dels periodistes amb més rellevància mediàtica no han fet d'aquest assumpte una qüestió central en les últimes setmanes? Per què hi ha tan poques declaracions clares i contundents com les ja citades d'Iñaki Gabilondo o les de la directora d'aquest diari, Ana Pardo de Vera? Per què molts periodistes influents es posen de perfil o directament s'amaguen? Què passa aquí? De veritat cap periodista demanarà disculpes per haver obert els seus programes i noticiaris amb notícies falses no fa tant de temps?

Ho sento si els avorreixo amb el tema, però per més articles que s'escriguin sobre la qüestió no en seran prous. Perquè el que ha passat és molt gros. Tot sembla indicar que les clavegueres de l'Estat van fabricar notícies falses sobre Podemos poc després del fulgurant naixement d'aquesta formació política, per danyar la seva breu reputació i posar en qüestió l'honorabilitat dels seus principals dirigents, com van fer també amb dirigents de l'independentisme català (bon moment per recuperar el documental "Les clavegueres d'Interior", dirigit per Jaume Roures i amb guió de Jaume Grau). Que si el finançament de Veneçuela, que si els diners de l'Iran... Tot mentida, tot inventat i convenientment difós per mitjans de comunicació que sembla ser que actuaven com a corretja de transmissió del govern del PP. I ara, el pirateig de la càmera de seguretat de la casa on viuen Irene Montero i Pablo Iglesias amb els seus fills. Quina vergonya! Quina indignació! La justícia definirà què va passar i si algú ha de pagar per això, però estem davant d'un problema eminentment polític. Per això és tan escandalós que la resta de partits no hagin mostrat una actitud més ferma davant aquest atropellament. Per què no es va acabar constituint una "Comissió Villarejo" al Congrés dels Diputats? Algú protegeix Eduardo Inda? Per què ha estat tan tèbia la reacció del govern i del PSOE? Com haguessin reaccionat els diferents partits en un altre país del nostre entorn? Segueixen operant les clavegueres de l'Estat? Massa preguntes, però molt poques respostes clarificadores.

Repeteixo: el que ha passat és molt gros i hauria de canviar per complet el panorama a les portes d'una campanya electoral que serà decisiva. De debò tota aquesta vergonya no repercutirà en la campanya? De debò el diari Público serà dels pocs que tracti amb rigor i importància aquest assumpte tan delicat i escandalós? De debò no hi haurà una declaració institucional clara i contundent de Pedro Sánchez? De veritat? Va dir Ana Pardo de Vera fa uns dies que probablement estem davant de l'escàndol més greu des dels GAL. No em sembla una afirmació desgavellada: estem parlant d'una possible conspiració entre importants poders de l'Estat i alguns mitjans de comunicació, amb un únic objectiu: desprestigiar determinats adversaris polítics, que s'erigien com una amenaça per a uns interessos concrets. Quin paper va jugar en tot això l'exministre Fernández Díaz? I Rajoy? De veritat: estem davant d'un escàndol que no pot quedar impune. Ja veurem quin és el camí que segueix la via judicial, però aquí el més important és que, de manera urgent i clara s'han de depurar responsabilitats polítiques. I els ciutadans i ciutadanes tenim una eina important: el nostre vot. Potser és hora de votar una altra vegada "amb el vot entre les dents", en expressió d'Enric Juliana. Comença la campanya electoral i a alguns no els interessarà parlar de les clavegueres de l'Estat. Preguntem-nos per què. A mi sí.