Antoni Aguiló

Filòsof del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

Acabo de tornar de Bilbao, on he tingut l'oportunitat de participar com a ponent en unes jornades sobre delictes d'odi per orientació sexual i identitat de gènere organitzades per l'associació Aldarte, que des de 1994 treballa en l'àmbit de la diversitat sexual i de gènere. Alllà es van donar cita acadèmics i activistes de diferents països per reflexionar col·lectivament sobre els tipus de violència que al llarg de la història han servit per justificar la criminalització, la medicalització i la patologització de lesbianes, gais, bisexuals i persones trans, però també per posar en comú aprenentatges, estratègies de lluita i transformació.

Les jornades no podien ser més oportunes. Si, d'una banda, en els últims anys experimentem un avenç significatiu en matèria de reconeixement de drets de les persones LGTBI, assistim, de l'altra, a una intensificació del sentiment homòfob i patriarcal desencadenat en bona mesura per l'onada reaccionària global d'extrema dreta. En la meva ponència vaig sostenir que aquesta recrudescència homòfoba es basa en tres pilars: l'enaltiment de la família tradicional, la defensa de la masculinitat hegemònica i l'animadversió envers la despectivament anomenada "ideologia de gènere". Vaig sostenir també que una de les més actuals i extremes formes de violència homòfoba és la continuïtat del discurs biopsiquiàtric mitjançant les teràpies de conversió gai: qualsevol tractament orientat a canviar l'orientació sexual d'una persona o a suprimir la identitat de gènere desitjada.

Tot i que l'Organització Mundial de la Salut va retirar l'homosexualitat del seu catàleg de malalties mentals l’any 1990, i malgrat que importants organitzacions de salut mental han denunciat que la teràpia de conversió és nociva i inefectiva, alguns sectors conservadors sostenen que l'orientació no heterosexual constitueix un trastorn mental curable. En 2017 un jutge de Brasília va dictar un acte en el qual acceptava com legals les pseudoteràpies de reversió de l'homosexualitat, prohibides al Brasil des de 1999 pel Consell Federal de Psicologia. Més recentment, el Ministeri de Salut del Govern de Bolsonaro va publicar a principis de febrer una nota en què anunciava canvis en la política de salut mental que passaven per la recuperació de la teràpia electroconvulsiva i l'internament de pacients psiquiàtrics, dues pràctiques sovint utilitzades per al suposat tractament terapèutic de l'homosexualitat.

És precisament aquest discurs d'odi patologitzant sobre la diversitat sexual i de gènere el component que subjau als cursos per curar l'homosexualitat organitzats clandestinament i il·legalment per un centre adscrit al bisbat d'Alcalá d'Henares, avalats per la Conferència Episcopal Espanyola. Sabíem, pels seus controvertits discursos i polèmiques manifestacions, que Juan Antonio Reig Pla, bisbe d'Alcalá, és un homòfob i un misogin recalcitrant, a més d'un nostàlgic del franquisme (el 2009 va oficiar una missa a Paracuellos del Jarama amb una bandera franquista a l’altar). Tampoc no és cap novetat que l'Església catòlica és una de les institucions més homòfobes del món i, al mateix temps, una de les més hipòcrites pel que fa al sexe, com va documentar brillantment Pepe Rodríguez a La vida sexual del clero. De vegades, sota la màscara de la castedat s'amaguen autèntics depredadors o reprimits sexuals coneguts pels seus sermons homòfobs de condemna, culpabilitat, tractament o compassió paternalista. El mateix papa Francesc, que el 2013 va mostrar una cara més amable de l'Església ( "si una persona és gai i cerca el Senyor i té bona voluntat, qui soc jo per jutjar-la?"), en la recent entrevista a Jordi Évole a Salvados va treure a la llum el seu tic homòfob en recomanar consultar un "professional" (corregint unes declaracions anteriors en què havia dit "psiquiatre") en cas d'observar "coses rares" durant la infantesa.

A Espanya, el discurs de la conversió i la reeducació LGTBI és un pòsit del franquisme assumit tant per una part important de la jerarquia catòlica com per la dreta cristiana reaccionària. Seguint les doctrines del catolicisme, que considerava l'homosexualitat un pecat, i en compliment de la legislació vigent, que la considerava un delicte, la medicina i la psiquiatria franquistes van considerar l'homosexualitat una malaltia. Així la van concebre, per exemple, Gregorio Marañón i Valentín Pérez Argiles, entre la terapèutica dels quals es trobava l'oració, el recondicionament masturbatori, la continència i la reclusió dels "malalts" en llocs remots. El 2005, el Partit Popular va defensar al Senat, per boca del seu convidat, Aquilino Polaino, que l'homosexualitat era un trastorn. Polaino i Reig Pla són dues cares complementàries de la mateixa virulència homòfoba.

Les teràpies de conversió tenen particular incidència a Estats Units i Amèrica Llatina, on els grups evangèlics són molt influents. Segons el William Institute, de la Facultat de Dret de la Universitat de Califòrnia, al voltant de set-cents mil ciutadans dels Estats Units ja s'han sotmès a tractaments de curació gai, i en l'actualitat uns vint mil assisteixen a camps de conversió, una mena d'escoles cristianes per a la correcció de la sexualitat desviada. Es tracta d'espais de violència on conflueixen la psiquiatria, la religió, l'heteropatriarcat i l'eugenèsia. A Europa, per ara, no s'han trobat evidències de camps de conversió, encara que això no vol dir que no s'organitzin activitats en aquest sentit. La veritat és que no hi ha una legislació forta al respecte. Malta va ser el primer país europeu a prohibir aquestes pseudoteràpies en 2016. Irlanda i el Regne Unit van anunciar el 2018 la seva intenció de fer-ho. Països com Espanya només compten amb algunes prohibicions a escala regional.

Diu Boaventura de Sousa que vivim temps d'enfortiment d'una mirada colonial que converteix al diferent en un objecte d'opressió, en una anomalia que cal controlar i confinar. Les marques de la colonialitat són presents en els cossos patologitzats, criminalitzats, demonitzats i exterminats, en les identitats reprimides i les memòries esborrades, en els camps de concentració per a homosexuals de Txetxènia coneguts el 2017 i en els camps de conversió. Les expressions d'afecte i amor no són una patologia, són la cura. És hora d'ajuntar les nostres mans, les nostres veus i les nostres pells per acabar amb la violència colonitzadora contra els cossos que escapen dels patrons normalitzadors. Recuperant la pregunta de Frantz Fanon sobre l'impacte d'aquest tipus de violència sobre el cos negre racialitzat: "Quina altra cosa podria significar per a mi més que una amputació, una esquinçada, una hemorràgia que esquitxava tot el meu cos?"