Sònia Farré Fidalgo

Exdiputada al Congrés dels Diputats i professora de secundària

Les persones que ens dediquem a la docència estem acostumades a què s’utilitzi l’educació amb interessos electoralistes i partidistes. Acostumades especialment a què la dreta proposi canvis a l’escola pública sempre dedicats a recentralitzar-la i a reduir-la i a que es neguin a comprometre’s amb un mínim d’inversió que ens apropi als nivells europeus. I per descomptat sense qüestionar una LOMCE que es va aprovar en solitari, imposada i sense cap tipus de consens i sense escoltar la comunitat educativa.

Les que vivim a Catalunya estem acostumades a què cada vegada que es convoquen eleccions estatals, plani sobre el nostres caps una amenaça clàssica des de la dreta: eradicar la immersió lingüística de l’escola catalana.

Ara tenim un partit polític més, però sobretot tenim tres partits de la dreta d’àmbit estatal absolutament escorats en l’atac a l’escola catalana, a més de contra els mitjans de comunicació i l’Administració.

Al que no estem tan acostumades és a què a aquests mal autoanomenats constitucionalistes, els tiri una gerra d’aigua freda el Tribunal Constitucional amb el seu aval a la immersió lingüística. Aquí ens cau com pluja de maig: avui ha resolt un recurs presentat fa deu anys pel PP que malgrat anul·la alguns articles de la llei d’educació en manté els que tenen a veure amb el règim lingüístic.

A Catalunya fa anys que repetim obvietats que em disposo a esgrimir aquí un cop més i que "aojalá", que deia la meva àvia, sigui el darrer. Com a professora de secundària i com a exmonitora d’oci de l’àrea metropolitana de Barcelona us asseguro que la socialització a l’escola entre l’alumnat es fa bàsicament en castellà, tant és si són o no catalanoparlants; que a més a més en l’etapa infantil triguen a diferenciar en què estan parlant i van canviant d’una llengua a una altra sense més, encara que això de canviar de llengua sense més, ho seguim fent de grans; que he tingut alumnat nouvingut castellanoparlant, que malgrat tenir dos anys d’exempció perquè se’ls avaluï la llengua catalana, es llencen a fer-hi els exàmens i fan menys errors ortogràfics que uns quants dels oriünds; i que si en edats primerenques aprens una segona llengua després l’aprenentatge de les següents és molt més fàcil.

I tot això ho sabem totes: profes, família i canalla. I ho vivim sense estrès, perquè  com ens toca repetir una vegada i una altra: la immersió lingüística forma part d’un dels consensos bàsics de la societat catalana de les darreres dècades.

Com a filòloga, em costa entendre la mania de voler fer una bandera de l’atac a les llengües, suposo que són reminiscències de l’educació de règims anteriors el que a alguns no els deixen veure les llengües com el que són: eines de comunicació i una riquesa cultural que ens mostra maneres diverses d’entendre el món.

Al final és que a la dreta espanyola li falta més coneixement i més empatia per valorar la diversitat lingüística. I és que el bilingüisme estable no existeix, per mantenir-lo és necessari que hi hagi mesures que corregeixin el que sinó passaria: la desaparició de la llengua minoritzada, el català (la que té menys parlants, la que es parla en menys estats, la que s’usa en menys àmbits...) Com a catalana em costa entendre que vulguin eradicar una de les eines de convivència i d’integració més útils dels darrers temps.