Antoni Aguiló

Filòsof del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

En les últimes setmanes hem conegut tres notícies diferents, dues de bones i una de dolenta. La primera bona notícia és la retirada del seu pedestal al Central Park de Nova York de l'estàtua del doctor James Marion Sims, recordat per la història oficial de la medicina com el pare de la ginecologia moderna. No obstant això, aquesta història no explica que en el 1845, en resposta a les queixes dels propietaris d'esclaus sobre la infertilitat de les dones negres esclavitzades, Sims va desenvolupar pràctiques pseudomèdiques violentes i mancades d'ètica. Sims va crear l’espècul vaginal per a l'observació de la fístula vaginal i va sotmetre a dolorosos procediments quirúrgics experimentals esclaves afroamericanes. Sims va ser un dels molts professionals mèdics racistes que van utilitzar les diferències colonials entre els cossos blancs i els negres per dur a terme experiments horripilants i cometre autèntiques atrocitats sobre els cossos africans: cossos manipulables, cossos esclavitzats, cossos esterilitzats, cossos, en definitiva, despullats de la seva condició humana.

La segona bona notícia és l'aprovació a l'Ajuntament de Badalona per una amplíssima majoria (només amb els vots en contra del PP) de la moció que substitueix el nom del carrer dedicat al general Valeriano Weyler pel de Neus Català, l'última supervivent catalana del camp de concentració de Ravensbrück, morta el passat 13 d'abril. La moció argumenta que Weyler va dissenyar per primera vegada a Cuba els camps de concentració com a mètode de càstig dels presoners enemics, provocant milers de víctimes. Posteriorment va ser capità general de Catalunya i, com a tal, responsable de la repressió exercida durant la Setmana Tràgica de 1909. Una vegada més, la societat racista i colonialista situava els africans i afrocubans en els nivells més baixos de l'escala social i humana.

La mala notícia és la decisió del Govern de Jair Bolsonaro al Brasil, entre altres mesures, de retallar la inversió pública en les carreres de filosofia i sociologia per considerar-les matèries inútils i poc rendibles. L'argument és mesquí. El que de veritat es pretén és castigar la visió crítica de la societat, la política i la justícia, criminalitzar els estudis que permeten posar en qüestió el sentit comú heretat, aquest mateix sentit comú elitista, individualista, mercantilitzat i disfressat de neutralitat que es va imposant en l'educació: competitivitat sota la retòrica de l'excel·lència, meritocràcia, emprenedorisme, educació financera, anglès, competència digital, etc. L'educació transformadora, emancipadora i centrada en la vida no només no interessa, sinó que a més es margina i deixa morir.

Les tres notícies tenen més punts en comú del que a primera vista pot semblar. D'una manera o una altra, són el reflex del que Boaventura de Sousa Santos anomena "epistemicidi": un producte del colonialisme com a procés social i cultural ininterromput fins avui. Aquest implica la destrucció sistemàtica de coneixements, sabers i cultures no assimilades per la cultura blanca occidental dominant, per un saber dipositat en mans d’aquells que exploten, discriminen, subordinen, humilien i maten, i que històricament ha comès els pitjors crims en nom del progrés, el desenvolupament, Déu, la ciència, els drets humans i la democràcia. L'epistemicidi presenta tres característiques bàsiques. En primer lloc, no creu en l'intercanvi de sabers, sinó que ignora, desacredita o elimina per complet els coneixements aliens que no convergeixen amb el sistema de coneixement colonitzador. En segon, estableix una jerarquització autoritària entre sabers que justifica actituds discriminatòries com el racisme, el masclisme, el classisme i l'homofòbia ja que imposa els sabers i les experiències de l'home blanc, burgès, cristià i heterosexual. Finalment, crea un determinat tipus d'injustícia, la injustícia epistèmica, a la qual encara s'enfronten arreu del món els pobles i col·lectius els coneixements i formes de vida dels quals són negats i desqualificats: dones, negres, indígenes, LGTBI, persones amb capacitats diverses, etc.

En virtut de l'estratègia epistemicida de negació del coneixement i de les experiències dels dominats, es va afirmar el patriarcat i la supremacia cultural dels propietaris d'esclaves, que contractaven metges com Sims per augmentar la taxa de natalitat de les dones esclavitzades amb mètodes que perpetuaven la violència sexual. Aquestes dones eren portadores de sabers vinculats al cos, la salut i la malaltia heretats dels seus avantpassats i transmesos mitjançant l'oralitat. Sabers que, per exemple, incloïen passar les mans amb oli per la panxa de la partera per ajudar en el moment del part, així com els diversos usos de les herbes preparades per les comares. De la mateixa manera, es va negar el dret a exercir les religions d'ascendència africana practicades a Cuba, que les elits colonials blanques consideraven una aberració o expressió de bruixeria. De manera anàloga, el Govern de Bolsonaro escomet el seu atac contra la filosofia i la sociologia en nom d'una jerarquia de sabers supeditada al mercat capitalista i l'epistemicidi del pensament crític.

Per què les idees dels homes blancs de Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya i els Estats Units han arribat a dominar globalment el món del coneixement? Com i quan es van crear les estructures dominants de coneixement que decreten el que és veritable i el que és fals, correcte i incorrecte, normal i anormal? Com descolonitzar, desmercantilitzar i despatriarcalitzar els llegats intel·lectuals heretats? Què és la justícia epistèmica?

Són algunes de les preguntes que De Sousa Santos tracta en el seu últim llibre en castellà, El fin del imperio cognitivo. En continuïtat amb la seva obra precedent, hi posa les bases d'un nou projecte civilitzador a partir de la proposta de les anomenades epistemologies del Sud, que cerquen escoltar les veus silenciades, rescatar sabers sotmesos, estendre ponts entre les experiències del món i estan convençudes que les suposicions del poder occidental que històricament han justificat la violència, l'esclavitud, la conquesta imperial, l'explotació de classe, la despulla, el racisme, el sexisme, l’epistemicidi, l'homofòbia, l'actitud instrumental cap a la naturalesa i la lluita global pels recursos del planeta, a més d'indesitjables, són cada vegada més insostenibles.