Josep Garriga ("Calitu") i Brian Anglo, membres de Barcelona en Comú i d’Anticapitalistes

Molts nervis durant la campanya electoral a Barcelona en Comú. Per seguir governant faria falta un pacte (sols, ja no), però no era igual quedar com a primera força que com a segona.

Quan arriben, els resultats no són dolents, sobretot tenint en compte un seguit de circumstàncies adverses: el desgast dels últims quatre anys exacerbat per l’hostilitat de la majoria dels mitjans de comunicació, la recuperació del PSC a remolc de la del PSOE i l’auge d’ERC. La pèrdua d’una sola regidoria i l’empat a regidories amb Esquerra es pot considerar gairebé una proesa, però el fet és que Esquerra té més vots. I es nota una certa desil·lusió. "Ho teníem a tocar..."

Ja des de l’inici de la campanya, la línia oficial és que cal un pacte a tres bandes i es manté després reforçada pel fet que no hi ha cap combinació a dos que sumi una majoria absoluta. La novetat és la proposta que Ada sigui alcaldessa, amb l’argument que cal trencar els blocs (independentistes vs antiindependentistes) i només ella pot fer de pont i assegurar l’aplicació de polítiques socials.

Sorprenentment, poca gent qüestiona la conveniència d’una aliança amb dos partits amb lligams estrets amb els diferents lobbies de la ciutat i pràctiques antipopulars contrastades que podrien deixar Bec en minoria no solament dins el ple de l’ajuntament, sinó al si del mateix govern. De tota manera, si la idea de governar amb ERC i PSC podria servir com a estratagema negociador, no té gaires -per no dir nul·les- possibilitats de materialitzar-se, si més no fins després de les les eleccions autonòmiques.

De tota manera, va agafant cada cop més força la idea que no hi ha quasi res a fer si no es té l’alcaldia, que aquest és l’objectiu prioritari i que és possible. Si resulta que és amb els vots del PSC i Valls (qui explica que el seu "donatiu gratuït" té com a únic objectiu impedir que un independentista sigui alcalde), això no és responsabilitat de Bec ni li compromet a res.

S’informa a una Coordinadora extraordinària el 5 de juny que ERC i PSC continuen entestant-se a vetar-se mútuament i s’acorda sotmetre al plenari de Bec el dia 7 la proposta de presentar la candidatura d’Ada a la sessió d’investidura.

Aquest és un moviment clau. Si Ada és alcaldessa, ho pot ser només gràcies a PSC i Valls (de qui recordem perfectament d’on ve i per què és aquí), cosa que predisposa cap a un pacte amb el primer. A la inversa, si es "pispa" l’alcaldia a Maragall d’aquesta manera, no afavoreix que aquest s’avingui a cap pacte ni tripartit ni bipartit. A partir d’aquí, a cada pas les opcions es van reduint ineluctablement fins a no deixar-ne més que una, com ja veurem. Però primer, mirem com es desenvolupa el plenari.

El plenari decisiu i la pregunta parany

L’expectació és enorme. L’organització bull. Els dies anteriors han vist una colossal participació a totes les reunions territorials, sectorials i de coordinació que s’han fet. La tarda del plenari, la sala d’actes del Centre Cívic de la Sedeta (aforament 400) queda petita i molta gent no hi pot entrar. Des de la mesa es lloa "la millor campanya que s’hagi fet mai", afirmació que és acollida amb una gran aclamació. Ara surt el cor a cantar Grândola, vila morena. Tant el muntatge com l’ambient semblen els d’un míting, no els d’una assemblea on s’han de prendre decisions importants i on la militància ha de poder reflexionar i debatre amb calma.

L’equip negociador informa, entre altres coses, que Esquerra ha ofert un govern paritari (50:50) i un càrrec especial i rellevant per a Ada, i que per votar l’Ada el PSC reclama un acord de govern previ. L’equip insisteix en el tripartit i que no hi ha cap porta tancada. No es parla de programa, ni del grau de coincidència amb uns o altres, ni de punts programàtics prioritaris o no negociables.

En la seva intervenció, Ada manté el discurs de continuar amb les polítiques valentes i superar els blocs. Es refereix a les negociacions bilaterals subratllant que "no volem ser trofeu de ningú" i critica els altres per ser incapaços de generar un espai de consens. El mandat és de diàleg per arribar a pactes i pactar implica concessions. Alerta que qualsevol decisió que es prengui tindrà costos. L’alcaldia és essencial, però no a qualsevol preu. En tot cas, s’entomarà allò que surti.

Malgrat aquest advertiment, la nostra impressió és que en general es reflexiona poc sobre quins podrien ser aquests costos i com podrien afectar el projecte de Bec no solament en un futur més o menys proper, sinó a mig i llarg termini.

Després d’una ronda curta d’intervencions breus, se sotmet a votació la presentació de la candidatura d’Ada Colau com a alcaldessa el 15 de juny. 457 a favor, 27 en contra (no s’admeten abstencions). La sala esclata. "¡Sí se puede!"

Qui no vol que l’Ada sigui alcaldessa? Formalment l’aposta comporta la possibilitat d’acabar en l’oposició (i podria ser compartida per gent que preferiria aquesta sortida), però es dóna per fet que els vots necessaris no faltaran. La il·lusió es recupera, sense reparar en les possibles conseqüències. Governar ho és tot, anar a l’oposició no res; aquest és el sentiment de la sala.

Més preguntes, menys opcions

El dia 12 es convoca una altra Coordinadora extraordinària, precedida d’una nota de premsa que diu: "s'ha constatat que el PSC està disposat a sumar per la investidura d'Ada Colau, en canvi, ERC ha manifestat que continua presentant a la investidura al seu candidat." "Barcelona en Comú té ... la responsabilitat de defensar l'agenda de canvi iniciada... i treballarem per assolir l'alcaldia al proper plenari del 15 de juny".

Alhora, s’envia un correu a les persones inscrites convocant-les a la plaça de Sant Jaume el 15 a la tarda per donar suport a l’Ada qui es presentarà a la investidura "per mandat del plenari"... i "per decisió de les més de 156.000 persones que la van votar" (asseveració no tan exagerada com podria semblar a primera vista donada la campanya centrada justament en "Ada alcaldessa" i la deriva cada vegada més pronunciada cap a un projecte que gira entorn d’ella).

A la Coordinadora s’hi informa que malgrat els rumors, ERC no ha ofert compartir l’alcaldia, dos anys cada un, i s’anuncia que el PSC condiciona el seu suport a l’existència prèvia d’un acord de govern. Per estatuts, un tal acord ha de ser aprovat per l’anomenat registre, una llista d’unes deu mil persones vinculades d’una forma o altra amb Bec. I així es llença una consulta llampec, entre el 13 i el 14, amb aquestes dues úniques opcions:

• un acord de govern amb PSC, investint l’Ada Colau com alcaldessa
• un acord de govern a parts iguals amb ERC, investint l’Ernest Maragall com alcalde

O govern amb uns o govern amb els altres. Anar a l’oposició acaba finalment exclòs del tot, un fet al nostre parer erroni, ja que limita les opcions estratègiques que es sotmeten a consulta. El rebuig a totes dues opcions, negar-se a formar part de cap govern amb qualsevol d’aquests partits, es pot expressar només amb l’abstenció i així no es comptabilitzarà, quedant subsumit en la massa de gent que, per les raons que siguin, no participa en la votació. 

Fugir del foc i caure a les brases

Hi havia múltiples motius de pes per no fer govern amb el PSC, abans i tot de conèixer el possible contingut polític i repartiment de càrrecs d’un tal pacte. Podem mencionar des del balanç nefast dels molts anys que ha manat a la ciutat (i també a Catalunya o, com a part del PSOE, a l’Estat), passant per la seva compenetració amb els lobbies o la seva deslleialtat durant el breu cogovern amb Bec, fins al seu suport al 155 i posterior actitud envers els presos polítics.

No cal oblidar tampoc les implicacions de la dependència dels vots de Valls més enllà de la investidura ni els possibles efectes de tenir ERC en contra dins del consistori i previsiblement també com a partit fort dins la Generalitat després de les autonòmiques.

Certament algunes d’aquestes objeccions no són aplicables a ERC, en primer lloc les relacionades amb la repressió del moviment independentista per part de l’Estat, cosa que té una importància cabdal per a la defensa dels drets democràtics i polítics de tothom. A més, sobre el paper, sembla que hi ha més coincidències programàtiques que amb el PSC.

Tanmateix, des de la Generalitat Esquerra ha implementat polítiques neoliberals sense pal·liatius i a l’ajuntament ha arribat a votar contra mesures que figuraven al seu programa, com ara la connexió del tramvia pel Diagonal. I què dir del seu "alcaldable", partícip durant anys de la política funesta del PSC a la ciutat i responsable, com a conseller d’educació, d’imposar una llei retrògrada per damunt de l’oposició del la comunitat educativa, o de la conducta voluble del número 2 que no inspira gaire confiança?

La majoria de la direcció, amb l’Ada al capdavant, es decanta per a la primera opció i sap que pot comptar amb totes aquelles persones que vol que Ada sigui alcaldessa. Per tant, no és cap sorpresa que hagi guanyat. Això no obstant, és rellevant que l’única alternativa plantejada hagi recollit un 28,6% (1156 vs 2887 vots). També és significatiu l’alt grau de mobilització de l’entorn de Bec amb la participació del 40,4% (4042) de les 9949 persones inscrites en una consulta exprés que ha durat menys de dos dies. Igualment important és el creixement del cens d’activistes amb un aflux considerable durant la campanya. 

I ara què fem?

Finalment, el dia 15, Ada és elegida alcaldessa amb els vots de Bec, PSC i Valls. Encara queda pendent un eventual pacte de govern amb el PSC que també haurà de sotmetre’s a una altra consulta al registre, però en aquestes condicions la seva desaprovació és molt poc probable ni viable.

A pesar de les obligades referències als interessos de la ciutat, els discursos de Valls, Collboni i Maragall després de la investidura no amaguen que cada un defensarà els interessos propis dels seu partit. Fora, a la plaça de Sant Jaume, uns milers de persones, molt majoritàriament simpatitzants de JuntsxCat, s’esgargamellen cridant "Ada Colau és un frau" i "Llibertat presos polítics" davant d’uns pocs centenars de comuneres. La intervenció final de l’Ada, que inclou un compromís amb els presos, transmet convicció i optimisme, però no treu els dubtes sobre la possibilitat de dur a terme un programa "valent" en coalició amb el PSC.

S’anuncien, doncs, temps difícils per a la gent que busca en Bec una eina per a la transformació social en profunditat, que es resisteix a conformar-se amb allò que és possible dins els estretíssims marges del marc institucional actual i que no gira l’esquena al conflicte social, altrament dit, a la lluita de classes. Per si els perills no havien quedat prou clars, la número 2 del PSC, Laia Bonet, ja ha avisat que vol "un govern de coalició amb totes les conseqüències, de corresponsabilitat". I el preu a pagar pel "regal" de Valls no trigarà a fer-se palès.

Per preparar-nos per a la propera etapa, seria imprescindible engegar diversos debats dins de Bec, ja que la manera com s’ha fet el de la investidura no ha permès abordar seriosament la qüestió de com enfocar el futur. Tampoc la militància de Bec no ha tingut gaire oportunitat d’avaluar prou els elevats costos que tindrà governar amb el PSC i amb el suport de Valls a la investidura ni els de l’impacte del missatge polític que s’ha transmès en haver accedit a l’alcaldia d’aquesta forma.

Un primer debat, aquest urgent, tractaria dels requisits per a l’acord de govern amb el PSC: els punts prioritaris a defensar, els mínims programàtics acceptables, el funcionament intern, la presa de decisions i com repartir/compartir àrees i responsabilitats. Un segon versaria sobre la manera de treballar fora de la institució: quina relació amb el govern municipal, quina relació entre la nostra presència institucional i el treball dins la societat civil, especialment els moviments socials, com treballar dins aquests moviments, quines reivindicacions prioritzar... I un tercer, no per complicat menys crucial, podria abordar diverses qüestions relacionades entre elles com ara: quina mena d’organització es vol crear, amb quines aspiracions, amb quin horitzó a llarg termini, quins projectes més enllà de l’àmbit municipal; o sigui, què vol ser la jove Barcelona en Comú quan sigui gran?

Ens temem que tot el transcorregut aquests darrers dies no va precisament en la direcció de consolidar Bec com un projecte alternatiu, sinó que l’empenyen cada vegada més cap a la seva normalització institucional i política.