Eduardo Giordano

Com era previsible, la candidatura de Manuel Valls a l'Ajuntament de Barcelona va defraudar les expectatives que en ell havia posat la conducció de Cs. També les seves pròpies expectatives, ja que Valls esperava realment agrupar entorn de la seva figura la major part del vot no independentista a la capital catalana, emulant l'èxit d'Inés Arrimadas en les eleccions autonòmiques de desembre del 2017, que va permetre en aquell moment a Cs convertir-se en primera força pel nombre de votants a Catalunya, amb el 25% dels vots. A la ciutat de Barcelona no podia esperar-se un resultat així, però Cs aspirava a competir amb els altres grans partits per aconseguir el major nombre de vots i aconseguir l'alcaldia.

Diversos factors van influir per a que Valls no aconseguís un bon resultat, entre els quals no és menor el triomf socialista en les recents eleccions generals i les declaracions de Pedro Sánchez contràries a negociar un referèndum d'autodeterminació a canvi de suports polítics, així com la percepció que Cs girava a Andalusia des d'una posició liberal cap a una altra més conservadora, amb importants concessions al PP i indirectament a Vox. A més de la seva desvinculació del territori i de la seva arribada inesperada a la política catalana de la mà de Cs [1].

Donat l'escàs nombre de representants que va aconseguir el seu grup -6 regidors, quedant en quart lloc després d'ERC (10), BComú (10) i PSC (8), i només per davant del PDeCAT (5)-, i davant l'escassa representació del PP (2), aliat natural de Cs, els vots dels seus regidors semblaven destinats a la irrellevància. Durant la campanya, Valls va prendre tanta distància respecte Ernest Maragall com d'Ada Colau. En el seu llibre Barcelona torno a casa, va sentenciar: "Quatre anys més de Colau o de separatisme acabarien amb Barcelona". Però finalment Manuel Valls va tenir un gest inesperat: oferir els seus vots sense demanar res a canvi a BComú perquè Ada Colau repetís com a alcaldessa arribant a un acord amb el PSC.

L'anunci de Valls va causar estranyesa entre propis i estranys. Pels Comuns podia ser un "regal enverinat".  No s'estendria la sospita d'un acord encobert amb l'aspirant de Cs?; mentre que la conducció de Cs ho va rebutjar de pla argumentant que Ada Colau era independentista [2]. Però tres dels sis regidors del grup pertanyien a l'estructura partidària creada per Valls, Barcelona pel Canvi, mentre que els altres tres eren propis de Cs. N'hi havia prou amb els vots de tres regidors -sumats als 18 de BComú i PSC- per tenir majoria al ple municipal i designar alcalde.

Ada Colau va ser el blanc de gairebé tots els atacs de Valls durant la campanya. No només la va adjectivar de manera continuada com a "populista" d'esquerra, també va basar la seva campanya en la confrontació dels relats que tots dos fan del Procès. Per exemple, al febrer del 2019, per pre-escalfar la campanya, el ja candidat Manuel Valls va enviar una carta al president de la Comissió Europea, al president del Consell i al del Parlament europeus, denunciant la "versió esbiaixada i falsa" de l'alcaldessa de Barcelona sobre el conflicte català, al mateix temps que acusava els independentistes de "fracturar" la societat i d'haver "promocionat una política d'identitat catalanista amb actituds i criteris polítics que llisquen de vegades cap al racisme". Afegia que la veritable intenció de Ada Colau era aplanar el camí i preparar els seus pactes amb els independentistes per a conservar l'alcaldia [3]. Després d'una campanya tan virulenta, va ser molt difícil encaixar, per a BComú, que el seu més furibund opositor es convertís en un dòcil dispensador de vots gratuïts. Era Valls un xai amb pell de llop?

Les crítiques li van ploure a l'alcaldessa des de tots els sectors fins i tot abans de prendre cap decisió. ERC va considerar la postulació d'Ada Colau com a "surrealista i contranatura" si havia de comptar amb els vots de Manuel Valls. Ernest Maragall, que esperava convertir-se en el primer alcalde barceloní d'ERC, va oferir a Ada Colau una participació destacada en el nou govern municipal a canvi del suport a la seva candidatura [4]. BComú es va mantenir ferm en la seva exigència d'un acord a tres bandes, que inclogués el PSC; una cosa inassolible pels vetos creuats entre ERC i PSC. Finalment Ada Colau va decidir consultar les bases de BComú, que van votar per àmplia majoria a favor de la seva reelecció (457 vots contra 27). El text proposat a les bases defensava "mantenir viva la possibilitat d'un govern tripartit a Barcelona" liderat per BComú, descartant l'opció d'acords previs amb cap partit.

Com era lògic esperar, els atacs més amargs van procedir d'ERC, que ja comptava amb aconseguir l'alcaldia. En una entrevista televisada pel diari Ara una setmana abans de la sessió d'investidura [5], Ernest Maragall declarava: "Aquest vot del senyor Valls serà decisiu per la investidura, però també serà decisiu cada setmana. Serà una hipoteca permanent, el que passa és que no ens expliquen la lletra petita (...) No sabem en què consisteix la dependència que s'està constituint". Després afirmava que Colau havia superat l'equidistància que tant se li criticava, perquè en la seva opinió el llenguatge de l'alcaldessa era cada vegada més pròxim al del candidat del PSC.

És comprensible el to amarg de les declaracions del candidat d'ERC davant el fracàs de les negociacions amb BComú, quan constata que el seu triomf ajustat, per menys de cinc mil vots, no suposava una majoria suficient per assegurar-li l'alcaldia. Ada Colau no acceptava un pacte a tres bandes que suposés comptar amb els vots de l'independentisme de dretes (JxCat).

Però la crítica de Maragall va ser excessiva. No va haver-hi ni hi haurà cap canvi en l'anomenada "equidistància" de l'alcaldessa respecte del Procès. Primer, perquè aquesta suposada equidistància no és tal, tret que es pretengui imposar la uniformitat de pensament; no és equidistant qui diu que va actuar a favor del referèndum d'autodeterminació per les seves conviccions democràtiques, tot i no ser independentista [6]. Segon, perquè Ada Colau va mostrar una gran independència de criteri quan va trencar el seu acord de govern amb els socialistes -després d'any i mig de compartir la gestió municipal- pel suport que va brindar el socialisme espanyol a la intervenció de Catalunya amb el 155, malgrat les dificultats que això va suposar per aprovar els seus projectes municipals, mentre patia el bloqueig electoralista d'ERC a algunes de les seves iniciatives més importants. La ruptura del pacte municipal amb el PSC va ser el resultat d'una consulta a les bases de BComú, en la qual no va haver-hi cap recomanació de vot per part de l'alcaldessa.

La ‘reconversió’ de Manuel Valls

Manuel Valls va admetre que havia "fracassat" el mateix dia de les eleccions. Barcelona pel canvi, en aliança amb Cs, va rebre el 13% dels vots, una xifra molt distant de les seves expectatives. Tot i així, en línia amb el seu discurs preelectoral, va fer una crida a "les forces constitucionalistes" per unir-se i vèncer "l'independentisme i el populisme", les dues desviacions del seu ideal polític a les quals va atacar per igual durant la campanya. Però immediatament després, Valls va sacsejar el tauler polític amb l'oferta del seu suport sense condicions a la investidura de Ada Colau per evitar que l'Ajuntament de Barcelona caigués en mans independentistes. Va deixar així retratada la profunditat ideològica de cadascuna de les seves conviccions, prioritzant la defensa del model territorial espanyol i la lluita contra tot secessionisme per davant de les coincidències i divergències profundes en política econòmica, social o de model de ciutat.

Aquesta profunda convicció "unionista" va ser la que el va portar a integrar-se a Cs. Però Cs té un projecte polític per Espanya que en cap cas contemplaria investir a una figura pròxima al món de Podemos, a una alcaldessa defensora del dret d'autodeterminació per a Catalunya. Això explica que els dirigents de Cs, que presenten el Govern socialista com a massa tou enfront dels partits independentistes, s'inclinés en aquest cas per un alcalde socialista davant la possibilitat que Ada Colau repetís en el càrrec. La direcció del partit va deixar transcendir que acceptarien votar al socialista Jaume Collboni com un "mal menor", però en cap cas facilitarien la investidura de Colau. Després de la investidura de l'alcaldessa amb els vots de Valls, el secretari d'Organització de Cs a Catalunya, Carlos Carrizosa, va declarar que votar a favor de Colau "era donar suport a una populista que sempre va de la mà de l'independentisme" [7].

El districte de Barcelona en el qual la fórmula de Valls va obtenir una majoria de vots va ser l'acomodat barri de Pedralbes, la qual cosa és un indicador del sector social en el qual va prevaler la seva retòrica: una burgesia molt arrelada espanyolista, encara que a vegades s'expressi en català; liberal en l'econòmic i en el món dels costums i molesta amb el gir cap a la dreta del PP.

Manuel Valls coneix de prop els interessos d'aquesta franja de població, ja que forma part d'aquest sector social. Quatre dies després de les eleccions, Valls va anunciar en una entrevista televisada els seus plans de matrimoni amb l'hereva d'una important fortuna espanyola, Susana Gallardo, copropietària de la farmacèutica Almirall [8]. En comunicar aquesta notícia de caràcter personal precisament en aquest moment, aconseguia eclipsar la seva frustració com a polític; més enllà d'aquestes vicissituds, declarava amb un gran somriure als llavis: "jo sóc feliç"; travessant d'un salt el passadís informatiu que va des dels temes d'interès ciutadà fins a les portades de la premsa del cor, aconseguint així una renovada popularitat.

Aquest vincle matrimonial, en principi aliè als moviments polítics de Valls, probablement no és indiferent a l'enfocament ideològic de la seva major obsessió política, l'independentisme. Susana Gallardo va gravar un vídeo durant el referèndum de l'1-O acudint a diferents centres de votació embolicada amb una bandera espanyola, votant fins a quatre vegades i provocant amb els seus comentaris a les persones que esperaven el seu torn de vot. L'enregistrament, amb permanents comentaris burlescos sobre les garanties del referèndum, es va difondre a internet a través del diari Elnacional.cat.

El gest "magnànim" de cedir els seus vots sense demanar res a canvi li va valer a l'ex primer ministre francès l'elogi periodístic dels mitjans que mai van defensar les polítiques d'Ada Colau. Barcelona pel Canvi, amb els seus tres regidors, podia inclinar el futur polític de la ciutat en favor d'un alcalde no independentista, barrant el pas a ERC. Els mitjans de comunicació "constitucionalistes" es van deixar seduir sobtadament per Colau, però sobretot per Valls. Van elogiar la seva habilitat política i el seu sentit d'Estat per sobre de qualsevol consideració personal.

Resulta creïble que Valls oferís "gratis" els seus vots a Ada Colau? De fet, no va existir cap negociació, ni el més mínim contacte del seu partit amb els comuns; aquest no era un terreny propici per mantenir un pacte encobert. En una entrevista emesa durant la campanya per eldiario.es (16/05/2019) Ada Colau va deixar clar que el model neoliberal de Cs era l'oposat al seu, per les seves "polítiques contràries al que necessita Barcelona" (regular els lloguers, regular el turisme, polítiques socials tals com un dentista municipal o una funerària pública, millorar el transport públic estenent l'ús del tramvia per reduir la contaminació, etc.). Qüestionava així la possibilitat d'una aliança del socialista Collboni amb Valls per a fer-se amb l'alcaldia, però alhora deixava clares les diferències irreconciliables amb el projecte polític que representa Manuel Valls.

El rèdit polític que va obtenir Valls amb aquesta mise en scène va ser treure's el mal sabor de boca del fracàs electoral oferint-se com a figura providencial -una vegada més- per ‘salvar’ Barcelona que pogués convertir-se en capital independentista. Aquesta hàbil jugada de convertir-se en àrbitre de l'elecció amb tot just tres vots va tornar a situar-lo al centre dels focus i les decisions polítiques, no només en el govern municipal. Va actuar contra el criteri del partit que li va obrir un lloc a la política espanyola i amb el qual es va presentar a les eleccions. Potser perquè Manuel Valls ja esperava tallar el cordó umbilical amb Cs per a competir amb Albert Rivera pel lideratge, no tant del partit com d'aquest espai polític, i per a això necessita conrear una potent imatge de dirigent responsable i estadista. Una imatge contradictòria, que també s'alimenta del més vulgar populisme, com quan en l'acte institucional d'investidura i davant la mirada atònita de Colau, va negar la salutació al president de la Generalitat. Populisme o infantilisme polític? La seva explicació del gest de rebuig va en la segona direcció, ja que ell mateix el va justificar davant la premsa pel recent discurs de Torra en el qual aquest qualificava Valls de ser membre de la "casta" dels poderosos a Espanya. L'excusa seria bona si no fos perquè el seu gest de menyspreu ve suportat per un discurs previ que identifica tot el que representa el president Torra amb el que Manuel Valls denomina supremacisme, en el seu conegut exercici d'associar l'independentisme català amb els moviments d'ultradreta europeus.

L'habilitat política de Valls consisteix a adaptar-se als mals resultats per aconseguir, amb els mitjans disponibles, l'objectiu polític que persegueix. "La política consisteix a triar l'opció menys dolenta", assegura. I té aquesta habilitat tàctica, basada en el seu olfacte polític, que li permet desplaçar-se a l'esquerra de Cs quan els líders del partit semblen acostar-se a Vox. Té l'habilitat instintiva de calcular els riscos de les diferents combinacions numèriques que determinen les majories reals, i intervé en aquest precari equilibri no perquè li agradi facilitar el govern al seu principal rival en la campanya, sinó per impedir el que considera el pitjor mal. Es diria que la seva manera de fer política consisteix en una suma de tacticismes, sempre pensats per enfortir una idea bàsica (la unitat i seguretat de la pàtria) i construir sobre ella la seva imatge pública [9].

La perspectiva d'Ada Colau és molt diferent. És una mirada basada en la reposada estratègia d'acostar posicions entre l'esquerra catalana federalista i l'esquerra independentista, alguna cosa que avui sembla irreal. Amb tot, l'aposta política va més enllà del present: radica a afirmar la possibilitat de resituar l'eix del debat ciutadà amb una mirada més centrada en els problemes i conflictes socials quotidians que en les polítiques derivades de la confrontació nacional, encara que també, de manera embrionària, això impliqui la possibilitat arribar a acords en el govern municipal que serveixin de laboratori per a futurs pactes de convivència en altres nivells de govern. Per portar endavant aquesta estratègia va haver de comptar amb vots aliens a l'esquerra, de regidors que mai li perdonaran que en el futur pugui arribar a acords amb ERC, però que no li imposen condicions de cap classe per seguir amb la seva agenda social. L'alcaldessa va expressar clarament el seu disgust per haver hagut de comptar amb els tres vots del partit de Valls: "avui no és un dia exactament feliç", va dir després d'haver estat elegida alcaldessa per quatre anys més, recordant que els vots de Valls li incomodaven.

Manuel Valls va exercir un paper que un periodista va qualificar irònicament de padrí de noces entre Ada Colau i el socialista Jaume Collboni; Valls va afirmar en el seu discurs: "Sense la nostra decisió valerosa, vostè no seria alcaldessa", accentuant la construcció de la seva figura messiànica, providencial per Barcelona i Catalunya. Més enllà de l'autobombo, i d'haver elogiat cavallerosament a Colau per haver "fet el pas", una decisió que "no era fàcil", Valls va ser molt clar sobre la inexistència d'acords amb els comuns: "El més important era evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista, amb un candidat que va anunciar que posaria la ciutat al servei de la causa d'una República inexistent. Per això l'hem votat senyora Colau, sense condicions, sense demanar cap participació en el govern municipal, sense converses" [10].

La distància entre la seva posició i la de l'alcaldessa va quedar patent en l'actitud de cadascun d'ells davant la presència en el ple de Joaquim Forn, regidor i candidat a alcalde per JxCat, que va ser autoritzat a sortir de la presó madrilenya de Soto del Real (on porta un any i mig a la presó preventiva per la seva participació en el Procès) només per a la sessió inaugural i havent de tornar immediatament a la presó, ostentosament custodiat. Encara que Forn va tenir paraules molt dures adreçades a l'alcadesa per haver acceptat els vots de Valls, Ada Colau es va comprometre a actuar fins on fos possible perquè Forn no veiés conculcats els seus drets polítics. Adreçant-se directament a ell, va afirmar: "Com a alcaldessa, el meu compromís és amb la teva llibertat", assegurant-li un contacte regular encara que estigués a la presó: "Et reconeixem com a regidor de ple dret", va dir en oposició frontal al discurs de Valls.

En canvi Manuel Valls es va dirigir a ell amb aquest aire arrogant que el caracteritza en alguns moments decisius i, després de defensar les "solucions polítiques" per  una crisi com la catalana, li va etzibar: "Però senyor Forn, hi ha una condició prèvia, el respecte a la constitució del 78". I va afegir desafiador: "Entenc l'emoció de molts aquí amb la seva presència. Però a Espanya no hi ha presos polítics i no hi ha exiliats. És així".

Entre Ada Colau i Manuel Valls hi ha sens dubte una sensibilitat molt diferent davant un problema amb el qual els catalans no poden ni volen acostumar-se a conviure: el tancament a la presó de tota una direcció política per haver declarat la independència d'Espanya. Precisament l'elecció d'alcaldes va coincidir amb la setmana final del judici del Procès al Tribunal Suprem, pendent ara de sentència. Un judici que afecta la sensibilitat de gran part de la població, que ho ha seguit diàriament a través dels mitjans de comunicació, revivint les emocions experimentades durant els dies del referèndum. Colau i Valls tenen visions mútuament excloents del Procès, del dret del poble català a l'autodeterminació, de l'existència de presos i exiliats polítics, de la legitimitat de mantenir a la presó preventiva als presos polítics, etc. No hi ha possibilitat d'arribar a acords quan les idees són tan contraposades.

Poc després de ser elegida amb els vots de Valls, l'alcaldessa va declarar que una de les primeres mesures que adoptaria el nou govern municipal seria tornar a col·locar el llaç groc a la façana de l'Ajuntament, retirat per imposició de la Junta Electoral Central durant la campanya. Amb la decisió de repetir aquest gest de reclamar la llibertat dels presos polítics, que segurament va irritar tant a Cs com la radicalitat de les declaracions de Quim Torra, Ada Colau anunciava que no faria concessions ni tan sols simbòliques als qui li van donar suport amb els seus vots sense demanar res a canvi, reafirmant-se en la seva independència de criteri, en la seva mal anomenada equidistància, a l'espera del moment oportú per construir un govern plural de tota l'esquerra catalana, al qual es pugui incorporar també l'esquerra independentista. Aquesta seria una bona notícia no només per Barcelona, també ho seria com aposta de futur en la cerca de solucions polítiques reals als conflictes de naturalesa política que s'han encallat de manera absurda en els jutjats.

.....

[1] Veure "Manuel Valls i Barcelona: retorn cap a casa?", Torn de paraula, 05/04/2019. https://blogs.publico.es/torndeparaula/2877/manuel-valls-i-barcelona-retorn-cap-a-casa/

[2] Pocs dies després de les eleccions, Cs es pronunciava sobre la iniciativa de Valls d'aquesta manera: "Si calgués impedir que hi hagi un alcalde independentista o populista, els candidats de Cs negociarien amb un candidat que no sigui ni independentista ni populista".

[3] La Vanguardia, 15/02/2019.

[4] Un dia abans del ple, in extremis, Maragall va suggerir la possibilitat de repartir-se el càrrec durant dos anys cadascun.

[5] Ara, 8/06/2019.

[6] Joan Subirats, número dos de Colau, qüestiona aquesta idea de "equidistància": "Una confusió que és molt típica és la de confondre equidistància amb neutralitat. Jo crec que nosaltres no hem estat mai neutrals; una altra cosa és que ens hagin volgut situar en alguna de les dues trinxeres. Em sembla que és diferent." (Entrevista a Catalunya Ràdio, 8/06/2019).

[7] El País, 16/06/2019.

[8] La família Gallardo controla el 66% d'una empresa amb un valor en Borsa de 2.700 milions d'euros.

[9] Caldria aprofundir més en aquesta idea de pàtria, que s'aplica a qualsevol pàtria entesa com a unitat territorial estatal amb fronteres internacionalment reconegudes. No importa si es tracta d'Espanya o França, l'important és preservar la unitat de la pàtria com a estat-nació, excloent sempre la possibilitat que sorgeixi una nova pàtria que qüestioni les fronteres preexistents.

[10] El País, 16/06/2019.