Antonio Ruiz de Elvira Serra. Catedràtic de Física Aplicada. Universidad de Alcalà

Apareix el dia 11 de novembre, al New York Times, un article de Eugene Limitin que denuncia els errors de "molts científics" sobre la velocitat amb la qual es produeix el canvi climàtic, ja que van estimar una velocitat molt menor, més lenta, de la que estem observant els darrers anys.

En primer lloc, molts dels científics que han treballat en el Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC, per les seves sigles en anglès) de l'ONU s'han retirat després d'una única etapa en el mateix, perquè diuen que no poden acceptar les pressions polítiques que es reben a l'hora de publicar el dictamen final en terminis d'entre 4 i 8 anys.

És un cas més d'estupidesa humana per part d'aquests polítics. Reconèixer la realitat del canvi climàtic és dur, perquè obliga a modificar comportaments. També porta a un món molt més ric i amb la riquesa millor distribuïda, doncs implica eliminar les fonts concentrades de riquesa i establir altres repartides.

Implica que els polítics diguin, per una vegada, la veritat, i assumeixin la fúria d'una part de la població, per exemple, davant l'eliminació del dièsel i els combustibles fòssils, el transport de mercaderies i els problemes amb les pensions dels jubilats.

La cirurgia és millor fer-la quan el càncer està en el seu estadi inicial. Les operacions quan ja hi ha metàstasi són molt pitjors i, a més, inútils.

Des del 1998 he escrit articles i he donat més de cent conferències per advertir que el sistema climàtic és no lineal i s'accelera. Que cada metre quadrat de les tundres canadenca i siberiana que es desgela un estiu significa quatre metres quadrats sense gel l'estiu següent. Que l'escalfament de l'Àrtic implica un canvi en la circulació oceànica que augmenta la velocitat de l'escalfament global.

Què podem fer davant aquesta realitat?

La temperatura mitjana global del planeta pot pujar encara un, dos i tres graus centígrads, cadascun dels quals implica conseqüències cada vegada més desastroses i, a més, no lineals. No estem acostumats a les situacions no lineals. Des de fa 400 anys la física s'ha centrat en els sistemes lineals, on duplicar la causa implica només duplicar l'efecte.

Però la realitat del món són els sistemes no lineals.

Una pujada de 2 ⁰C té efectes unes quatre vegades més intensos que una pujada d'1 ⁰C. Una de 3 ⁰C, efectes nou vegades més intensos.

És urgentíssim frenar una pujada que és ja inevitable. Per això cal,  des de ja, canviar d'esquema energètic, malgrat les sortides a borsa de les grans petrolieres.

Una part del mal ja està fet: s'inundaran les costes i les cases de primera línia perdran els seus fonaments. A això cal sumar la destrucció de carreteres i parcs costaners.

Per a les ciutats costaneres i planes, com per exemple, Santander, Sant Sebastià, La Corunya i, posteriorment, València i les altres, cal començar a dissenyar els dics de protecció a la manera de les costes holandeses.

Necessitem, a totes les zones propenses a les inundacions procedents de pluges, com les dels mesos passats, construir vies de desaigüe de tipus capil·lar, eliminar radicalment els embuts, les rambles que aboquen en altres rambles.

Hem de reconèixer que les sequeres a Espanya aniran augmentant en la seva durada, i redissenyar les polítiques d'aigua.

Una bona part del territori està amenaçat de desertització creixent. Cal dissenyar una política ràpida per a augmentar la seva vegetació, i reforestar on calgui.

I moltes més actuacions.

Mentrestant, la política es concentra, com hem vist en les últimes eleccions, en problemes de cert impacte personal però de nul impacte pel futur immediat i més llunyà.

Davant la realitat que se'ns ve al damunt, podem continuar jugant a "jo sóc més maco que tu", o "dóna'm una part de la riquesa perquè és meva", mentre aquesta riquesa no fa més que disminuir. O podem començar a col·laborar tots per posar remei, junts, al que ja és gairebé present i el futur pròxim i més llunyà.

Que triem?

Aquest article es va publicar originalment a The Conversation