Fernando Ruiz-Goseascoechea, periodista

Porto tres setmanes dedicat frenèticament a seleccionar fotos i preparar peus de foto per a un llibre que ja no sé quan sortirà. Una de les raons d'aquesta rutina diària és intentar donar el salt al pensament que em ronda pel cap cada vegada que miro per la finestra: l'enclaustrament no és més que una mena de ritual necessari per acomiadar-nos del nostre futur, tal com ho teníem concebut fins fa uns dies.

Explica Yaval Noah Hararai, en el seu article al Financial Times del passat dia 20, The word after coronavirus, que la tempesta passarà, la majoria sobreviurem, però en un món que serà diferent; i afegeix un petit detall: moltes de les mesures d'emergència seguiran vigents.

Explica Hararai que amb el coronavirus es planteja la possibilitat, absolutament viable, que cada ciutadà faci servir un braçalet biomètric que transmeti contínuament la seva temperatura i pols. Els algorismes revelarien qui està malalt, i en qüestió de dies es detindria l'epidèmia. I davant d'aquesta magnífica notícia ve el raonament inquietant: Seria il·lusori pensar que aquesta vigilància biomètrica podria ser només transitòria.

El desavantatge seria que es legitimaria un nou sistema de vigilància aterridor: es sabria quin canal de televisió o cadena de ràdio són els teus preferits i donaries pistes sobre les teves idees polítiques. I si s'accedeix a la temperatura del cos, pressió i ritme cardíac mentre mires un vídeo, saben el que et fa riure, plorar i enutjar. Ara imaginem això en mans de forces econòmiques o polítiques.

Davant d'aquests avenços teòrics, observem, paradoxalment, no només una manca de coordinació entre els governs sinó la paràlisi dels organismes internacionals, començant per la Comissió, el Consell i el Parlament europeus. El G20 ha afirmat aquesta setmana que es compromet a fer el que sigui necessari per superar la pandèmia, el G7 ahir va acusar la Xina de desinformació i el secretari general de l'ONU li passa la patata calenta al G20. I així el peix segueix mossegant-se la cua.

El FMI ​​ha promès un bilió de dòlars i el Banc Mundial altres 12.000 milions de dòlars en fons immediats per ajudar els països a esmorteir l'impacte de la covid-19, i està bé. Però no oblidem que, sota l'orientació de l'FMI, molts governs van reduir els pressupostos de salut, van retallar els salaris i van limitar el nombre de metges, infermeres i personal del sector sanitari.

Tot indica que en l'escenari post virus la salut publica tindrà, per part dels poders, una consideració ben diferent a la que s'ha tingut fins ara. Siguin governs conservadors o progressistes. Una altra cosa serà el plantejament concret.

A Espanya, va cadascú va pel seu compte. El titular d'Exteriors de la UE, Josep Borrell, insulta el govern xinès just quan la Xina està a punt d'enviar material sanitari a Europa. El govern decreta el confinament total de la població el diumenge dia 30 de març, quan ja n'hi havia 72.248 infectats i 5.704 morts, sense haver sentit a l'injuriat president Torra, que ho demanava des de feia setmanes. Però què diables ens passa?

Mentre em trobo immers en uns pensaments kafkians miro per la finestra i observo una realitat cada vegada més orweliana, i és que, de moment, aquest període de quarantena serveix com a assaig general i m'imagino a algú deixant-ho clar en la seva agenda Moleskine: la gent està disposada a sacrificar-se, amb la desaparició d'un sector de la tercera edat, se saneja l'economia, es pot treballar molt bé des de les cases, sobren treballadors i empleats, també sobren comandaments intermedis, amb la feina a casa es dissipa la dissidència i l'inconformisme.

També estem veient un futur proper amb una fallida de sistema productiu, ensorrament monetari-financer, crisi de la banca, els mercats especulatius i el crèdit.

En el futur que ve és probable que els projectes de desenvolupament necessitin un canvi d'enfocament dràstic i possiblement haurà d'estar basat en un canvi en els valors dominants. No descartem tampoc que es produeixi una ruralització de la societat, que comportarà una mirada diferent cap al món agrícola.

Estem en un punt en què el primordial és salvar vides. Però no perdem de vista que el futur desconegut i incert que ve dependrà del camí que escollim. Haurem d'optar per assumir com a prioritats irremeiables la crisi climàtica i la protecció sanitària. I entendre que només amb solucions col·lectives en defensa del que és públic, dels béns comuns, de la solidaritat i el suport mutu, el futur serà viable.