14/04/202014/04/2020

Gerardo Pisarello. Secretari primer de la Mesa del Congrés dels Diputats

Tots els processos de democratització que Espanya ha experimentat com a Estat monàrquic i colonial han tingut, d'una o altra manera, si més no des del segle XIX, una empremta republicana. Aquest impuls sempre va tenir en la batalla contra el privilegi i les desigualtats una de les seves principals inquietuds. I sempre va trobar obstacles semblants: contextos internacionals adversos, una reacció bel·ligerant de les elits polítiques i econòmiques de l'època i les pròpies desavinences i titubejos de les forces republicanes. Aquest dimarts, milers de persones evoquen des dels seus balcons, i al mig d'una dolorosa pandèmia, el matí del 14 d'abril que va portar la República a ciutats com Éibar, València o Barcelona. En fer-ho, el republicanisme del carrer i el de les institucions recuperarà moltes tasques pendents i s'imposarà altres noves. Ho haurà de fer amb memòria, però també amb imaginació, coratge, i amb sentit de la inédita emergència social que té per davant.

El republicanisme i la defensa del bon govern

La història del republicanisme peninsular és la història d'una llarga lluita per la regeneració i la democratització política i social. Va nèixer per defensar llibertats bàsiques i béns comuns enfront dels règims caciquistes i corruptes sorgits a l'empara de la monarquia borbònica. Les primeres figures del panteó republicà, de fet , es troben vinculades a aquesta batalla contra el mal govern. Aquí brillen, encara avui, des de l'asturià Rafael de Riego –la marxa de les seves tropes no debades es convertiria en himne no oficial de la II República– a la granadina Mariana Pineda, tots dos màrtirs en la lluita contra el règim "traïdor i canalla" de Ferran VII de Borbó. El mateix es pot dir dels milers de republicans i republicanes anònimes que es van enfrontar a la Monarquia i a les oligarquies del seu temps per estendre aquestes llibertats. Personalitats com l'obrera del tèxtil catalana, Teresa Claramunt, anarquista i impulsora de la primera Societat Feminista espanyola. O l'advocada Clara Campoamor, pertinaç defensora a les Corts constituents del 1931
del dret al divorci, a la no discriminació per raó de sexe i al sufragi femení.

La lluita republicana per les condicions materials de lalibertad

El republicanisme democràtic, en realitat, sempre va entendre que la defensa de la llibertat exigia la garantia igualitària, a totes les persones, de les condicions materials d'existència. Per això, no només es va preocupar per ampliar el dret de vot o la llibertat de cultes, sinó de garantir, a més, els elements bàsics del dret a l'existència: l'accés a educació, sanitat i habitatge adequats, la garantia d'un ingrés bàsic i de condicions de treball decents. Avui sorprèn –però no s'hauria d'oblidar–, que en el seu moment més avançat el moviment republicà va fer ministre d'Indústria a un treballador del vidre, cooperativista, que havia après a llegir als vint-i-dos  anys, com Joan Peiró. O que va portar al Ministeri de Sanitat i Afers Socials a la primera ministra dona a Espanya, l'anarquista Federica Montseny. Moltes d'aquestes batalles per l'ampliació de drets, encara vigents, es van veure frustrades o van quedar inconcluses. Però van fer evident que la defensa del que és públic, del comú, no era possible sense la imposició de límits a l'acumulació indiscriminada de riqueses. Per això, el republicanisme més igualitari del segle XIX va tenir clar que la democràcia econòmica exigia justícia fiscal i distribució equitativa de béns, i que els usos especulatius o obertament abusius de la gran propietat privada no podien tolerar-se. L'article 128 de la Constitució del 1978, que amb raó es cita en aquests temps de pandèmia per exigir un control públic més gran sobre clíniques i laboratoris privats, per evitar l'especulació en matèria de lloguers, aliments, o residències de persones grans, té el seu antecedent en l'article 44 de la Constitució republicana del 1931. Aquell article no només establia que "la riquesa del país, sigui qui sigui el seu amo, està subordinada als interessos de l'economia". També permetia –igual que les Constitucions republicanes de Mèxic i de Weimar– socialitzar la propietat i fins i tot realitzar expropiacions forçoses mitjançant adequada indemnització,"tret que disposi una altra cosa una llei aprovada pels vots de la majoria absoluta de les Corts".

La resistència oligàrquica al republicanisme democràtic

Un dels drames del republicanisme va ser haver d'aplicar aquests programes de reconstrucció en temps de crisis internacionals, així com enmig d'una bel·ligerant resistència de les oligarquies polítiques i econòmiques de torn, començant pel bloc dels grans rendistes (el gran "partit" agrari, en el segle XIX, el poderós"partit" immobiliari-financer, des del segle XX fins ara). La I República va arribar després de la derrota de la Comuna de París i al mig de la Gran Depressió del 1873. La II va haver de batallar al mig del crack de l'any 30. Els moviments republicans que es van enfrontar al franquisme van arribar a governar ciutats importants en els anys 80. Però van haver de fer-ho en el marc de la crisi del petróli que havia començat uns anys abans. I el mateix va passar amb els moviments municipalistes republicans, nascuts del 15-M, que van haver de gestionar sobre l'herència deixada per una altra crisi capitalista mundial, la del 2008.

El millor de la tradició republicana va entendre que només hi havia una manera de vèncer aquests obstacles i d'ampliar la democràcia política i econòmica: analitzar amb rigor la realitat i enfortir l'organització i participació popular, social, per aconseguir que els canvis arribessin el més lluny possible.

El municipalisme com a principi republicà

Aquesta convicció d'eficàcia democràtica va portar al republicanisme peninsular a assumir de manera àmplia el municipalisme. L'àmbit local, justament, apareixia com el més idoni per impulsar, sobretot en temps de crisi, experiències cooperatives, d'autoorganització, que després podien projectar-se a altres escales més àmplies. La vida municipal republicana va donar personalitats admirables i inspiradores. Com la de Fermín Salvochea, alcalde del "Cantó de Cadis" el 1873 i lector insaciable de Tom Paine i de Piotr Kropotkin. O com la de la mestra Natividad Yarza Planas, nascuda a Valladolid i elegida primera alcaldessa per sufragi universal en una candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya el 1934. O com la del fi pensador galleguista, Ànxel Casal, editor de la Revista ‘Nos’ i alcalde de Santiago de Compostel·la fins el seu assassinat per les forces colpistes el 1936.

Certament, a Espanya hi va haver sempre un republicanisme unitarista o uniformista. Però la millor tradició republicana hispana va ser la que de manera

més clara va entendre que la batalla per la democràcia política i social era inseparable  de la lluita per la democràcia territorial i pel reconeixement de la pluralitat nacional i regional interna.

Un republicanisme plural, federal i confederal

La defensa d'un republicanisme anticentralista, federal o confederal,va començar a circular en la segona meitat del segle XIX de la mà defiguras com Joan Bautista Guardiola –"Espanya no forma una única nació, sinó un feix de nacions"– o com  Francesc Pi i Margall, autor d'obres d'una gran influència en el seu temps com La reacción i la revolució, de 1854, o Las Nacionalides, de 1882.

En realitat, n'hi ha prou amb donar un cop d'ull a la història dels segles XIX i XX, i a la breu del segle XXI, per advertir que la tradició republicana democràtica ibèrica està travessada per diversos republicanismes nacionals i regionals, amb elements singulars i comuns, tots ells partidaris de fórmules d'articulació federals i confederals. Això pot advertir-se en el republicanisme castellà, inspirat en l'experiència comunera de 1521 i amb tenir defensors tan rellevants com Anselmo Carretero, vinculat al PSOE. També és riquíssima la historia del republicanisme andalús, amb expressions notables com la Constitució d'Antequera de 1883 o el pensament de Blas Infante. O la del republicanisme democràtic basc de la segona meitad del segle XIX, federal i furista, ple d'obreres i obrers que cantaven la Internacional al costat del Guernikako Arbola. O la del republicanisme gallec, encarnat en artistes i pensadors universalistes i pacifistes, com Castelao. I el mateix podria dir-se del poc conegut republicanisme mallorquí d'un Francesc de Sales Aguiló, o de les diferents tradicions del republicanisme català como les que van encarnar Francesc Macià, Andreu Nin, Neus Català, Joan Lluhí i Vallescà o Lluís Companys (qui el 1934 cridava a resistir conjuntament a l'extrema dreta i al feixisme des de "el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República federal lliure i magnífica"

Conèixer, posar a dialogar i fer créixer aquesta mirada municipalista, plurinacional, partidària d'articulacions institucionals federals i confederals, és un dels grans reptes del republicanisme del nostre temps. Un republicanisme que ha d'estar atent perquè la necesaria col·laboració i coordinació que exigeix l'actual emergència socio-sanitària no impedeixi federar i compartir decisions i no es resolgui amb una recentralització que lesioni el pluralisme i el principi democràtic d'autogovern.

Un republicanisme no colonial, antiracista i antibel.licista

De la mateixa manera, el republicanisme hauria de prendre nota de la necessitat d'estrènyer els llaços fraternals amb els pobles que també lluiten per una democràcia política i econòmica més gran.

Ja al començament del segle XIX, el republicanisme peninsular va establir un estret vincle d'exilis i cooperació que es va desplegar més enllà de la península, sobretot en els territoris de l'antic imperi. A partir de les revolucions nord-americana i francesa i de la temprana revolució que el 1804 va donar lloc a la República negra d'Haití, l'avanç del republicanisme i de la seva empremta democratitzadora a Espanya i a Iberoamèrica es van retroalimentar. Un Riego, un Pi i Margall, no només lluitaven per democratitzar la seva terra. També batallaven, indirectament, per una nova Amèrica. De la mateixa manera que Bolívar, Sant Martí, i les seves tropes d'indígenes, criolls i mestissos, afavorien la irrupció d'una nova Espanya, que trenqués amb la seva herència monàrquica i imperial.

Des de llavors, aquest iberoamericanisme no colonial, fraternal, ha estat present en algunes tradicions republicanes peninsulars. El poeta republicà portuguès Antero de Quental, per exemple, va mantenir en el 1871 que la causa de la decadència dels pobles peninsulars eren la monarquia, la confrarreforma catòlica i l'expansió ultramarina. I com a alternativa a això, va proposar un republicanisme ibèric municipalista, federal i anticolonial.

Aquestes idees s'han mantingut vives, d'una manera altra, amb les diferents corrents de solidaritat que a Amèrica van rebre a exiliats del franquisme i de la dictadura de Salazar, o que més tard, van rebre a perseguides o víctimes de les dictadures llatinoamericanes de finals del segle XX. Són les mateixes xarxes republicanes que avui continuen denunciant els excessos bel·licistes de Donald Trump o els vincles de Jair Bolsonaro, Iván Duque o Sebastián Piñera amb les dretes neocolonials espanyoles.

En realitat, l'internacionalisme, l'antiracisme i l'anticolonialisme hauran de ser principis irrenunciables del republicanisme democràtic en aquest temps de pandèmies. Per denunciar, una vegada i una altra, la falsedat i els privilegis mesquins que amaguen els discursos nacionalistes racistes, xenòfobs i bel·licistes (l'article 6 de la Constitució republicana del 1931 renunciava a la guerra com a instrument de política exterior). I també per  mostrar que només la cooperació internacional i l'intercanvi de coneixements, informació i recursos, poden evitar la desaparició de la humanitat a causa de nous virus, d'una emergència climàtica irreversible o de l'ús d'armes de destrucció cada vegada més letals.

Recordar per a construir un republicanisme del segle XXI

Res de tot això pot donar-se per descomptat. Avui com ahir, el republicanisme democràtic continua tenint al capdavant poderosos adversaris. Defensar el públic, el comú; acabar amb les prebendes fiscals de les grans fortunes; garantir ingressos bàsics a totes las persones; avançar en justícia social i ambiental; assumir sense retòrica les exigències del moviment feminista; reforçar el municipalisme i el pluralisme nacional. Tot això exigeix remoure privilegis arrelats que no es cedeixen de la nit al dia. Ni tan sols en temps de pandèmia.

La falta d'aliats internacionals, la resposta mesquina de les elits europees, continuen essent obstacles formidables. I també la cerril oposició interna, que inclou les empreses de l'IBEX, grans rendistes i dretes salvatges, amb capacitat per  contemporitzar, fins i tot avui, amb el passat absolutista i imperial, o amb la dictadura franquista. Aquesta és la trama –en la qual la Monarquia borbònica continua essent una peça central– que les forces republicanes han de desfer. Consentit de la responsabilitat i renunciant a un sectarisme que posaria les coses fàcils als nous heralds de l'odi i del privilegi. Però també amb audàcia, amb valentia, amb sentit autocrític, conscients que no fer prou , o arribar massa tard, seria el camí directe a la pròpia tomba. Que aquest 14 d'abril serveixi per a aprendre dels errors. Que serveixi també per a aixecar, encara que sigui als balcons, els anhels plurals del republicanisme democràtic, del passat i del futur. I que serveixi –com no! – per  recordar els més joves, com demanava Max Aub, que aquelles republicanes i republicans que ens van precedir en la seva lluita "trencats, derrotats, amuntegats, ferits, somnolents, mig morts, esperançats a escapar", eren el millor del gènere humà.